Què, has anat a dormir gaire tard? Si és que no, tindràs ocasió de fer-ho. Perquè resulta que això, la Festa Major de Blancs i Blaus, ja ha començat. Ens esperen uns quants dies de ritme intens –diürn i nocturn–, no condicionat per l'horari comercial. Un boom de vitalitat en aquesta ciutat on, la resta de l'any, tot plegat és tan endreçat de que vegades fa una mica de por –oi que m'entens? Va, aprofitem-ho, que quan arribi la tardor ho trobarem a faltar...

Dissabte: escalfant motors

Migdia bastant en punt. Calor d'espant, i gent que desafia el sol acabant de decorar escenaris i muntant barres. Això ja rula, i és sobretot gràcies a la inventiva, a la generositat, a la disciplina, i gairebé m'atreviria a dir que a la fe de la gent de les colles. En el fons del fons de l'idem, que guanyin els uns o els altres no és important. El veritable triomf és la pròpia festa, i el fet que –per una vegada– la cosa s'edifiqui des de baix. Bravo!

Quan mor la tarda d'aquest dissabte vaig a parar a la plaça de Catalunya, que té més forma d'i grega que no pas de plaça. Allà hi ha les Guapes Blanques, dones guarnides amb ulleres de sol, pintes i mantellines, pameles... i una sana bogeria. Col·loquen la placa de la nova plaça de les Guapes Blanques.

Fent una fila desordenada, conquereixen la carretera. Duen un gran altaveu amb rodes que no para d'escopir el Festa major de La Trinca, aquell tema que parla d'alegries i de matar capons. Les deixo a l'alçada del carrer Museu, estupendes elles.

Negra nit. Comença el Blaus de Copes a la plaça de l'Església catòlica. Hi han instal·lat un quadrilàter guarnit amb arcades que suggereixen, amb encert, l'interior del difunt As de Copes. Hi ha qui parla de revival, i ja és això, però en aquest tinglado també hi podem llegir una esperança: la de recuperar espais per a la música al centre de la ciutat –oi que em tornes a entendre? El personal atapeeix l'espai. El menú sonor: un grup una mica vintage –ja saps, Rock around de clock, Jailhouse rock...– i una sessió enllaunada amb rock de guitarres, electro-pop expansiu, hip-hop i la resta d'ingredients exigibles. Sí, això ja rula!

Diumenge: ara sí que sí

Conec un cantautor que diu que va néixer dues vegades, i no menteix del tot. M'explico. Resulta que va sortir de la panxa de sa mare una data concreta, però son pare –que era francament despistat– no el va inscriure al registre fins tres dies després. O sigui, que l'home té una data de naixement real i una altra d'oficial. Una mica com la Festa Major, que va arrancar el dissabte, però ha començat solemnement el diumenge amb el lluïment i el repte.

El lluïment implica una desfilada dels grups que donen sent a tot això. Que l'entrada i exhibició d'aquests grups a la Porxada es fa llarg? Cert. Entre els Pets Corsaris blancs de l'inici, i la diabòlica Gralla blava que ha reblat la tarda, han passat més de dues hores. Però potser és un preu que val la pena pagar, perquè ens ofereix un catàleg vivent de les complicitats que genera la festa. Un ventall d'estètiques i sensibilitats que, en matèria musical, s'ha il·lustrat ara amb gralles i ara amb electrònica. O amb Springsteen, o amb Vivaldi, o amb la Macarena --aghhhh! Medalla pels Blaucops i la seva paròdia policíaca: paraigües fent de fusells, i una hilarant jura de bandera blava amb un porró fent les funcions d'escut constitucional.

I arribem al moll de l'os, que és el repte… Uf, els reptes! Crec que, amb full de ruta i sostenibilitat, repte és una de les expressions més suades del llenguatge actual. Tot és un repte, avui dia. Començar Medicina o Enginyeria és un repte, i acabar també. Preparar-se per a una marató –o per mitja!– és un repte. El matrimoni és un repte, concursar a Saber y ganar és un repte.

Però aquí em tens, enganxat al repte. Un repte més interessant que els que he anomenat abans. Aquí la cosa va de desafiar el contrari amb provocació, exageració, creativitat i un punt ben lícit de xuleria. En aquest cas, eren els blancs els qui, com a guanyadors de l'edició de l'any passat, tiraven la primera pedregada. La casualitat ens ha jugat una mala passada, ja que totes dues colles s'han empescat una dramatització situada en un laboratori.

Les situacions representades tenien gràcia, és clar, però pel fet de compartir el leitmov científic ha faltat més contrast entre l'una i l'altra. Què hi farem. Deu ser cosa de les conjuncions astrals, que de vegades són una mica cabrones…
Sigui com sigui, tant els uns com els altres han fet valer els seus arguments, i també han tingut el bon gust de deixar anar alguna ironia política –suau, això sí. Els Blancs s'han encarat als seus oponents amb paraules esmolades. “Estem desesperats de no tenir un rival a la nostra altura. Deixeu d'esperar tanda, que ens estem avorrint!”, ha proclamat el cap de la colla pàl·lida. Els Blaus tampoc s'han mossegat la llengua, però el pinyol del seu discurs era d'ordre més intern, apel·lant a la cohesió i al sentiment de la colla. Tenen un bon lema: “Tu tries què vols guanyar, el veredicte o la festa”.

Las espadas están en alto, que diria en Matías Prats…

Memòria verda

Sospito que per a molts granollerins el nostre model de Festa Major és una cosa tan evident com tenir electricitat i aigua corrent, o menjar Cheetos. Quan les coses formen part del paisatge quotidià ens sembla que han existit tota la vida. Però no. La Festa Major de Blancs i Blaus no surt dels arbres, com les pomes o els fuets, sinó d'uns joves que se la van treure del barret el 1983.

I tot pensant-hi, en el 83, em ve un record. Parlo dels Verds. No de cap grup ecologista, ni d'un club cannàbic, sinó de l'efímera tercera colla que va aparèixer aquell any fundacional. Sembla que la majoria eren de fora de Granollers. Una nit van irrompre de sobte a la Porxada amb una carrossa i un manifest força ocurrent. Tot plegat va ser una broma evanescent, però no puc deixar de preguntar-me què hauria passat, com hauria evolucionat la festa si aquella Colla Verda s'hagués consolidat. Chi lo sa…

Donat Putx, periodista musical

Donat Putx va néixer a Granollers el 1966 i es guanya la vida fent de periodista musical. Va aprendre l’ofici a l’emissora municipal de Ràdio Granollers i al desaparegut setmanari Plaça Gran. L’any 1988 va començar a publicar crítiques musicals al també difunt Diari de Barcelona i des de 1994 ho fa a La Vanguardia. Entremig, ha publicat articles a Barcelona Metròpolis, Enderrock, Rockdelux i a altres capçaleres especialitzades. Va ser cap de redacció de la revista Folcentre els anys 2002 i 2004, i director artístic del Festival Trobadors i Joglars del Vallès Oriental les edicions 2006 i 2007. Signa els textos del llibre Barcelona en 50 cançons (Planeta, 2014). L’any 2015 publica Jaume Sisa, el comptador d’estrelles, un llibre de converses amb el cantautor galàctic editat per Empúries. Actualment treballa en la biografia d’un altre músic català. Putx coneix bé les interioritats de Blancs i Blaus: ha estat jurat de la festa, circumstància que el converteix en un expert.