Són les quatre de la tarda. A fora el Centre de Distribució d'Aliments de la Garrotxa situat a l'avinguda Girona d'Olot ja hi ha cua. Dues dones s'esperen per poder entrar. Tot i que la porta ja està oberta encara no ho fan. A dins, una de les quaranta voluntàries que té el centre, laDolors, ja atén el primer usuari de la tarda: és en Jorge, colombià de 70 anys. S'emporta un carro ple de productes que li permetrà estar tranquil uns mesos més: "Sense això no menjaria", em diu. Ja no treballa, fa set anys que viu a Olot, els seus fills van morir a les guerrilles i la seva exdona el va deixar. L'única ajuda que té la fa servir tota per pagar al lloguer del pis on viu.

Darrere d'en Jorge no para d'arribar gent. Amb mitja hora han entrat una desena de persones, la majoria dones i nouvingudes. Algunes venen amb els seus fills i no tornaran al Centre fins d'aquí a uns mesos, altres fins d'aquí a un any. Quan arriben, s'asseuen a un petit espai d'espera fins que la Dolors els crida. Passen al taulell on ensenyen amb el mòbil el codi de barres que els hi ha entregat el Consorci d'Acció Social. És el carnet d'identitat de la pobresa, un codi que els hi marca allò que podran agafar avui. "Una bombona de butà, uns bolquers i 25 punts", li diu la Dolors a una dona que ha vingut amb dos carros de la compra i bosses de mà. Després arriba la Txus, una altra voluntària, i acompanya la dona a entrar al que els voluntaris anomenen "el supermercat".
 

La Fàtima és una de les dues persones contractades per Càritas que treballen al CDA Foto: Martí Albesa

"Som un supermercat pobre en el sentit que no té l'estètica, els tipus de productes o luxes que hi ha als supermercats normals. Tenim allò bàsic amb dignitat", explica Carles Oller, president de Càritas Garrotxa, entitat gestora del CDA. "Intentem que això sigui el més similar a un supermercat i que sigui el més normal possible", remarca la Sònia Ariño, coordinadora del centre des de fa deu anys.

Punts en comptes de preus

El Centre de Distribució d'Aliments no és estètic. No hi ha els colors, les olors o els cartells que veiem als supermercats. És un espai improvisat, encaixat. Té estanteries de ferro i cartells impresos en blanc i negre que indiquen els preus dels productes. Bé, en aquest cas no hi ha preus, hi ha punts. Una llauna de sardines 0,25 punts, un formatge sencer 1 punt, una ampolla de detergent 1 punt o una ampolla d'oli d'oliva 2 punts.
 

Carles Oller és el president de Càritas, entitat que gestiona el CDA. Foto: Martí Albesa

El valor canvia segons el que arriba de la Unió Europea, el principal proveïdor del CDA. "Hi ha un rigor. Tot es controla. Els productes tenen un codi de barres que permeten saber si aquell litre de llet ha anat a aquella família, a quina hora i qui el va donar. Tot queda codificat per evitar abusos i també per evitar deixar-se portar pel cor perquè qualsevol persona una mica sensible ho donaria tot al primer que passés", explica Oller.

Tot està col·locat en estanteries, neveres o palets ben bé al mig d'un espai ampli i diàfan amb les parets enrajolades i dibuixades amb sanefes i motius andalusos que recorden el passat del local: l'antiga seu de la Casa Cultural d'Andalusia d'Olot. Ara continua sent un lloc d'acollida, principalment, gràcies als voluntaris. Ells són qui acompanyen els usuaris durant els vint minuts que pot durar el tràmit d'entrar al Centre de Distribució d'Aliments.

"A vegades també donem abraçades"

"A la gent no li agrada venir. Els agradaria anar al súper i comprar el que els hi doni la gana. Això es nota molt quan venen per primera vegada. Tenen vergonya i el voluntari intenta treure ferro a tota aquesta situació", diu la Sònia. "Hem de fer que se sentin bé, que no se sentin com un client. Cal que se sentin acceptats i els ajudes com una persona normal i corrent", afegeix la Txus.

