Ha passat, un any més, el Nadal, una oportunitat per compartir uns dies amb la família i alentir el ritme frenètic de la quotidianitat. Una pausa, relativa, atesos els múltiples compromisos i obligacions propis d’aquestes dates, ja sigui pels àpats familiars, amb amistats o amb companys de feina, o per les inacabables llistes atapeïdes de tasques que provoquen, a voltes, el desig per retornar el més ràpidament possible a la tan criticada rutina diària.

És interessant observar com conviuen, en l’actualitat, diferents significacions associades al Nadal: des de les estrictament religioses a aquelles profanes, pròpies d’una societat secularitzada, en què la religió ha deixat de jugar un paper fonamental en l’articulació de les creences. Alhora, també perduren vestigis religiosos que ja formen part de la nostra tradició cultural, amb independència de les creences de cadascú.

El Nadal, però, lamentablement, també ha estat colonitzat pel mercat. L’asfixiant protagonisme del consumisme provoca que, per a algunes persones, no sigui res més que una oportunitat més per satisfer desitjos materials. Són dates que desemmascaren les desigualtats socioeconòmiques actuals i en què, als carrers de les ciutats, conviuen i passegen persones carregades de bosses amb regals, amb flaneurs que vaguen sense rumb, desubicats en un escenari que els expulsa.

La colonització del Nadal pel mercat, com a icona del consumisme, implica, entre altres coses, que cada any comenci més aviat. Probablement la imatge més evident d’aquesta desnaturalització és l’engalanament dels carrers, símbol d’una posada de llarg amb la finalitat de crear el marc propici per al consum. O, potser, per ser més precisos, actualment el tret de sortida el marca el “Black Friday”, una efemèride funesta que il·lustra l’hegemonia del mercat i la incorporació acrítica de tradicions exportades en la nostra cultura.

Però, també, en aquestes èpoques són habituals les crides a la participació en activitats solidàries que, cada vegada més, s’acostumen a avançar en el temps, sobretot, per una qüestió d’espai i temps: no existeixen prou dies per cobrir totes les necessitats que es volen satisfer en un mes.

A la nostra comarca, per exemple, l’inici de les activitats solidàries properes al Nadal comença amb el Gran Recapte d’Aliments, en què, almenys des de fa cinc o sis anys, diverses institucions, entitats i voluntariat s’impliquen en la recollida d’aliments per al Centre de Distribució d’Aliments. Naturalment, aquesta és una activitat amb elements positius, en la mesura que posiciona en l’agenda política i mediàtica una realitat sovint poc coneguda a la nostra comarca (hi ha persones amb dificultats per satisfer les necessitats més bàsiques, sobretot en alimentació, però també en habitatge i treball) i, també, perquè demostra l’empatia i la voluntat d’ajuda de moltes persones amb els qui pateixen més dificultats.

Any rere any ens felicitem i ens enorgullim de l’increment del nombre d’aliments recollits. Malgrat això, potser algun dia ens hauríem de plantejar fins a quin punt el veritable èxit d’aquesta campanya fora la seva finalització (o la seva menor necessitat). I, potser, a mig termini (el més proper al curt termini), hauríem de fixar-ne la data de caducitat, i mobilitzar-nos perquè així fos. Perquè, allò que esperaríem, des d’una perspectiva menys assistencial i caritativa, fora que es reduïssin el nombre d’aliments que es necessiten, sobretot, perquè les persones que puntualment hi haurien hagut de raure ja poden satisfer les seves necessitats sense haver de recórrer a la beneficència.   

La beneficència, entesa com a fer el bé, és més necessària que mai en un món com l’actual, ple d’injustícies, corrupcions, violències, desigualtats, exclusions, discriminacions. Necessitem ciutadans compromesos amb l’altre, perquè l’altre forma part del nosaltres. Però una societat madura, moderna i democràtica hauria de canalitzar els seus esforços en promoure i garantir la justícia social. I, al mateix temps, aprofitar el potencial de la solidaritat i la cooperació ciutadana en termes més emancipadors.

Un potencial a promoure tot l’any, i no pas de forma esporàdica, perquè, per desgràcia, són moltes les situacions que ens empenyen a trobar respostes col·lectives davant les múltiples esquerdes de la societat actual.