Aquest estiu vaig estar a Getaria, al Museu Cristóbal Balenciaga. No cal dir que, a més d'una magnífica exposició temporal de dissenys del modista català Josep Font, el gruix del museu exposa vestits, naturalment exclusius, que Balenciaga va fer per a les senyores més distingides, elegants i, també cal dir-ho, adinerades, del segle passat. La col·lecció va fins al 1968, quan el sastre basc va creure incompatible la seva concepció de l'alta costura amb el prêt-à-porter i va tancar el seu taller.
La cura amb què s'exposen els vestits: poca llum, canvis freqüents dels models exposats, control de la temperatura i humitat.. donen encara més rellevància a uns dissenys que, certament, són autèntiques obres d'art. La visita guiada a l'exposició posa l'accent en el treball de les modistes i cosidores que, a partir dels figurins del mestre, van posar tot el seu saber i ofici per poder presentar aquelles joies del disseny de moda.
Causa un cert vertigen veure com un concepte, el prêt-à-porter, traduït literalment del francès com "a punt per portar", referit a les peces de vestir, pot modificar tota una indústria fins al punt que en pocs anys, l'aplicació pràctica d'aquest concepte fa desaparèixer oficis que ocupaven a molta gent. Modistes, sastres, cosidores, planxadores, repassadores... tot un seguit d'artesans que avui costa de trobar.
A casa nostra el tèxtil ha estat un motor econòmic molt important. Tant és així que la fabricació d'indianes va impulsar la creació de l'Escola de Dibuix, els viatjants portaven mitjons i barretines d'Olot arreu del món i, durant el segle XX, les fàbriques com Ca l'Artigas, Can Sacrest o La Cooperació Fabril, perfilaven l'urbanisme de la ciutat. Diuen que el 1964 dos de cada tres olotins assalariats treballava, directament o indirectament, en aquest sector.
Però un altre concepte, en aquest cas el de la globalització i una de les seves aplicacions pràctiques la deslocalització, va traslladar gran part de la indústria tèxtil a països llunyans de manera que avui, el carrer dels Sastres, que antigament havia acollit tallers i obradors al bell mig de la ciutat, s'ha convertit en el carrer del sastre, així en singular, perquè només en queda un: en Toni.
Com les cosidores d'en Balenciaga, en Toni també posa tot el seu saber en una feina que l'apassiona. És un goig veure'l treballar i parlar amb ell de com cada persona és diferent, de l'hechura -que sembla que en català n'hauríem de dir faisó- dels posats, de la manera de caminar de cada client i de com, naturalment, comporta un disseny adequat i personalitzat per a cada un. En poques paraules el concepte oposat al del "prét-à-porter".
El meu pare, un home baixet com jo, més aviat panxut i amb un caminar tirat enrere, propi dels cecs, sempre es feia fer els vestits per un sastre. L'home va descobrir que les americanes, els pantalons i fins i tot les camises que es podien comprar en els grans magatzems, perquè li escaiguessin, les hi havien de retocar tant, refer la vora dels pantalons, entrar la cintura, obrir les pinces o escurçar les mànigues, que resultava més pràctic fer-se els vestits a mida. Amb una filosofia pròpia d'en Josep Pla, deia que els seus traios eren els que eren, i que era la roba que s'havia d'adaptar a la persona i no la persona a la roba.
Seguint el consell del meu pare, cada cop que necessito uns pantalons vaig a cal sastre. És un d'aquells plaers que saps que té data de caducitat perquè, tot i que en Toni està disposat a tenir aprenents, ara per ara, continua treballant en solitari, de manera que, molt possiblement, és l'últim sastre en actiu de la ciutat. Tot i el vertigen dels canvis impulsats per la globalització i el "prét-à-porter", no em faig gaires il·lusions que d'altres conceptes com el del comerç de proximitat, la valoració del producte artesà o la microempresa retornin el plural al carrer del Sastres.
