Simona Ciobanu, més coneguda com la Simona de Verntallat —que dirigeix el servei de bar i restaurant de la Cooperativa de la Vall d'en Bas—, és una romanesa de 42 anys que va arribar a la Garrotxa l'any 2000, atreta per una amiga que ja hi treballava. Es va fer càrrec del servei de restauració de la Cooperativa l'any 2005, amb tots els reptes que ha hagut d'afrontar, sempre lluitadora i emprenedora, com demostra la recent ampliació de la terrassa que s'omple, dia si i dia també, de clients fidels i passavolants atrets per la seva fama.

Precisament, des d'aquesta nova terrassa, conversem amb ella l'endemà d'un festiu molt atrafegat de feina, però la Simona, tot i l'activitat frenètica que suposa dirigir un negoci com aquest, sempre té temps per a tothom.

— Quan i com vas arribar a la Garrotxa?
L’any 2000. Aquest desembre fa 21 anys que vaig arribar aquí. Hi tenia una amiga que ja feia un any que treballava a La Deu, i en Pere de La Deu li va dir: "Tens una amiga així trempada com tu?"…, i va ser quan em van fer un contracte de treball, va trigar uns mesos —perquè tot era més difícil que ara pel tema de documentació i de papers— i vaig arribar aquí i vaig començar a treballar a l’hostatgeria i al restaurant del santuari de la Salut (Sant Feliu de Pallerols), on vaig estar-m’hi uns tres anys i, després, quan ells van deixar la Salut vaig venir a La Deu.

[blockquote]He fet de tot, sempre m’ha agradat aprendre i quan faltava algú a la cuina hi anava: a netejar els pollastres, a preparar els entrants…[/blockquote]
— Et va agradar d'estar a la Salut?
La Salut és un dels meus llocs preferits de la Garrotxa, és on jo vaig començar, hi feia una mica de tot, sobretot al menjador, i ajudava una mica a la cuina, també feia habitacions a l’hotel… A més, hi vivia, a l’habitació 107. I era com la meva casa, un lloc que, quan m’enyoro, me n'hi vaig. És el lloc on vaig començar, va ser molt dur al principi, perquè no sabia l’idioma, no sabia res, i allà em vaig sentir molt ben acollida.

— Després vas anar a La Déu, oi?
A La Deu hi vaig ser un parell d’anys, també hi feia menjador i anava a l’hotel, a Can Blanc, on treballava a les habitacions o a la recepció. A La Deu també hi anava a planxar…, he fet de tot, sempre m’ha agradat aprendre i quan faltava algú a la cuina hi anava: a netejar els pollastres, a preparar els entrants…

— I com vas arribar a Verntallat?
Va ser perquè en Josep Maria Ginabreda venia a La Deu a sopar amb el grup que ja fa anys que hi anaven els dijous i em tocava servir-los…, en Picanyol, en Dani Bosch, en Gaspar, tota la colla, i bé, jo era una persona molt tímida i quan veia que entraven ells em posava molt nerviosa, tots aquells homes ben vestits en feien molt de respecte…, a més, no sabia prou bé l’idioma i em semblava que ells eren molt superiors a mi, em posava vermella i me n’anava a la nevera que em toqués l’aire; tenia una creu dins la butxaca, a l’americana, i li anava dient "per favor, que no em diguin res"…, però en Josep Maria sempre preguntava "Que tal, maca?" i amb la mirada em tranquil·litzava… Llavors, dos mesos abans de començar aquí, a Verntallat, els faltava gent a un seu restaurant de Figueres i ens van proposar a en Dani [aleshores era el seu marit] i a mi que hi anéssim un temps fins que trobessin algú que se’n fes càrrec. Hi vam estar dos mesos, allà. Llavors, com que ja tenia el carnet de cotxe vaig decidir un dia anar a la Vall d’en Bas per a fer pràctiques amb el cotxe… —no havia vingut mai aquí, a la Cooperativa, ni sabia on queia—, vaig venir-hi em vaig perdre per aquí, i vaig anar a saludar en Josep Maria Ginabreda, perquè ja feia moltes setmanes que no els veia. Em va preguntar què feia i li vaig explicar que ara ja tornava a ser a La Deu i ell em va explicar que tenien problemes de personal al bar de la Cooperativa, que no acabava d’anar bé. Em va preguntar si m’interessaria de portar-lo i jo li vaig dir que no, ni pensar-hi, no m’havia passat mai pel cap agafar un negoci. A més, feia poc que havíem comprat la casa, sabíem el que guanyàvem…, però en Josep Maria va insistir: "Digues-li a en Dani" i ens va fer venir l’endemà, van parlar amb en Dani, i van insistir, li vaig consultar al meu padrí de casament a La Deu, en Joan Vila, que coneixia la situació, perquè jo no sabia la ruïna en què estava això, no sabia on me ficava, però en Joan, que és un home molt pencaire, va dir-nos que "si ara que sou joves no ho agafeu, no ho fareu mai"… I així vam començar, el primer dia d’agost de l’any 2005, ja ha fet setze anys.
 
