Quan parlem de transport públic pensem, prioritàriament, en donar resposta a les necessitats de la mobilitat obligada, sigui per motius de treball o d'accés als serveis públics bàsics, principalment d'educació i de salut. En el cas d'Olot i la Garrotxa, aquest transport públic es fa, de manera quasi exclusiva, amb els autobusos de l'empresa Teisa, que és la concessionària dels diferents serveis, l'urbà d'Olot, el transport a la demanda, el transversal dins la comarca, i els que enllacen amb les ciutats més properes i amb els centres prioritaris de serveis a Girona i a Barcelona.
Malgrat haver millorat en els darrers anys, tant per les característiques de la flota de vehicles com per la prestació del servei, amb freqüències, directes, millores tarifàries..., encara estem lluny d'una situació que podríem considerar adequada per les necessitats de la població. A tall d'exemple, només cal constatar la diferència amb Vic que, a part del ferrocarril, disposa d'una línia d'autobusos direcció a Barcelona amb un elevat nombre d'expedicions diàries i una alta freqüència en els moments de major demanada, enfront de les limitades expedicions i freqüències entre Olot i Barcelona, sumant-hi les que passen per Bracons amb les que ho fan per Banyoles i per Amer.
Com estendre i millorar l'actual servei d'autobusos i com posicionar-nos davant la necessària i previsible adequació i millora de les infraestructures existents hauria de ser una prioritat col·lectiva. També les expectatives de millora de la línia R3 de Rodalies de Catalunya amb la possibilitat d'una nova estació a Torelló haurien de definir una línia estratègica clau a seguir i impulsar des de les institucions de la nostra comarca.
Més enllà, però, d'aquesta mobilitat obligada hi ha també altres necessitats i possibilitats, sigui per motius de turisme, d'oci o, simplement, per gaudir de noves experiències, a les quals el transport públic pot donar resposta i per les que, a diferència del què passa en la mobilitat obligada, el factor temps pot acabar no sent la qüestió essencial, prioritzant altres valors. També en aquest cas caldria explorar i aprofitar les possibilitats que poden oferir les infraestructures existents en uns moments en què sembla que tot hauria de passar per construir-ne de noves.
Faig aquesta reflexió a la tornada d'una curta estada a Foix, a l'altra banda del Pirineu, en un viatge sense una motivació específica, amb la idea d'aprofitar els recursos existents del transport públic. El trajecte comença a l'estació d'autobusos d'Olot, amb l'autocar fins a Ripoll. A partir de Ripoll fins a l'estació de la Tor de Querol el viatge en tren permet apreciar els diferents matisos del paisatge amb els colors torrats dels boscos que donen testimoni de la sequera. L'estació de la Tor de Querol-Enveig remarca el seu caràcter internacional, encara que sigui modest, amb la significativa presència del seu edifici.
L'obligat canvi de tren, ofereix el contrast de la imatge exterior implacable del color vermell del tren Lió-Ter Occitanie, sense cap grafiti, amb el tren provinent de Ripoll, per fora brut i totalment pintat. M'he quedat amb les ganes, que caldrà reservar per una altra ocasió, de tornar a aquesta estació per agafar el tren nocturn fins a París; penso que ha de ser interessant anar a la capital de França pel mig del país. Des de la Tor de Querol el tren continua amb una infraestructura de via única i fa parada a tots els pobles, fins a arribar puntualment a Foix, l'objectiu final.
Des d'Olot, han estat sis hores de viatge en transport públic, autobús i tren, per fer uns 170 km, amb un cost total d'uns 15€. Tanmateix, més enllà del temps i de la distància, ha estat tot una experiència poder contemplar el paisatge a poc a poc, i aprofitar les possibilitats de les estones d'espera a les estacions per descobrir noves sensacions o per llegir pausadament i tot això només amb transport públic.