Per ser valent no cal escalar la muntanya més alta. A vegades, la valentia passa per plantar cara a les pors interiors. De la mateixa manera, l'èxit tampoc es mesura pel fet d'assolir un gran repte de natació en aigües obertes. A vegades, l'èxit s'aconsegueix aixecant-te del llit sense ajuda per seure en una cadira de rodes. El granollerí Jere Mateo sap bé el que és la valentia, la por, l'èxit i el fracàs. Ell i la seva història són les protagonistes del nou llibre La travessia infinita, escrit pel periodista Adam Martín, que acaba de publicar Ara Llibres.

"Si una paraula defineix en Jere és, sobretot, valent", explica Adam Martín, que s'ha posat a la pell del granollerí per fer un colpidor relat en primera persona. La història és tan ràpida d'explicar com dura d'assimilar. En Jere va patir, l'any 2015, un accident escalant als Alps. El seu amic va morir i ell va salvar la vida malgrat les seqüeles que arrossega per tot el cos. També les emocionals. Ara té al cap ser la primera persona amb mobilitat reduïda en aconseguir l'Oceans Seven, nedar els set estrets d'aigües obertes més mítics del planeta. L'Adam ho té clar: "No tinc cap dubte que és capaç de fer-ho". 

Quins punts tenen en comú l'alpinisme i la natació en aigües obertes?
La llibertat. El sentir-te petit. No sé si és que he tingut un problema d'ego i per això necessito que el món em faci petit. M'agrada no sentir-me important allà on estic. Quan nedes ets una part més de l'ecosistema, igual que a la muntanya. No tens cap mena d'importància i això m'agrada. També pel fet que, tant al mar com a la muntanya, depens de la natura. La natura és la que mana. 

Només 27 persones han nedat els set estrets de l'Oceans Seven. Cap d'elles amb mobilitat reduïda. Serà la primera que ho aconseguirà?
No ho sé. Moltes vegades he pensat que si algú que tingués discapacitat em demanés ajuda per fer aquests estrets l'ajudaria. Em costaria, perquè al final tothom té aquell punt de competitivitat. Però no és per ser el primer, que ho faig, sinó per poder canviar la mirada de molta gent que pot pensar que potser no és possible. Per aquella gent amb discapacitat que creu que no ho pot fer... i per tenir una certa autoritat, suposo. Quan fas un repte així la gent t'escolta una mica més. Quan ho tingui fet podré parlar amb autoritat i dir: 'Veieu com no costa tant'.

"No sé si és que he tingut un problema d'ego i per això necessito que el món em faci petit"

Vol que la gent tingui una mirada diferent de la discapacitat...
Les persones amb discapacitat no som un col·lectiu homogeni. Cadascú té la seva pròpia història i viu la discapacitat com vol. El que sí que, des de fora, a vegades trobo que hi ha certs clixés que fan més difícil que una persona que acaba de patir la discapacitat es pugui enfrontar amb totes les eines davant de la vida. El que vull és que la gent prengui consciència que hi ha moltes discapacitats. La meva és molt visible, he de caminar amb bastó i em costa aguantar l'equilibri, però tinc una capacitat mental alta, deixa'm ser una mica flipat (riu). Soc discapacitat perquè no puc moure les cames quan nedo, però tinc una força mental més gran que altres persones. Llavors, què és la discapacitat? Què no ho és? M'agrada generar debat. No tinc respostes, només qüestionaments. I si això ajuda a la resta a qüestionar-se les coses, doncs millor.

Després d'un mes en coma, i d'una llarga recuperació, ha pogut tornar a caminar malgrat les lesions a les cames i la columna. Com definiria la seva relació amb el dolor?
Som amics, companys de vida. És la meva parella. Jo estic sempre amb dolor. Ara tinc dolor, molt dolor. A més, està tornant a canviar el temps. Tenim un maig molt divertit. Això ho pateixo bastant. Però no ha de ser una cosa tan èpica. M'he acostumat. Hi ha molta gent que viu amb dolor. Jo estic permanentment amb dolor, constantment, des que obro els ulls fins que vaig a dormir.

"M'agrada nedar perquè estic jo amb les meves pors, amb els meus neguits, els meus dimonis, amb les coses que em motiven"

I com aguanta tantes hores nedant? 
La motivació, la personalitat, la por al fracàs, que soc feliç quan estic nedant... Em costa trobar una resposta concreta. M'agrada nedar perquè estic jo amb les meves pors, amb els meus neguits, els meus dimonis, amb les coses que em motiven. I és perfecte, no hi ha distraccions. És la benzina que em fa arribar a l'habitació fosca, de la que es parla al llibre. Cada cop em costa més arribar-hi a aquest estat de dificultat física i mental. Suposo per això cada cop m'estic posant reptes més difícils.

Està content amb la feina que ha fet l'Adam?
Només li puc donar les gràcies. Primer, per com ho va fer al principi. Perquè va ser molt còmode. Plorar amb ell ha fet que creem un vincle, com a mínim jo ho sento així. Vam parlar molt i ho ha sintetitzat a la perfecció. Hi ha coses al llibre de la meva família, de la meva parella, l'Olga, dels meus amics, però les que m'afecten només a mi. És com si estigués parlant jo. Ha resumit les emocions que jo no tenia tan endreçades i fins i tot s'ha convertit en una guia per a mi. A vegades agafo el llibre i miro capítols per recordar com em sento.

Pels qui no l'han conegut abans de l'accident, com era el Jere? Ha canviat?
No tinc res a veure. Jo tenia moltes capes per sobre meu, per la feina, per prejudicis... Em volia protegir del món i creia que la fórmula era no ser com ets. Tenir màscares. La gent viu amb màscares a tot arreu. Ara soc més jo. Això em genera una mica de por, perquè a cada entrevista dic el que sento. Abans estava més sociabilitzat. Estava més condicionat pel que diran i pel que s'espera de mi. Ara no. Ara soc qui soc. 

Persisteix en els seus objectius. Això és bo, però al llibre també diu que quan nedes al mar has de saber veure els senyals que t'obliguen a parar...
Sí que tinc por de no saber parar. El teu cos no vol estar a l'aigua a 15 graus durant 12 hores. Tu comences a nedar i el teu cervell i el teu cos t'estan dient: para. T'estàs fent més mal del que toca, però és una pantalla en la qual ja m'hi trobaré. Encara que no ho sembli, trigo molt a prendre la decisió. Sempre m'ha passat. Jo fa temps que tenia al cap que volia fer l'Oceans Seven, però no ho verbalitzava. Perquè en el moment que ho dic, ja és molt difícil que això s'aturi.

"Abans estava més sociabilitzat, estava més condicionat pel que diran i pel que s'espera de mi, ara no"

Cap al final del llibre hi ha una sorpresa. L'Adam aconsegueix contactar amb els alpinistes que van iniciar el seu rescat el dia de l'accident. No recorda el que va passar. Com ha viscut aquesta descoberta?
Em vaig bloquejar. Això ho ha canviat tot. Ara s'ha obert una línia de coneixement sobre l'accident. En algun moment voldré parlar amb ells. Encara no ho he fet, per la barrera idiomàtica i perquè vull veure com encarar-ho. Vull parlar amb ells perquè podem descobrir moltes coses que no sé a hores d'ara, 9 anys després. Si faig el pas és que les vull saber, però serà dur. Tot el que estic fent, quan explico la meva història, és bo i dur a parts iguals.