[blockquote]Sempre intento aconseguir allò que vull, amb molt d’esforç, no ho miro pas. No he tingut una vida fàcil, no m’ha faltat mai de res, però hem pencat molt.[/blockquote]
— Com van ser aquests inicis?
Vam començar amb quatre tasses i quatre plats. Al principi va ser molt dur. Això s’havia obert per als avis, per a fer quatre esmorzars i jo ho vaig enfocar d’una forma diferent, venia d’un lloc que m’havien ensenyat i jo vaig tenir ganes d’aprendre. Vaig començar de zero, de parlar, de fer anar la fregona —a casa meva no en teníem. Quan vam arribar aquí estava tot molt desordenat; recordo que hi havia deu tasses de cafè, potser uns quinze coberts, quatre plats escantonats… Havia estat a La Deu, acostumada a tenir-ho tot… Em va sobtar… Vam tenir molta feina, molt dura… Primer, — era el mes d’agost i em vaig aprimar vuit quilos—la gent venia per curiositat, "a veure com ho fan", a observar què passava, i fins que no vam anar posant-t’ho tot a lloc, va costar: feia moltes hores i no em tirava enrere, sóc una persona molt positiva per anar tirant endavant. Sempre intento aconseguir allò que vull, amb molt d’esforç, no ho miro pas. No he tingut una vida fàcil, no m’ha faltat mai de res, però hem pencat molt. Llavors vam tenir la sort de comptar amb en Josep Maria Ginabreda i amb la Cooperativa, que ens va anar proveint de tot els que faltava i de mica en mica vam anar fent, introduint plats…, vam anar avançant, amb molt d’estrès, amb molta feina, amb dedicació de moltes hores…

— Llavors vas tenir el teu nen…
Em vaig quedar embarassada i vaig treballar fins a l’últim moment: l’últim dia, era sola, amb una vuitantena de persones per servir i a la nit vaig parir…, portava els plats aquí a la panxa i la gent deia "aquesta criatura tindrà el nen aquí"… I dues setmanes després ja tornava ser a la feina…, d’això, ja en fa dotze anys. Sempre he set molt exigent, de ser-hi i d’estar amb el client. La gent està molt acostumada a mi i quan no hi sóc em troben a faltar i sembla que no vagi res bé, perquè jo sola tampoc no ho faig tot, però has de ser enmig de l’equip perquè funcioni.

— Quanta gent hi treballeu, ara?
Ara, fixos en som tres i els caps de setmana hi tenim personal extra. Obro tota la setmana inclosos els festius, tret dels dilluns. Fem esmorzars i dinars, ja no berenars, per bé que a la tarda hi ha servei de bar, però la cuina ja queda tancada fins l’endemà, el que estalvia molts problemes i feina.

— Els tancaments i les restriccions imposades arran de la pandèmia com us van afectar?
Molt i molt. Quan van obligar a tancar tenia reserves i ple de gènere a les neveres i els congeladors i ho vaig deixar tot pensant que seria cosa d'un dia o dos. Llavors, em vaig instal·lar a Moià, on hi ha el meu company, i fins un mes després no vaig tornar, em feia por fins i tot sortir a la carretera… Es van fer malbé les taronges, els tomàquets, les cebes, els enciams…, vaig haver de llençar-ho tot. Per sort, sempre he anat molt amb compte amb el gènere, vull dir que sempre he fet més o menys just, perquè la gent no falla, sobretot els caps de setmana, així que fas la provisió i no falles, Així que quan vam tornar a obrir, ho vam fer a poc a poc, perquè quasi no hi havia reserves i no sabíem si vindria molta o poca gent. Va ser molt dur. quan van deixar obrir una hora al matí, dues hores al migdia, però el personal era aquí del matí fins al vespre…
 
