El dimarts vaig posar a descongelar el senglar, i unes hores més tard a macerar amb vi, ceba, pastanaga, porro i unes quantes herbes. Era un dimecres més i com cada dimecres des de ja feia mesos sopàvem junts, normalment al restaurant els Catòlics, o esporàdicament a casa d'algú, aquesta setmana venien a casa i això de fer senglar prenia un especial significat.

Casualment fa més de tres anys vam comprar, per rescatar de la brossa i amb tot el respecte per als animals, un senglar dissecat com utileria per una fotògrafa en una botiga que tancava al final del carrer major, ja tocant a la plaça del Carme, aparegut entre roba, mobiliari i andròmines varies. No era un senglar qualsevol, aquest porcí autòcton tenia més de cent anys i era un testimoni petrificat d'una espècie que s'ha anat diluint amb altres de nouvingudes. Un testimoni del passat que restà aspectant en l'estudi que regentàvem fins que un bon dia el vam treure a passejar en la primera roda de premsa de Lluèrnia, amb una corona de llums de nadal va esdevenir una icona singular del festival i des de llavors ha trepitjat varies vegades l'Ajuntament olotí, Can Trinxeria i ha passat una bona temporada en el ja tancat Vinçon de Barcelona. 

Amb la feliç condició d'haver esdevingut bons amics, amb senglar o sense, els dimecres ens veiem per organitzar un festival per a la ciutat d'Olot. Cuinem Lluèrnia sense cap afany de lucre i amb l'única finalitat de festival, amb vocació d'esdevenir tradició, capaç de canviar la ciutat durant unes hores, tot i que el repte més representatiu és coordinar un seguit d'ingredients regats de la precarietat de mitjans que neixen de l'hort de la il·lusió, de les ganes de moltíssimes persones que de forma voluntariosa posen el seu granet de sorra perquè el festival arribi a bon port. Volem convertir el festival en una festa, i per això intentem involucrar molts estrats de la ciutadania, intentant que tothom es faci i es senti  aquesta festa seva, des de les escoles als instituts, de l'escola d'art a les escoles de disseny i d'arquitectura del país, de les entitats locals a noms de reconeixement internacional, dels artistes consagrats a emprenedors anònims amb afany de mostrar les seves virtuts, del botiguer que engalana el seu aparador al veí que encén un llumí o a l’empresa que deixa altruistament el seu material o cedeix el seu temps.

Després d'unes quantes hores de cocció el plat estava llest, i a les nou del vespre tots estàvem a la taula apunt per sopar, entre llibretes, fulls, fitxes i anècdotes vàries dels avatars de la darrera setmana optimant el festival. Un dels punts importants era acabar de situar totes les instal·lacions, buscar l'indret espai per cada peça o la peça especial per un indret concret. Tot i ja tenir-ho quasi tot lligat, de vegades els espais ens fallen a última hora o trobem noves oportunitats en descoberts racons privats amb la qual cosa que hem de demanar permís als propietaris. 

La propera setmana cuinem, un àpat d'unes poques hores en una taula a on ens hi podem asseure tots, amb plats d'intervencions efímeres per apaivagar les ganes d'ingerir cultura i art, apaguem els llums per encendre muntatges amb la intrínseca virtut de dinamitzar l'espai, canviar la seva percepció i posar en relleu elements de tota la ciutat, però sobretot amb la mateixa virtut del senglar de taula, no perdurar en el temps, un exercici de modèstia existencial, on s'evidencia que res dura per sempre, però és important que tot tingui, en el seu degut moment, un bell significat en un món tan canviant com el nostre.