Des de els seus recitals de comiat al Palau de la Música, el maig de 2017, no s'ha prodigat en declaracions i entrevistes i destaca el seu silenci sobre la situació política del país (sí que es va manifestar contra l’empresonament dels líders independentistes) o sobre l'impacte de la pandèmia en el món musical i cultural.
Ha preferit concentrar-se en la creació del Centre Raimon d'Activitats Culturals a Xàtiva, la seva pàtria nadiua, i catalogar i protegir el seu llegat junt amb Annalisa Corti, la seva companya i còmplice des de fa més de mig segle.
Ara bé, en una recent entrevista al diari Ara (29/11/2020) s'ha sincerat: "La creació d'un estat català en les circumstàncies actuals no crec que sigui la cosa més important que la població necessita. Aquesta és la meua impressió. Ara, puc estar equivocat i demà tenim una estat la mar de fi".
Des del moviment de la Nova Cançó i d'aquell mític col·lectiu dels Setze Jutges, al qual va pertànyer Raimon, no hem vist un fenomen semblant d'artistes inquiets pels problemes i injustícies de la societat contemporània. On són avui els joves músics i cantautors que "diuen no" a l'statu quo polític, a la societat de consum i a la crisi ecològica?
Com que NacióGarrotxa va demanar-me aquest article commemoratiu m'he transportat amb el record als anys seixanta, quan junt amb l'amic Lluís Busquets i Grabulosa, avui reconegut escriptor, fèiem entrevistes i articles per al setmanari local Olot-Misión. Aquell febrer de 1964 Raimon va protagonitzar un recital al Teatre Principal que per als olotins demòcrates i antifranquistes va ser un esdeveniment viscut amb entusiasme. Li vam fer una entrevista amb caricatura –a l'estil de les que feia el nostre admirat Manuel del Arco a la secció “Mano a Mano” de La Vanguardia. Però, no vam intuir –cadells dels periodisme que llavors érem–, la brillant carrera i el paper emblemàtic que acabaria tenint l'artista.
Raimon, Santi Vilanova i Lluís Busquets al Teatre Principal d'Olot el febrer de 1964. Foto: Arxiu SV.
Posteriorment, el vaig tornar a escoltar en un recital a Banyoles on Josep Pla, convidat d'honor, va quedar embadalit per la força i l'extraordinària dicció del cantautor. Recordo que l'escriptor de Llofriu quan el va saludar després de la funció li va dir: "Sou la veu del meu país".
Vull proposar una nova lectura de Raimon en els temps d'emergència climàtica i sanitària que ens ha tocat viure. Fixem-nos que molts dels seus texts poètics es refereixen a la relació que tenim els éssers humans amb els béns comuns naturals (aigua, mar, sol, vent, terra...).
Precisament, la Covid-19 ens recorda la interdependència entre les saluts humana, animal i ecològica (One Health) i com la degradació d'aquests béns i la destrucció de la vida salvatge ens portarà més pandèmies globals. Aquesta visió holística del món la trobem, també, quan en Raimon ens canta “Som”: “De la terra venim, a la terra anirem; en la terra vivim, en la terra serem”.
El meu modest homenatge als seus 80 anys, afegint-me al que li retran entitats cíviques i catalanistes, l'he fet en l'assaig sobre l'emergència climàtica a Catalunya que acabo de lliurar a l'editor. He introduït aquesta estrofa d'“Al meus país la pluja” (1983) en el capítol dedicat a la crisi de l'aigua a la Mediterrània:
"Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure."
Per molts anys mestre!