— I en l'endemig et van haver d'operar del cor…
Per una part, em va anar bé, perquè m’enganxen d’operar-me en temporada alta, em quedo sense ningú de personal i amb el bar tancat. La pandèmia ha set una putada en el tema econòmic, però he pogut estar a l’hospital tranquil·la sabent que no hi havia gent i que s’ho podien fer; ara, em cremava saber, també, que no facturava res i que encara bufaven, i em deia que si jo hagués estat bé m’ho hauria fet tota sola…, estan acostumats a mi, Però, he pogut descansar dos mesos i estar tranquil·la perquè no hi havia feina.

[blockquote]A mi em feia por d’invertir en una cosa perquè no sabia el que ens esperava, però si no feia res no podia resistir amb només deu persones a les taules de dintre.[/blockquote]
— Va ser quan vas pensar a fer l’ampliació i l’arranjament de la terrassa, oi?
En aquesta època de descans, era al sofà, amb dos pijames mossegats del coll dels nervis…, ho vaig passar molt malament, perquè els rebuts vénen igual, no ingresses ni cinc, no saps què passa, el personal és en un ERTO i no saben quan cobraran…, una situació que no saps què t’espera, amb aquella angoixa…, tot plegat. Ara ho gestiones diferent, però en aquell moment va venir tot de cop i vaig començar a pensar què es podia fer, sobretot quan van començar a donar permís a obrir terrasses, perquè jo a fora només hi tenia tres taules… Ja feia temps que hi havia pensat, així que vaig parlar amb la Junta de Cooperativa i al principi s’hi van negar, sobretot per qüestions d’imatge. A mi em feia por d’invertir en una cosa perquè no sabia el que ens esperava, però si no feia res no podia resistir amb només deu persones a les taules de dintre. Llavors, com que teníem temps, vam dissenyar-ho per a fer una cosa ben feta, que es pugui netejar bé [abans era terra i ara hi ha rajols], uns tendals ben ferms (abans els paraigües volaven!)… Ho vam presentar a la Junta i va ser un pim-pam, perquè els vaig deixar clar que si no m’ho deixaven fer no em veia capaça de continuar…, i em van fer costat per tirar-ho endavant. Va ser una bona decisió, encara que al novembre van obligar a tornar a tancar.

— Per sort, no va durar gaire aquest tancament…
Sí…, i vaig pensar que quan obrís ja tindria la terrassa i, per sort, després hi havia més gent fora que dins i, de fet, només un dia no es va poder fer servir la terrassa. Si no ho hagués fet, ara no seria aquí. Vaig obrir al febrer intentant fer-ho al màxim jo i poder recuperar les pèrdues, que són grosses i que encara s’arrosseguen, perquè han set molts mesos en aquesta situació. Però, bé, jo tinc la fe que si hi ha salut i si no passa res més amb tot això, s’anirà fent. Si estic aquí, la veritat, la gent me respon; és fruit d’una feina meva de molts anys que la gent et respongui. Tinc clients de molts anys, de quan venien amb els nens, que eren petits, i ara aquests nens ja són adolescents i vénen amb parella… Quan venien de petits els pares els demanaven el cacaolat i el nestee, i ara ja venen amb barba, el pírcing i la xicota al costat… I això és maco, perquè veus que aquesta gent sempre ha tornat.

