Teresa Macarulla: «Encara no veig la cura del càncer. Em conformo en cronificar-lo»

A un malalt de càncer i a un investigador només els separa un diagnòstic. La lluita, la perseverança, la fe i la força són les mateixes. Investigar el càncer és un dels reptes més difícils de la medicina. Per fer-ho, cal passió, constància i coratge; elements que també són imprescindibles per a les persones que el pateixen. Tots aquests requisits els compleix la doctora Teresa Macarulla, coordinadora de l’equip de tumors digestius de l’Hospital Vall d’Hebron, i qui fa gairebé vint anys que es dedica a la recerca de nous tractaments, i en concret per al càncer de pàncrees. Ella mateixa assegura que lluita contra un gegant, ja que la falta de cribratges i la rapidesa amb què fa metàstasi, han fet que el de pàncrees sigui considerat un dels càncers més letals i s'hagi quedat a la cua de la recerca.

Amb 49 anys, Macarulla trepitja per primera vegada la gespa del Festival Vallviva. Sense la bata, la doctora es converteix en una més dels centenars de persones que han vingut per veure començar la tercera edició del festival de la Vall d'en Bas, un certamen que van néixer, precisament, del càncer. El seu promotor, l'empresari garrotxí Eudald Morera, va decidir impulsar-lo després de ser diagnosticat d'un tumor al pàncrees.

Enmig d'un entorn idíl·lic i amb la música senzilla de Roger Padrós de fons, Macarulla atén NacioGarrotxa per parlar d'un dels temes més desoladors i complexos que pateix la societat. Mentre parlem, la gent seu, conversa, menja i balla. Hi ha pocs festivals d'estiu on s'entrevistin investigadors, en lloc d'artistes. Hi ha pocs festivals d'estiu on el càncer es converteixi en motiu de conversa.

- Què penseu quan veieu la paraula càncer?

- Els que tenim una mica de vocació pensem en ajudar. Hi ha moltes necessitats.

- Què és el càncer?

- És un descontrol de les cèl·lules del cos a nivell biològic per motius, a vegades desconeguts, i altres vegades coneguts. Aquest descontrol el pots arribar a controlar i a vegades és un cavall desbocat. A nivell de malalt, és una ruptura de cop de la vida que portaves i una lluita que et canvia la vida.
 
- Per molta gent, malauradament, càncer és sinònim de mort.

- Evidentment, el diagnòstic de càncer per al malalt és sempre un diagnòstic molt dur per la fama que té el càncer i també perquè, algunes vegades, el càncer té unes implicacions a la vida del malalt. Altres vegades, però, no és així i en els últims anys s'ha millorat molt i la supervivència dels malalts ha millorat. Hi ha moltes llegendes i molt mala fama de la paraula càncer.

- Quines dades ens poden trencar això?

- Hi ha tumors com el de còlon o el tumor de mama, pulmó o pròstata que són molt freqüents a la nostra societat i als quals s'ha millorat molt la supervivència en els últims anys. Realment, els malalts d'aquests càncers es diagnostiquen molt abans i, per tant, amb moltes més possibilitats de curació. Això és crucial i és una realitat en molts càncers, però no en tots, desgraciadament.

- El de pàncrees, per exemple. Vostè s'ha especialitzat en ell, sent un dels més letals. Va decidir lluitar contra un gegant.

- Totalment. Un càncer de pàncrees és un dels tumors que, avui dia, necessita més atenció. Perquè altra mena de càncers li han passat per davant i van millorant. El càncer de pàncrees està costant molt per la biologia del tumor i diferents motius, i a dia d'avui és un dels que necessita millores en el tractament i els resultats.

"Nosaltres aprenem molt dels nostres malalts i això també els ajuda a fer el camí més fàcil"

- Per què no se li ha posat el focus a aquesta mena de càncer?

- Una primera causa és que no hem aconseguit diagnosticar el tumor a temps. No hi ha uns programes d'scrinning i és molt difícil establir-los per les característiques del tumor i per on està localitzat i perquè no és tan freqüent com un càncer de còlon o de mama. Per això, no hi ha programes que permetin diagnosticar-lo d'hora i a temps. Després, el tumor també té molta facilitat de formar metàstasi de seguida. Això és molt inicial en el desenvolupament del tumor i ens dificulta poder arribar a temps per poder anar a cirurgia i curar el pacient.

- Del càncer en pot sortir vida. Molta gent quan rep un diagnòstic pot arribar a mirar la vida d'una manera diferent. Un exemple és aquest festival on som, el qual va néixer del diagnòstic que va rebre el seu promotor, Eudald Morera.

- Absolutament. Nosaltres aprenem molt dels nostres malalts. N'hi ha que tenen una actitud absolutament exemplar i canvien les seves prioritats i volen dedicar-se als de més. El Festival Vallviva n'és un exemple: com una persona, de cop, fa alguna cosa perquè tots col·laborem i puguem tenir recursos per a la investigació. També hi ha molta gent que canvia la seva actitud i intenta ser la mirada positiva dins la família i el malalt és el que ajuda a la família a portar la malaltia. Nosaltres aprenem molt dels nostres malalts i això també els ajuda a fer el camí més fàcil. Quan els pacients tenen aquesta actitud tan positiva, fa que hi hagi un camí més fàcil que aquell que està enfadat amb la malaltia i la vida. Quan un malalt té una actitud positiva, és admirable.

