José Luis Fernández Casadevante (Madrid, 1978), conegut com a “Kois”, és sociòleg, expert en sobirania alimentària i activista del moviment veïnal. Especialitzat en transició ecosocial i agricultura urbana, acaba de publicar Huertopías. Ecourbanisme, cooperación social y agricultura on explora les potencialitats d'aquest camp més enllà de la mateixa producció alimentària. L'agricultura urbana, entre idealitzada i temuda, reapareix en cada crisi, però l'autor de llibre publicat per Capitán Swing considera que en l'actual context “ha tornat per quedar-se”.
Per què té sentit i vigència parlar d'agricultura urbana el 2025?
La ciència ens diu que en un futur viurem amb menys recursos, menys energia i uns entorns ambientalment més adversos. Les ciutats s'haurien d'adaptar a aquesta evidència i una de les eines que pot funcionar de forma multidimensional és l'agricultura urbana. Pot contribuir positivament en àmbits com la planificació, la renaturalització, la creació de nous espais de trobada, la vertebració de les comunitats i, evidentment, avançar en la transformació del sistema alimentari.
L'agricultura urbana va més enllà dels horts a la ciutat, oi?
Aquesta és la meva proposta, ja que sovint tenim una mirada molt reduccionista. A banda de les potencialitats transformadores que superen de la mateixa producció alimentària, també cal tenir en compte qüestions com els fruiters, els boscos comestibles, el cultiu de bolets o l'apicultura urbana.
Assegura que l'agricultura urbana està entre idealitzada i temuda. Per què?
Idealitzada perquè a vegades percebem l'hort urbà com un espai molt romàntic i sense conflictes. És la mateixa narrativa bucòlic-pastoral, però a la ciutat. I temuda? Perquè sempre sorgeix en moments de crisi. En les guerres mundials, però també en períodes turbulents d'alguns països com l'embargament de Cuba, el corralito a l'Argentina o la crisi financera a Grècia i a l'estat espanyol. Si reapareix és que estem patint una situació complexa i l'agricultura urbana, en el fons, és una forma més d'impugnar i reclamar transformacions.
“La crisi ecosocial serà sostinguda en el temps i l'agricultura urbana és una eina cridada a no desaparèixer”
Per què reapareix en moments de crisi i després perd importància?
Una vegada se supera la normalitat, efectivament, l'agricultura urbana es torna a arraconar. S'associa a períodes convulsos i dramàtics: no es vol sostenir en el temps. I, en acabat, quan es produeix una nova crisi, reapareix. La meva hipòtesi és que la crisi ecosocial ens situa en un marc nou: perquè és una situació sense un final clar sinó amb pics recurrents. És una crisi sostinguda en el temps i aquí l'agricultura urbana serà una eina cridada a no desaparèixer. Ha arribat per quedar-se.
L'impacte d'experiències com Dig for Victory o Victory Gardens a la Segona Guerra Mundial s'ha aconseguit repetir més recentment?
En aquesta escala, no. Van ser polítiques públiques al Regne Unit, França o també als Estats Units on es van bolcar tots els recursos disponibles -també comunicatius- per tirar endavant unes transformacions massives. A Anglaterra es van plantejar continuar-ho després de la guerra -Dig for Plenty-, però la població ho va continuar associant a l'escassetat i es va produir una caiguda en picat dels horts urbans que no es van recuperar fins als anys 70 amb l'eclosió de l'ecologisme.
L'última gran crisi global fou la Covid. No ens va fer millors, però va revalorar l'agricultura urbana?
Sí. En cada país on es decretava un confinament es disparaven les cerques a Google de com cultivar a casa, es van esgotar els estocs de llavors, algunes ciutats van usar els serveis municipals de jardineria per subministrar planter i en països amb polítiques d'agricultura urbana consolidades no es van tancar els horts comunitaris perquè es consideraven essencials. Es va viure un nou boom global. Ara, a més, cada vegada hi ha més institucions internacionals -per exemple la FAO o la mateixa Comissió Europea- amb línies per afavorir l'agricultura urbana de manera més consistent.