Mentrestant aniré a encarregar uns pantalons que, com sempre m'escauran perfectes, em faré entrar una mica els de l'any passat i aprofitaré per parlar amb en Toni del tretze de desembre, diada de Santa Llúcia, patrona dels cecs i de les modistes, dels sastres, dels escriptors i de tots els oficis que necessiten la vista. Diuen que abans era una festa molt lluïda.
La cura amb què s'exposen els vestits: poca llum, canvis freqüents dels models exposats, control de la temperatura i humitat.. donen encara més rellevància a uns dissenys que, certament, són autèntiques obres d'art. La visita guiada a l'exposició posa l'accent en el treball de les modistes i cosidores que, a partir dels figurins del mestre, van posar tot el seu saber i ofici per poder presentar aquelles joies del disseny de moda.
Causa un cert vertigen veure com un concepte, el prêt-à-porter, traduït literalment del francès com "a punt per portar", referit a les peces de vestir, pot modificar tota una indústria fins al punt que en pocs anys, l'aplicació pràctica d'aquest concepte fa desaparèixer oficis que ocupaven a molta gent. Modistes, sastres, cosidores, planxadores, repassadores... tot un seguit d'artesans que avui costa de trobar.
A casa nostra el tèxtil ha estat un motor econòmic molt important. Tant és així que la fabricació d'indianes va impulsar la creació de l'Escola de Dibuix, els viatjants portaven mitjons i barretines d'Olot arreu del món i, durant el segle XX, les fàbriques com Ca l'Artigas, Can Sacrest o La Cooperació Fabril, perfilaven l'urbanisme de la ciutat. Diuen que el 1964 dos de cada tres olotins assalariats treballava, directament o indirectament, en aquest sector.
Però un altre concepte, en aquest cas el de la globalització i una de les seves aplicacions pràctiques la deslocalització, va traslladar gran part de la indústria tèxtil a països llunyans de manera que avui, el carrer dels Sastres, que antigament havia acollit tallers i obradors al bell mig de la ciutat, s'ha convertit en el carrer del sastre, així en singular, perquè només en queda un: en Toni.
Com les cosidores d'en Balenciaga, en Toni també posa tot el seu saber en una feina que l'apassiona. És un goig veure'l treballar i parlar amb ell de com cada persona és diferent, de l'hechura -que sembla que en català n'hauríem de dir faisó- dels posats, de la manera de caminar de cada client i de com, naturalment, comporta un disseny adequat i personalitzat per a cada un. En poques paraules el concepte oposat al del "prét-à-porter".
El meu pare, un home baixet com jo, més aviat panxut i amb un caminar tirat enrere, propi dels cecs, sempre es feia fer els vestits per un sastre. L'home va descobrir que les americanes, els pantalons i fins i tot les camises que es podien comprar en els grans magatzems, perquè li escaiguessin, les hi havien de retocar tant, refer la vora dels pantalons, entrar la cintura, obrir les pinces o escurçar les mànigues, que resultava més pràctic fer-se els vestits a mida. Amb una filosofia pròpia d'en Josep Pla, deia que els seus traios eren els que eren, i que era la roba que s'havia d'adaptar a la persona i no la persona a la roba.
Seguint el consell del meu pare, cada cop que necessito uns pantalons vaig a cal sastre. És un d'aquells plaers que saps que té data de caducitat perquè, tot i que en Toni està disposat a tenir aprenents, ara per ara, continua treballant en solitari, de manera que, molt possiblement, és l'últim sastre en actiu de la ciutat. Tot i el vertigen dels canvis impulsats per la globalització i el "prét-à-porter", no em faig gaires il·lusions que d'altres conceptes com el del comerç de proximitat, la valoració del producte artesà o la microempresa retornin el plural al carrer del Sastres.
Mentrestant aniré a encarregar uns pantalons que, com sempre m'escauran perfectes, em faré entrar una mica els de l'any passat i aprofitaré per parlar amb en Toni del tretze de desembre, diada de Santa Llúcia, patrona dels cecs i de les modistes, dels sastres, dels escriptors i de tots els oficis que necessiten la vista. Diuen que abans era una festa molt lluïda.