Olot és una de les grans ciutats mitjanes de Catalunya i una de les principals de la demarcació. Una ciutat amb una bona qualitat de vida, a partir d'un determinat sou, força ben connectada i amb, per exemple, una programació cultural envejable.

Tot i això, en l'imaginari col·lectiu de la capital garrotxina hi ha un marc mental que desafia els axiomes matemàtics. Suposa que si a aquesta ciutat mitjana li sumes tota la Garrotxa, en realitat estàs fent una resta. És un mapa mental on passes de ser una ciutat guai amb senyors vestits d'unicorn pel carrer a una comarca de pagesos, crec que volen dir.  

M'he trobat dos companys de professió que menystenien per exemple la mobilització de Besalú amb la processó dels Dolors, que no sabien què era el ball del Gambeto de Riudaura o que deien que per ells la comarca s'acaba a la rotonda dels túnels de Bracons, oblidant Sant Feliu, Les Planes i Sant Aniol. Són els mateixos companys que no admeten discussió amb que Gegants i Reis d'Orient d'Olot no tenen comparació planetària.

Però també és un factor polític, d'un centre que xucla. Al final del passat mandat vaig parlar amb dos alcaldes molt rebotats per la gestió que es feia dels municipis des del Consell i els seus polítics. Un deia que en quatre anys només l'havien trucat un cop i era perquè havia parat les obres d'una constructora d'Olot i l'altre deia que no es tornaria a presentar si no li solucionaven uns temes burocràtics per desencallar també unes obres de millora.

Una de les meravelles d'aquesta comarca és com es tensa la xarxa social quan s'ha d'ajudar-se. Ja sigui buscant a un veí desaparegut com ha passat malauradament aquesta setmana o gent de Mieres que parla per WhatsApp per anar al mercat de Banyoles o fins i tot que els corredors de la Romànic Extrem de la Vall de Bianya marxin a casa carregats amb bosses de regals perquè tot el poble s'hi mobilitza perquè sigui un èxit. La Garrotxa és en realitat una sèrie de microclimes socials que conviuen amb harmonia pràcticament constant i que a vegades, des de la capital no entenem, no volem entendre o fins i tot menystenim.
 
Els mateixos que aniran al festival MOT a veure una competició entre el públic de qui fa la pregunta més filosòficament estúpida són els mateixos que menystenen que 800 persones anessin a veure un espectacle de Playback a Sant Joan simplement perquè són divisions culturals diferents.

Fa temps que em criden l'atenció aquests microclimes que embolcallen tradicions i relacions forjades a foc lent amb el pas dels anys. Unes relacions que fan que hi hagi qui manté vius aplecs com el de Sant Grau a Sales, un dels més massius dècades enrere a la comarca. Els mateixos que han aconseguit que el refugi de Sant Aniol no hagi quedat en ruïna gràcies a la tossuderia dels seus Amics que s'han carregat, literalment, la reconstrucció a l'esquena.

Crec que la Garrotxa s'entén i es viu millor com més lluny s'està dels croissants de la Nevateria, que té més relació amb veure l'alcalde arribar a l'Ajuntament amb el seu vespino mentre rosega un caliquenyo o en menjar ossos d'espinada amb molt d'allioli a Joanetes perquè ja saps que aquesta nit dormiràs sol. Fins i tot té a veure amb la vuitantena de persones que pugen un cop l'any a Santa Magdalena de Maià per veure com surt la lluna des del mig del mar de l'Empordà.

Ara, amb la posada en marxa del Garrotxa Cultour de Turisme Garrotxa, em sembla que els propis olotins són els que haurien de descobrir que el meravellós de la comarca no és el rovell, sinó tota la clara que l'envolta. La comarca s'entén i s'explica millor per aquells racons, històries i persones que fugen el mainstream sense ser hipsters, i de les que cada cop m'agrada saber-ne més i més i no crec que me'n cansés.

M'estic enamorant, oi?