Aquest boom s'ha mantingut, s'ha estabilitzat o ha desaparegut?
No podem viure mai en un pic permanent. La vida té més de procés que de moment singular. Però sí que és cert que l'interès per l'agricultura urbana no ha perdut centralitat i, d'una manera silenciosa, s'ha consolidat en les polítiques públiques locals.
“L'interès per l'agricultura urbana no ha perdut centralitat i s'ha consolidat en les polítiques públiques locals”
La pandèmia va afavorir un cert moviment de retorn al món rural. Vostè, en canvi, reivindica la ciutat...
Personalment, integro l'agricultura urbana en un puzle molt més ampli. L'agenda de l'ecourbanisme inclou també mobilitat, renaturalització, rehabilitació energètica, accés a l'habitatge i reequilibri territorial, entre altres. El procés de desconfinament, de fet, va servir per plantejar-nos com volíem les ciutats: tant des d'un punt de vista de salut pública com d'ecourbanisme. Aquesta finestra d'oportunitat ja s'ha tancat, però alguns casos com París sí que ho han aprofitat per fer transformacions profundes. Allà han assumit que en dues dècades tindran el clima de Sevilla i es volen preparar. Totes les ciutats s'han de replantejar com volen estar d'aquí a 20 anys. Sabem el diagnòstic i ara només cal assumir com ens preparem.
Expressa el desig de ruralitzar la ciutat. Pensa en la ciutat més central o també l'àmbit més periurbà?
Si pensem en estratègies de transició ecosocial cal fer-ho des de la perspectiva de la bioregió, com a unitat territorial mínima. Això, evidentment, transcendeix l'escala netament urbana -seria un localisme molt miop- i cal arribar al conjunt de l'àmbit metropolità o més enllà. A Barcelona, almenys, existeix una àrea metropolitana amb una sèrie d'eines de planificació, però a Madrid no tenim res. En el cas de l'agricultura urbana ens podem imaginar un transsecte amb diferents estratègies de producció d'aliments: des de zones rurals fins al cor de la ciutat passant pel periurbà i els espais de transició més esponjats.
Assegura que les ciutats no seran com a les pel·lícules futures, però exemples d“ecociutat” com The Line a l'Aràbia Saudita ho intenten...
Estem atrapats entre dos imaginaris. L'il·lusionisme tecnològic, per una banda, entén la transició urbana com una sèrie d'invents o transformacions que ens solucionaran tots els problemes sense abordar la planificació del territori o les relacions humanes. Per una altra, hi ha un col·lapsisme que considera que no hi ha res a fer. Les dues postures ens porten a la paràlisi. En canvi, l'agricultura urbana, per limitada que sigui, ens pot fer protagonistes d'aquestes transformacions.
En aquest sentit, és tant o més important crear comunitat que la mateixa producció d'aliments, no?
Sí. Acostumem a dir la frase “Cultiva tomàquets, cull relacions socials” i és una realitat. Els horts comunitaris no tenen una capacitat productiva enorme, però sí que tenen una enorme capacitat d'incidir en la gent i a l'entorn per entendre la importància d'alimentar-nos d'una altra manera. De fet, les investigacions indiquen que qui s'hi involucra canvia la dieta. Ens ofereix un espai per reagrupar-nos, reconstruir les xarxes comunitàries -de manera intergeneracional i també amb persones migrants-, però també un potencial de millorar l'estil de vida.
“L'agricultura urbana és el mínim ordinari que tenim per aconseguir canvis més extraordinaris”
En el llibre escriu: “Hay quienes sueñan con assaltar los cielos y quines se conjuran para asaltar los suelos”. L'agricultura urbana és una utopia més possible que la política a les institucions?
(Riu) És una frase una mica provocadora. Però vol transmetre la idea d'una política molt vinculada a les realitats concretes i a generar unes condicions de transformació imprescindibles. L'agricultura no serà l'avantguarda, sinó que és la rereguarda. És el mínim ordinari que tenim per aconseguir canvis més extraordinaris. Un espai per assentar les bases per generar una vida millor en un context de crisi ecosocial. En definitiva, una utopia amb els peus a terra.