- Hi ha dades científiques que demostrin que tenir una actitud positiva davant un càncer ajuda al tractament?

- No tenim dades objectives. Això no està demostrat científicament, però puc assegurar que el camí i la lluita és molt més fàcil. Una actitud positiva fa més feliç el pacient i els que l'envolten, però científicament és molt difícil demostrar això.
 
- Aquests dies a Vallviva es recaptaran diners per a la investigació que està portant a terme vostè. Expliqui, amb llenguatge ciutadà, en què consisteix la seva recerca?

- La nostra investigació es focalitza en càncer de pàncrees que ja té metàstasi i que són la majoria dels malalts de càncer de pàncrees. El que intentem és personalitzar al màxim el tractament que donem als malalts. És a dir, tenim diferents opcions per tractar els nostres pacients i no tenim cap biomarcador que ens ajudi a saber que a aquest malalt li anirà bé el tractament A i a aquest altre pacient el tractament B. El que intentem amb la nostra investigació és buscar senyals que ens indiquin, abans de començar un tractament, si a un malalt li va millor un tractament o l'altre. Amb la personalització del tractament tens moltes més possibilitats que funcioni. Amb el càncer de pàncrees tenim un gran dèficit de marcadors que ens indiquin quin és el tractament adient. Només podem provar si funciona o no i això ens fa perdre temps i fa sotmetre al malalt a tractaments que pot ser que no siguin útils.

- Quins avenços heu aconseguit?

- Hem avançat en aspectes, però no en tenim prou. Ara tenim un grup de malalts, al voltant d'un 15 o 17%, que tenen algunes mutacions d'uns gens que sabem com s'han de tractar. Però és només un percentatge petit i hem d'agafar tots els malalts de càncer.

- Quines estratègies volen seguir per assolir això?

- Una és intentar entendre a què responen els malalts. Això es fa agafant els malalts que més responen a un tractament i els que més responen a un altre i veure què tenen de diferent aquests malalts. I l'altra estratègia és intentar buscar nous tractaments. Hem de buscar-ne de nous, conèixer millor la biologia del càncer de pàncrees i trobar punts per on el càncer flaqueja i poder atacar per aquell punt.

"Espanya és un país on hi ha poca tradició de finançament públic per a la investigació"

- Vallviva aportarà finançament a la seva investigació. Si no hi hagués finançament, no hi hauria investigació?

- Absolutament. Investigar costa molts diners perquè és tot: són els reactius que utilitzes, el personal dels equips, la maquinària, els fàrmacs, etc. Hi ha dos tipus d'investigació: la clínica que és la que fan els metges provant fàrmacs i buscant biomarcadors als malalts i després hi ha una investigació preclínica que és la gent de laboratori que investiga amb models de línies cel·lulars, és a dir sense el malalt. Totes dues costen molts diners. Desgraciadament, a la investigació en oncologia, de deu coses que es proven, sis no funcionen. Tota aquella inversió que havies fet ha servit, com a molt, per una nova línia, però no acabes de tenir els resultats. Per això, els recursos són, absolutament, l'única manera de poder investigar.

- Com està el suport a la investigació?

- Espanya és un país on hi ha poca tradició de finançament públic per a la investigació. Molt poca. N'hi ha i l'aprofitem tota, però n'hi ha poca, comparat amb altres països. Per altra banda, el mecenatge no és una cultura que estigui arrelada a Espanya. Llavors, és una cosa amb la qual crec que hi hem de treballar. Als Estats Units és una cosa molt arrelada i es treuen molts diners del mecenatge. Aquí a Espanya costa i crec que hem de seguir-hi lluitant. Tenim uns investigadors espectaculars al nostre país. Això s'ha d'aprofitar perquè som molt competitius respecte a Europa i a escala mundial.

- Quant finançament més faria falta?

- Doblar i triplicar el que hi ha ara. A Espanya hi ha molta necessitat. Si ens comparem amb països que envegem com els Estats Units, on tenen molta facilitat per tenir diners per a la investigació, hauríem de quadruplicar el finançament que hi ha a Espanya. No hi ha un sostre: una investigació porta a una altra. Sempre s'obren camins si tens recursos.

- Per què va decidir ser investigadora de càncer?

- Sempre penso que quan arribi el dia de jubilar-me i miri endarrere, vull pensar que he ajudat. Si només em dedico a posar quimioteràpia als meus malalts, els ajudaré a nivell personal en un moment molt difícil de la seva vida, però no milloraré el tractament que tenen avui. Si investiguem, el que intentem és que al dia de demà, aquests malalts tinguin un millor tractament i que visquin més avui que fa deu anys. Això només es pot fer investigant, no hi ha una altra manera.

- Ha canviat la investigació des que vostè va entrar en aquest món el 2004?

