
Aquesta és la temporada del 70è aniversari del BM Granollers i, més que mai, l'equip està plagat –amb un sentit gens pejoratiu de la paraula– de jugadors del planter i busca la sintonia definitiva amb l'afició. No em refereixo a les falques musicals importades d'Alemanya o a les versions impossibles de la banda sonora de la Pippi Langstrump, sinó a l'intent d'omplir el Palau d'Esports cada partit.
D'acord que Granollers és una ciutat entregada al comerç i als serveis, i que els caps de setmana molta gent busca fugir de la rutina amb escapades de trist retorn dominical, però tan difícil és cuidar un dels símbols de la ciutat? La cara d'agraïment dels jugadors envers als afeccionats després de l'esperada pallissa del Barça fa ara uns dies no té preu; cap altre equip tindrà el nivell dels de la ciutat comtal, però els nostres jugadors es mereixen una afluència més gran a la resta de jornades de lliga Asobal.
Un club que fa del jovent la seva bandera, amb jugadors que surten intentant menjar-se als rivals i que pequen de precipitació en algunes jugades, creient des del principi que es podia guanyar al Barça –com és la seva obligació i el nostre orgull, sempre hi ha una mínima esperança però ha d'acompanyar la sort–, crec que mereixen tenir una afició a l'alçada. I això vol dir en volum i quantitat que, pel que fa al soroll que fan tots els que hi van, poden estar prou contents –tot i que sempre es pot millorar.
En aquell partit, el nostre BM Granollers va acabar amb set jugadors a pista, no només fets a les categories inferiors, sinó que l'any passat formaven part del segon equip amb alternances amb el primer. I van ser capaços de no perdre ni l'orgull ni l'esperança, no ja d'intentar remuntar un impossible, però sí de seguir jugant com si res i delectant-nos amb algunes jugades espectaculars, envalentits per l'afició.
Pensem-hi. La ciutat no té tants símbols com per anar-ne prescindint!
