Durant aquelles edicions vam projectar els principals documentaris que el matrimoni va rodar en erupcions volcàniques de tot el planeta. Sempre estaven preparats per viatjar i estar presents on es produïa una erupció. Si avui haguessin estat vius estarien, ben segur, filmant sota la Cumbre Vieja de l'illa de La Palma. El germà de Maurice, Bertrand, director del Laboratori de Biologia i Fisiologia de la Universitat de Nancy I, que va ser un dels ponents de les primeres jornades, va oferir-se a negociar els drets d'aquests documentaris per si a les autoritats locals els pogués interessar tenir-ne una còpia com a llegat del futur Espai Cràter. L'ocasió es va perdre.
Enguany, el 3 de juny de 1991, ha fet trenta anys que Maurice i la seva muller Katia van morir, juntament amb el vulcanòleg nord-americà Harry Glicken, arran d'una violenta erupció del mont Unzen, al Japó, atrapats pel flux piroclàstic, afogats sota un núvol ardent de gasos i polsegueres magmàtiques. Una erupció semblant tingué lloc a la Muntanya Pelada, a la Martinica, el 1902; al mont Santa Helena, als Estats Units, el 1980, i al mateix mont Unzen, el 1972, que va destruir tot tipus de vida a 500 quilòmetres al voltant dels volcans.
Katia era química i Maurice geòleg. Ambdós eren alsacians i es van conèixer a la Universitat d'Estrasburg. S'especialitzaren en la fenomenologia dels volcans. Durant 25 anys observaren totes les grans erupcions de la Terra. “Assistint a la creació del món en directe”, deia Maurice. De joves havien estat motivats pels reportatges pioners d'Haroun Tazieff, un vulcanòleg d’origen rus nascut a Varsòvia, que com ells tenia una gran capacitat de comunicació. Tazieff va ser, també, un dels nostres convidats en el segon Simposi Internacional Una Sola Terra organitzat al Museu de la Ciència de Barcelona.

Katia i Maurice Krafft harien de tenir un lloc d'honor a l'Espai Cràter d'Olot Foto: Arxiu NG.
A fi d'autofinançar-se les expedicions, els Krafft crearen el centre Volcain, que els permeté col·laborar amb la majoria d'organismes internacionals, entre ells el Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), l'Institut de Física del Globus de París (el seu president el 1995 era el vulcanòleg Jean-Louis Cheminée, que va participar en les nostres jornades), la US Geogical Survey, el Smithsonian Institut de Washington i l'Association Internationale de Volcanologie. Els Krafft també van recollir una extraordinària col·lecció de gravats, olis i aquarel·les de paisatges volcànics realitzats per artistes de tot el món, llegat dipositat al Museu d´Història Natural de Paris.
Trenta anys després de la seva mort els volem recordar tot reproduint un text de Maurice que descriu una erupció, del tipus estrombolià, que podria ser semblant a l'actual del volcà Cumbre Vieja:
“En l'alè abrusador, sufocants, de la boca, eixordats pel respir de vegades ronc i de vegades punyent del volcà, contemplem les garbes d'or i de porpra que esclaten a la nit. Els focs d'artifici de la senyora Natura, incansablement, s'enfilen per arribar als estels, s'aturen un instant i, després, cauen en forma d'esquitxos que rodolen pels flancs obagosos en regueres de sang…"
Esperem que els dissenyadors i responsables de l'Espai Cràter en algun lloc del museu no s'oblidin de recordar els Krafft pel que representen en la divulgació popular del vulcanisme.