- Absolutament. Els models que utilitzem a nivell de preclínica, el tipus d'assaig clínic, com personalitzem els tractaments... tot això ha canviat moltíssim en els últims anys.

- I el càncer també ha canviat i evolucionat?

- No. Crec que el càncer el dominem més avui que fa 14 anys. Molt més. El coneixem més i personalitzem molt més els tractaments. Uns tumors més que altres. Però el càncer encara és un tema molt complex biològicament i té moltes armes per continuar oferint resistència. Això és com una guerra i el càncer encara guanya algunes batalles. Per tant, hem de seguir amb mà dura perquè el càncer continua guanyant batalles avui dia.

- Qui va més ràpid? El càncer o la investigació?

- El càncer està allà. És agressiu i per naturalesa fa feina. Però crec que la investigació està posant moltes traves al càncer perquè no pugui avançar.
 

- Quina és la millor medicina per prevenir el càncer?

- El millor és un estil de vida sa. Això vol dir cuidar molt l'alimentació portant una dieta mediterrània. Tampoc hem de fumar ni abusar del sol. Hem de fer cas a les recomanacions i seguir els programes de cribratge perquè són els que ens permetran el diagnòstic precoç de la malaltia i està demostrat que funcionen. També està demostrat que fer esport de manera moderada també funciona. Allò que ens diuen tantes vegades, és veritat. Tot això ajuda al fet que si un càncer comença, el nostre cos té capacitat de bloquejar-lo si tenim un bon entorn. Si no tenim un bon entorn, el nostre cos no tindrà capacitat i el càncer es pot descontrolar.

- Costa entendre, però, que hi hagi persones sanes que agafin càncer.

- Aquí no tenim la resposta encara i vol dir que hi ha molts interrogants i que necessitem contestar moltes preguntes. Avui dia, hi ha un increment clar del càncer de pàncrees a persones joves i em refereixo a persones de menys de 50 anys. Per què? No ho sabem. Aquí hi ha altres mecanismes que hi estan jugant i que no els coneixem encara. Per tant, necessitem continuar investigant moltes preguntes que no tenen resposta.

- El càncer hi entén d'edat?

- Teòricament, a més edat és més possible tenir un càncer perquè el mateix cos fa més alteracions a les cèl·lules i són cèl·lules més envellides i amb més possibilitats de fallar a algun punt i fer un càncer. Però això està canviant. Cada vegada tenim malalts més joves, però, teòricament, el càncer va associat a l'edat.

"Festivals com el de Vallviva ens estimulen a continuar investigant"

- Què ha de tenir una persona per ser investigador?

- Sobretot, molta motivació i passió. També ha de saber caure i tornar-se a aixecar. Per tant, molta resiliència i tornar-hi i tornar-hi. Crec que és molt fàcil que un investigador es desmotivi. Moltes vegades, tot i fer les coses bé i tenir projectes molt raonats, poden fallar. Els investigadors han de tenir la fortalesa de continuar. El que és investigador i ho porta a dins, ho entén i és així. No podem pretendre guanyar totes les batalles, sabem que alguna no la guanyarem. És així. Cal molta passió i molta força per continuar, continuar i continuar.

- Pràcticament, el mateix que necessita un malalt de càncer.

- Som el seu equip. Estem al seu costat i formem un equip. Ells han de tenir força i nosaltres també. Uns ens estirem als altres. Festivals com el de Vallviva ens estimulen a continuar investigant.
 

- Aconseguirem la cura?

- Jo no la veig encara. Em conformo en la supervivència i la cronificació de la malaltia. De moment, tinc aquest objectiu. Quan arribi a aquest objectiu, pujarem al de la cura. Crec que podrem cronificar i aconseguir un tractament de manteniment i, com qui té una diabetis, conviure amb la malaltia. Això seria fantàstic.

- Quins són els càncers que ja tenen cura?

- Tots els càncers poden tenir cura perquè, si es detecten prou a temps, en poden tenir. El tema és que hi ha càncers en major proporció de cura com el de mama, el de còlon o el de pròstata; i hi ha tumors amb menys possibilitats com de pàncrees o el cerebral, però també en aquests hi pot haver malalts que es curin.

- Què li diria a un malalt de càncer?

- Que ha de tenir molta força. Sempre els hi dic als malalts que el càncer no és un esprint, sinó una marató. Hem de tenir molta fe en els nous tractaments i que les coses aniran bé. Li diria també que s'agafi amb els seus éssers més propers i d'un ambient que l'ajudi a tirar endavant. I molta fe en què les coses aniran bé.

- Què li diria a una persona que ha perdut un familiar o un amic per culpa del càncer?

- Li diria que nosaltres seguim lluitant perquè això cada dia passi menys. Desgraciadament, continua passant i hi ha gent que encara, avui, el càncer li suposa el final de la vida. Nosaltres lluitem i seguirem lluitant perquè això cada vegada sigui menys. Seguirem per tots aquells que avui lluiten, lluitaran demà i pels que han lluitat en un passat. Nosaltres lluitem per tot aquest grup de malalts.