La Sònia Ariño és la coordinadora del CDA. Foto: Martí Albesa

L'acompanyament és un dels puntals del Centre de Distribució d'Aliments. Pràcticament, cap usuari es passeja sol per les estanteries. Els voluntaris fan una feina de control, però sobretot, humana. "El CDA és un confessionari. Els que el viuen, veuen el patiment i el ploren. Tenen vivències tremendes perquè coneixen a moltes persones", relata Oller. "Les persones que venen són molt agraïdes. Ens diuen gràcies a tot. Hi ha situacions, però, que es veu que ho passen malament. De seguida ho eclipso. A part de productes, també, a vegades, donem abraçades", explica la Txus.

Al voltant del 20% dels usuaris que s'atenen estan immersos en una situació de pobresa permanent. Aquests són els que més sovint visitaran el CDA, però la majoria que han vingut avui no tornaran fins al cap de mesos. Alguns només venen un o dos cops l'any, tot depèn de les necessitats i les valoracions que fan els serveis socials.

Ja fa gairebé una hora que he arribat i a la zona d'espera hi ha més gent que quan he entrat. Alguns dels usuaris que han arribat amb mi ja han marxat, altres estan esperant a fora que els vinguin a recollir amb el cotxe, ja que marxen carregats amb bosses plenes de menjar. Abans han hagut de passar per "la caixa", on hi ha la Montse, qui s'ocupa d'escanejar cada producte i controlar que cadascú s'emporta el que es correspon als punts que se li han assignat. "A vegades em despisto i els hem de treure productes del carro perquè s'han passat", diu. "És un moment delicat i dur", afegeix.
 

El CDA compta amb una quarantena de voluntaris que, a part d'atendre els usuaris, també s'ocupen d'organitzar l'espai Foto: Martí Albesa

Al Centre de Distribució d'Aliments no s'hi va quan un vol, sinó que cadascú té una hora reservada dins els horaris i dies d'obertura: dimarts i divendres al matí i dijous a la tarda. Tot i que alguna vegada s'ha viscut alguna situació tensa, la gran majoria respecten la convivència i l'ordre que hi ha al Centre. Fins i tot, el silenci. A la sala d'espera no hi ha gaires converses. El silenci només es trenca quan la Dolors demana "Qui és el següent?". Les mirades ho diuen tot, no fan falta gaires paraules per saber per què han vingut.

"Venir el CDA m'ha ensenyat a valorar-ho tot molt més "

Qui també té molt clar per què va al Centre de Distribució d'Aliments és la Remei, qui fa més de vint anys que hi fa de voluntària: "Vinc perquè sempre he estat a molts llocs. Vaig pensar, però, que el menjar és el primer. No tenir menjar és molt trist, i per això soc aquí". Per a la Txus, el CDA és un espai de reconciliació: "Venir el CDA m'ha ensenyat a valorar-ho tot molt més i donar-nos compte del que tenim. Sé on aniré a dormir avui i què tinc per menjar. M'hi sento bé i sento que estic fent una feina per als altres sense necessitat de rebre. Quan tu dones no has de buscar res".

Tant la Txus com la Remei asseguren que hi ha coneguts que els retreuen que donin ajuda als nouvinguts o la gent més necessitada. Totes dues ho defensen amb lògica i humanitat: "Els responc que m'estimo més donar que rebre", "Ens costa posar-nos a la pell de l'altra persona i després critiquem i diem coses que no són adequades. A mi no m'agradaria torbar-me en el lloc que ells es troben perquè estan en situacions molt dures". Elles i la resta de voluntaris de Càritas dediquen gran part del seu temps lliure a donar a qui més ho necessita i són qui veu de primera mà l'altra realitat de la comarca.
 

És moment de marxar. La porta del centre continua oberta, no s'ha tancat en cap moment. Surto a fora i em torno a endinsar en el dia a dia: cotxes, converses i persones caminant amunt i avall. Ja torno a formar part de la realitat superficial de la societat, aquella que tot ho empeny i aquella que mai s'atura. És una realitat que cruelment n'amaga moltes més: les que es viuen cada dimarts, dijous i divendres al CDA de la Garrotxa, un supermercat on no tries, sinó que et toca; on no es compra, sinó que es dona; un supermercat on no hi sobre res, sinó que hi falta; un supermercat humà: el supermercat de les realitats.