— Al vostre restaurant hi serviu àpats fets amb productes de proximitat, de la Vall i de la Garrotxa, i molta gent diu que sembla impossible que tot sigui tan bo, que el servei sigui ràpid i eficaç, amb la cuina tan petita com teniu…
Tenim molt limitada la cuina, que és molt petita i depèn de què no ho pots fer, no tinc ni forn! Ahir parlava amb el meu company, un dia que teníem ple fins dalt tant dins com fora, i em deia: "No sé com us ho feu". Però, és perquè ho has d’organitzar molt bé, hi ha molta feina d’estar darrere del personal, tenir-ho tot molt ben preparat, perquè, si no, no faríem ni un quart del que fem. Al principi, que ho portava tot jo sola i després de tenir el nen, que anava a donar-li el pit, vaig començar a agafar algun personal extra els caps de setmana…, estava forta com un toro, perquè ho feia tot, ja n'estava acostumada, a La Deu també havia treballat molt (fèiem casaments)…, somniava amb les taules, somniava que a la taula número 9 feia una hora que esperaven els cafès, i anava amb la safata a fer els cafès i em despertava a la meva cuina petita amb la cafetera petita. Ara ja no em passa, tinc el cap de setmana, estic tranquil·la.

— Vas a Romania?
Sí, hi vaig dos, tres cops a l’any. Amb tota aquesta situació ara feia temps que no hi anava. Tinc dos germans aquí i quatre germanes allà. Som set. Quan vaig fer 39 anys les germanes van decidir venir i fer-me una sorpresa. Va ser el regal més maco de la meva vida. Era el dia del meu aniversari, el 9 de desembre, era ple de gent i algú va posar la música del "Per molts anys" i jo vaig dir: "Pareu de posar la música…, quan acabem el servei ja farem la celebració, cava, el que calgui…" Estava tan nerviosa, perquè teníem ple de gent, i miro per la finestra i veig la meva germana monja amb un ram de roses, saps?, com a les pel·lícules… Jo sempre els he fet sorpreses a la família, l’aniversari del pare, de les germanes, per Setmana Santa…, els trucava per dir-los que estava treballant i era a l’avió camí d’allà i els sorprenia quan obria la porta de casa, però elles no ho havien fet mai, i quan vaig veure les meves germanes aquí em moria. No crec que res ho superi. Soc molt familiar.

[blockquote]El meu nen parla perfectament el romanès i el català. Tinc amics de Romania que em diuen que soc una catalana més i hi ha gent que em té mania per això, perquè em diuen que soc molt catalana[/blockquote]
— Molta gent, que no et coneix, pensen que ets garrotxina…
Sí. Com que sempre he fet aquesta feina de cara al públic m’he hagut d’espavilar. Si m’hagués ficat en una fàbrica, segur que no hauria après ni la meitat. De cara al públic t’obligues a entendre i aprendre. Sempre m’he exigit de saber; he pensat: m’estan pagant per una feina, així que vull saber què faig i com. També, crec que m’han educat d’aquesta manera. Quan vaig arribar a la Salut i a la Deu, que parlava mig català mig castellà, cobrava sis-cents euros i la jefa, la Montse, em deia: "Fins que no agafis el telèfon per a les reserves no t’apujaré el sou", però m’ho deia perquè sabia que jo era molt tímida, em fregia per dintre, pensava que era curta, em sentia malament de no fer-ho prou bé, pencava molt i depèn de què no ho sabia fer…

— Et va costar molt d'aprendre el català?
De mica en mica, em vaig obligar d’escriure, d’aprendre, sense estudiar ni res, perquè no tenia temps, i als companys de la feina els demanava que m’ensenyessin català… Al principi barrejava mig català i mig castellà, així que amb el meu interès i per treballar de cara al públic he anat fent. Si tu vius aquí, per què la gent d’aquí ha de fer un esforç a parlar-me en castellà? Si estàs aquí t’has d’adaptar. Les meves creences i la meva llengua les practico a casa; per exemple, nosaltres no menjàvem carn ni els dimecres ni els divendres, això ho faig a casa i a la feina és la feina, ningú no ho ha de saber. El meu nen parla perfectament el romanès i el català. Tinc amics de Romania que em diuen que soc una catalana més i hi ha gent que em té mania per això, perquè em diuen que soc molt catalana. A mi m’agrada el meu país, el menjar, tot…, però jo visc aquí i m’hi sento com a casa, no em sento com una estrangera. Estic encantada de ser on soc.

Certament, els qui van i vénen al bar restaurant de la Cooperativa Verntallat s'hi senten com a casa. Gràcies, Simona!

[Aquesta entrevista també s'ha publicat al número 60 de la revista Verntallat de desembre de 2021, que commemora els cinquanta anys de la seva creació a la Vall d'en Bas.]