Els rius han sigut fonamentals en la formació de moltes ciutats, durant anys per extreure'n aigua, i des de la revolució industrial per obtenir-ne energia i per abocar-hi les aigües residuals de les indústries. Però aquesta força motriu ja fa anys que va quedar obsoleta i les industries van anar marxant del seu costat, deixant tot un interessant patrimoni industrial. Amb l'aparició de les depuradores els rius també han deixat de ser les grans clavegueres de les ciutats i progressivament s'ha anat recuperant aquests espais.

De vegades ens convé analitzar el què tenim, per valorar-ho en primera instància, i un cop fet, actuar en conseqüència, posar-ho en valor (valgui la redundància)  i extreure'n el màxim partit. 

Si fem un petit inventari, des del Tussols fins a les Tries trobem deu ponts, vuit rescloses i un passallís. Un recompte complex de fer que té una raó reveladora, en el nostre inventari personal no tenim el recorregut físic complert, segurament no hem anat mai des dels Tussols fins a les Tries caminant perquè aquest passeig no existeix, tot i tenir parts fluvials bellíssimes, a Olot únicament tenim "trams". 

Comencem pels recuperats paratges dels Tussols, encara amb l'esperança d'esdevenir algun dia tot un parc fluvial, arribem en un petit barri, amb una carretereta mal asfaltada (el nomenclàtor la titula carrer de Sant Narcís) que acaba amb una tanca per no caure en l'abisme d'un nus viari extremadament mal resolt. Tot recte l'elegant passeig de Sant Roc, i creuant el pont deixem enrere les fonts de Sant Roc, amb les seves feixes i uns altíssims plataners, per passejar per un tram fluvial més naturalitzat que desemboca al taller mecànic de Motos Piella. Si la intenció no és arreglar cap moto ni bicicleta una rampa desllodrigada ens permet intentar creuar el passeig de Barcelona (ànims!). Tot i el ferm irregular, el tram de l'eixample Malagrida és amable i de bon transitar, acabant al prat de la Mandra o prat de les Indianes. Aquí podem acabar la conversa ja que ens hem d'estrènyer i passar en fila índia pel davant de l'escola Malagrida entre els cotxes que ens vénen de cara i una barana que s'ha posat fa relativament poc segurament per sufocar alguna queixa. Des del pont de cal Rosset fins a la Providència tornem a tenir una part naturalitzada, fins que un cop més l'asfalt guanya terreny i el passeig es converteix en un carrer sense vorera. La torre de l'antiga muralla va desaparèixer, i al seu lloc els darreres d'uns edificis plurifamiliars culminen amb una desafortunada escultura de Domènech Fita que fins i tot arriba a desvirtuar el pont i l'ermita de Santa Magdalena... Aquí comencen uns jardins privats, dic privats perquè algú amb bandera anticapitalista els ha monopolitzat per fer-se'ls seus, potser podríem reokupar-los. En tot cas hem de creuar una altra vegada el Pont de Palau per gaudir, un cop baixades totes les escales, del tram recuperat més recentment, si no hi heu baixat val la pena descobrir aquest indret. I d'aquí altra vegada trobem el passeig tallat. Per accedir a les Tries hem de fer peripècies per arribar als últims prats, i avall que fa baixada, on un altre tram ens regala paratges de postal fins arribar a la font de les Tries.

Però aquí només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, o del riu quan plou. Una de les activitats locals és la processó de l'aigua. Si no l'heu vist potser és que no sou d'Olot. Val la pena veure com una filada de "paraigües aixopluga-curiosos" omple les vores del Fluvià quan el riu ha crescut més d'un metre.

En una conversa amb dirigents polítics em van dir que el "tema" del riu emergia també en una altre circumstància, sempre que hi havia eleccions. Potser pensen que no és una prioritat, jo estic convençut en primera instància que no és un "tema", que és un lloc, i que la culpa que no sapiguem que tinguem riu té poc a veure amb la política i fins i tot no és ni qüestió de pressupost. Té a veure amb una consciència col·lectiva de fer-ne ús, de   fer-lo servir, de fer-hi vida, de no degradar-lo, de denunciar i no donar suport als particulars que s'han venut molta part del patrimoni industrial que teníem, com per exemple la farinera, o i a una administració que durant dècades ha deixat perdre aquest patrimoni. Però els que hem deixat perdre el riu som els ciutadans que potser no sabíem ni que el teníem. És una qüestió de voluntat, ara ens toca recuperar-la, i amb aquesta recuperarem el riu.