"Em vaig enamorar d'Olot el dia que vaig marxar-ne", aquesta és la frase que sempre deixo anar quan algú que no és de la Garrotxa em pregunta per la ciutat on vaig néixer i créixer fins a començar la Universitat, quan em vaig traslladar a Barcelona.

He d'admetre que no estic sol, cada setembre molts joves marxen d'Olot amb l'excusa universitària generalment empesos per les ganes de canviar d'aires, de buscar què hi ha més enllà i, per què negar-ho, de sentir-se molt més cosmopolites del que podrien ser si es quedessin a Olot.

Parlo en tercera persona, però vaig ser un d'aquests joves adolescents als quals Olot se'ns feia petit i sovint sentia que la ciutat deixava de vibrar en la mateixa freqüència que jo. Recordo als anys de Batxillerat idealitzant la idea de viure una vida a Barcelona on la "gran ciutat" em donés tot el que necessitava i em fes sentir tan ple que mai més hagués de travessar els túnels de Bracons de pujada. Però no va ser ben bé així.

Deu anys més tard giro la vista enrere i m'adono que tan bon punt vaig marxar, Olot va acabar-se convertint en part de la meva identitat. Si em sentia que a Olot no podia ser jo mateix, en començar la Universitat em sorprenia reivindicant-me com el més olotí per diferenciar-me dels meus companys de classe.

Es podria considerar una mena de síndrome d'Estocolm tenint en compte les ganes amb les quals me'n vaig anar, però potser sense adonar-me'n hi havia més Olot en mi del que n'era conscient; era com si tot hagués de passar per la Garrotxa. De seguida van començar els plans de calçotades o escapades a les Festes del Tura amb aquells nous amics que representava que havien de ser tot l'oposat, que m'havien d'allunyar d'aquella vida monòtona i sense res especial que representava que havia abandonat.

Parlant amb altres amics garrotxins que també estan instal·lats a Barcelona m'adono que és una sensació força generalitzada. El tòpic ja ho diu, t'adones del valor d'una cosa quan deixes de tenir-la, i és normal romantitzar el viure allà dalt sobretot després d'un confinament per pandèmia, però més enllà d'això, un s'adona que Olot està viu si tu també ho estàs, sobretot a nivell cultural.

Espais com Lluèrnia, el Sismògraf, el Festival Entranyes o l'Estiliterarilliure (per dir-ne alguns) són esdeveniments culturals que mantenen la ciutat viva i que connecten o fins i tot s'anticipen a tot allò que un pot voler venir a buscar a Barcelona. A més, tenen un factor únic i que sovint ens passa desapercebut i és que són iniciatives on és relativament fàcil passar d'espectador a voluntari, ajudant o fins i tot organitzador i us ho puc dir de primera mà (malauradament amb menys èxit des que visc a Barcelona) però és molt fàcil involucrar-se, crear teixit o aportar el granet de sorra a allò que es fa a la ciutat i això és quelcom que trobo moltíssim a faltar aquí, on l'oferta és molt gran, però les estructures són molt més hermètiques i on és més difícil sortir del rol passiu com a ciutadà.

Sovint penso en la pel·lícula Les Amigues de l'Àgata on la protagonista quan comença la universitat deixa de banda les seves amigues de tota la vida perquè queda fascinada amb aquells nous col·legues tan magnífics i moderns i renega del seu origen. Crec que si la pel·li tingués una segona part, l'Àgata tornaria inevitablement amb la seva colla i es reconciliaria amb el seu passat. I és que tots els que vam marxar en acabar al batxillerat hem estat una mica Àgates en algun moment, però afortunadament hem après a veure la part bona de les coses.