L'Héctor Anoro és coordinador de projectes audiovisuals i de comunicació. Té dues filles, a qui cada nit explica una història. A partir d'aquesta experiència n'ha sortit Papa, aquesta nit veurem la lluna? (La Galera), un àlbum il·lustrat i conte infantil

- D'on surt la idea de fer un llibre així?
- De la necessitat, del dia a dia... m'agrada fer sempre coses noves. Un dia em vaig adonar que cada nit explicava una història abans d'anar a dormir i vaig pensar: i si faig un conte per les meves filles? 

- I s'hi va posar.
- Sí. Vaig anar-hi rumiant i vaig veure que els agradaven més les històries inventades que les llegides. Ja fossin altres obres reinventades o anècdotes exagerades. També vaig  veure que la lluna agradava molt a casa, però també a fora. I vaig buscar personatges amb qui molta gent s'hi pogués sentir reflectida. I així van sortir el pare, la filla i la lluna.

- Com diu l'editorial, una filla que pregunta al seu pare: "Papa, si parlem amb la lluna totes les nits, un dia ens coneixerà?".

- Sí. Com contemplen la lluna, com l'observen cada dia, com canvia de forma, com s'amaga i com els envia un petó. Es tracta d'una història d'observar, de saber esperar i de gestió de les frustracions, però amb moments màgics.

- Un sopar va donar l'impuls definitiu al projecte.
- Vam trobar-nos amb companys d'escola i vaig coincidir amb la Montse Clotet, que és il·lustradora. Ens vam posar d'acord.

- I com va arribar el projecte a La Galera?
- Amb una trucada a porta freda (riu). Els hi va agradar i van decidir publicar-lo, en català i en castellà.

- Vostè comenta que també és una forma de trobar-se amb un mateix.
- Exacte. Sempre els hi dic que jo i molta gent, de petits, pintàvem. I que ho vam deixar de fer. Passa el mateix amb l'explicar històries. Però em vaig trobar amb dues filles que demanaven històries cada dia, imaginar mons impossibles... i fer-ho amb les vivències d'un paio de 47 anys.

- Què ha descobert, amb aquesta experiència?
- Dues coses. Primer: el que creia que era una història que em passava a mi, resulta que és la història de molta gent. Ens creiem únics, i en part ho som, però es pot repetir a un carrer de distància. També m'ha sorprès descobrir coses noves a mesura que l'anava reescrivint i reeditant. I el mateix li passarà a la gent: per mi la història té un significat, per tu en tindrà un altre i per una persona diferent, una de nova. Al conte hi ha tres personatges, però també hi pot haver moltes històries.

- I la importància d'aquests moments en família.
- Clar. A casa, amb la meva dona, entenem que l'estona d'estar en famílies és per gaudir. Però també establim petites rutines per començar a tenir maneres de fer. Com quan arriba l'hora de sopar. Parlem de què hi haurà per menjar, ens assegurem que tots tinguem un rol o un paper a fer i mengem junts.

- I parlen.
- Això mateix. És el moment d'explicar com ens ha anat el dia, que surtin anècdotes i, a partir d'elles, preguntes, respostes i més preguntes. I després es va a dormir, però no com un tràmit de dir adeu i ja està, sinó com l'experiència de triar una història que cada nit pot ser diferent. 

- Vostè comenta que en el fet de fer aquest llibre hi ha una cosa emocionant.
- Sí, quan vagi a una llibreria amb les meves filles i vegin que hi ha un llibre dedicat a elles.