En aquesta fal·lera de visitar i veure coses tothom volta. Amunt i avall com abelles emprenyades, com formigues esverades. Pels que ens quedem aquests dies -o d'altres festius-, el panorama és curiós: cotxes amunt i avall i gent i més gent equipada per anar a fer un tresmil amb roba del Decathlon que va passant pels camins i pels pobles.

N'hi ha molta, de gent. I, no obstant això, l'allau no la volem veure. Perquè som una comarca on sempre ens hem dit i repetit que tenim el turisme que volem i el que podem assumir. Turisme de qualitat (meravellós oxímoron), que ve fins aquí a valorar el nostre patrimoni natural i que en cap cas és un problema. I en part potser és cert: hi ha tipus de turisme més respectuosos que d'altres. Hi ha gent trempadíssima que ve de turisme, respectuosa i amable, i nosaltres hem estat, som i segurament serem turistes en alguna banda també. El problema que hi veig, almenys des de la perspectiva de qui es queda a intentar viure i treballar aquí, no és pas que vingui gent si no quanta gent pot assumir un espai. I la resposta no és senzilla perquè no hi ha cap número màgic.

I mentrestant jo penso en com esquivar certes carreteres quan hi ha operació sortida o tornada (aquí hauríem de dir-ne operació arriben i se'n van). I mentre hi penso no sé si m'atreviria a dir que la comarca se'ns desborda, però a mi sovint m'ho sembla. No vull dir-ho per què cada vegada que parlo amb pastors de comarques molt més massificades turísticament que la nostra (Empordà, Cerdanya, etc.) mitja conversa acaba girant entorn dels problemes amb la gent. La gentrificació rural: impossible comprar o llogar res (ni cases ni terres), impossible moure's en segons quins dies, que si gossos deslligats que han empaitat (o mort) cabres o ovelles, que si tanques de bestiar aixafades, no tenir cap mena de transport públic, no tenir metges, que si denúncies perquè una vaca estava sola o perquè el gos de protecció els ha espantat o per la pudor dels fems, gent que els hi entra dins de casa o del corral, etc.

No som en aquest punt, crec -vull creure. Però a vegades fer vida "normal" a la Garrotxa costa prou. De poder comprar o llogar una casa en podríem parlar una bona estona, així com de poder anar a treballar un diumenge i no quedar encallat per l'enèsima prova esportiva que talla l'única carretera que dona accés al poble. No trobar cotxes als camps, gent que se't presenta a casa buscant una ruta, gossos deslligats, etc. Ja en passen de coses aquí també. I les insignificants, com que no et diguin "bon dia" pel carrer.

Tenim per costum encarar el risc de massificació turística a partir de la regulació, i en aquest parany la vida dels qui ens quedem aquí queda sempre relegada a un segon terme. Espectadors del fenomen o bé part del paisatge. Endreçar el turisme per evitar saturar als espais acaba sent indirectament posar un cartell ben gran dient que aquí hi ha tal cosa per visitar. Ho hem vist a les gorgues i tristament ho veurem encara més els estius que vindran. Fan més visible l'espai pels qui no en sabien l'existència i ens deixa als veïns encara més al marge. Una guingueta, un vigilant o un aparcament de pagament. Obviant que hi ha gent a qui li ve de cinc euros i d'altres que paguen la multa de quatre-cents sense despentinar-se.
El turisme és una activitat econòmica lucrativa, però no per tothom: socialitzem les molèsties, privatitzem els beneficis. Només cal comparar les dades del PIB i el turisme als Països Catalans. (i recordar que si a la Garrotxa ens n'escapem és perquè som una comarca eminentment industrial). Però el turisme que tenim és bo i de qualitat ens repetim, i de moment no ens desborda pas, ens repetim. De moment, penso.

El dret de visitar-nos (si existeix?) hauria d'estar sempre supeditat al dret de viure a casa nostra. I em pregunto sovint -i més ara que vindran eleccions- si algun ajuntament no es planteja mesures que posin el focus als pobles i la gent que hi viu. Serveis bàsics: casa, metge, transport públic, etc. Regular prioritzant els habitants als visitants: tenir zones verdes d'aparcament exclusiu per veïns, apujar l'IBI a les segones residències, o crear ZBE on es limiti l'entrada de vehicles contaminants de fora del municipi (sí, tal com ha fet Barcelona). Mesures que directament o indirectament facilitin la vida quotidiana i permetin cert turisme sense convertir-nos en un parc temàtic. Deixar de publicitar cada racó bonic i que els pobles siguin llocs per viure-hi, també els dies festius.