Andreu Escrivà (València, 1983) és llicenciat en Ciències Ambientals, màster en Conservació d’Ecosistemes i doctor en Biodiversitat. Ha afrontat les crisis ambientals des de diversos àmbits -científic, consultoria i divulgació-, però és en aquest darrer on ha assolit més projecció pública per llibres sobre el canvi climàtic, com Encara no és tard o I ara jo què faig? Amb Contra la sostenibilitat va fer un pas més qüestionant l'ús i abús del concepte i ara hi torna amb La Terra no és el teu planeta (Sembra Llibres), on fa un crit desesperat per la pèrdua accelerada de la biodiversitat. Admet que és una qüestió que l'estimula i l'emociona més que la crisi climàtica, però que el mateix temps no només és més complex, sinó que pot generar més contradiccions. “A diferència de l'escalfament global, evitar la sisena gran extinció requereix abandonar el capitalisme”, assegura.
Si la Terra no és el nostre planeta, de qui és?
De totes les espècies que hi vivim, també nosaltres. El títol no deixa de ser una manera de captar l'atenció, especialment amb l'ús del singular, però amb una idea clara: la Terra no és només dels humans.
En un dels seus darrers llibres -Contra la sostenibilitat- qüestionava com s'havia utilitzat aquest concepte. El de biodiversitat també s'ha devaluat?
Segurament, menys. En el cas de sostenibilitat s'ha produït un buidatge i una mercantilització absoluta, mentre que en biodiversitat és més un risc que una realitat. De fet, crec que és un concepte que no s'entén, que no s'explica correctament i que sona estrany, especialment per una societat desconnectada de la natura. Això sí, sona prou bé perquè aparega en una multitud de documents benintencionats, però després el deformen sense problemes.
I com s'hauria d'entendre?
El principal problema és que ho associem a riquesa d'espècies, és a dir, a la quantitat. Ho limitem, a més, sobretot als vertebrats: mamífers, ocells, rèptils... Però la biodiversitat és molt més: són els ecosistemes, les relacions funcionals i també les diferències genètiques. Crec que cal comunicar la imperiosa necessitat de protegir aquest entramat viu. No és una qüestió que passe en una selva llunyana, sinó aquí al costat. Als carrers, arbres i jardins de les nostres ciutats, també als camps de cultiu i, per descomptat, als boscos, marjals, així com als mars i oceans. Cal portar-ho a casa i evitar, com passa amb el canvi climàtic, forçar la desconnexió de la gent a còpia de parlar de coses que passen a l'Amazones o al pol nord.
Proposa una mirada a la biodiversitat més quotidiana. De fet, durant la pandèmia es va parlar molt que la natura recuperava espai. No gestionar els ecosistemes és una estratègia vàlida?
Crec que sí. Ara bé, cal tenir molta cura, ja que hi ha una sèrie de conceptes que s'encavalquen: l'abandonament, la no gestió, la renaturalització i deixar espai a la natura. Cal tenir en compte quin procés activem en cada context territorial. En una marjal, per exemple, deixar de fer qualsevol gestió no és un problema, perquè té una gran capacitat de recuperar-se ràpidament -hi ha molta aigua, les aus porten llavors...-. En canvi, fer el mateix en una zona interior que ha estat cultivada amb terrasses pot afavorir processos erosius.
Per tant, depèn de cada cas?
Sí, és una qüestió complexa que requereix debats i solucions complexos. Ara bé, si tenim en compte una perspectiva ètica, crec que és vàlid el fet de dir, cedim espai a la natura, els humans no hem de dominar ni decidir-ho tot. Però perquè això passe, hi haurà moments que caldrà ajudar, empentar, gestionar...
Ara bé, la pràctica totalitat del nostre país està transformat. Segurament, ni les zones més axials del Pirineu es poden considerar “verges”.
Sí. El llibre està escrit amb una perspectiva global, des d'una posició local. En el cas del Mediterrani, per exemple, la majoria dels paisatges es transformen des de fa 12-15.000 anys i hi ha alguns ecosistemes que només tenen sentit en la interacció amb l'ésser humà. Per tant, si ens retirem deixaran d'existir. Ara bé, cal tenir en compte dues coses. La primera és que alguns d'aquests paisatges culturals -com les deveses d'Extremadura- s'estan degradant perquè la pressió humana és massa elevada. I la segona: si desapareixen, no seran substituïts per un ecosistema més ric, més divers, més bonic i, fins i tot, més útil? O, dit d'una altra manera, no hem de preservar obligatòriament un paisatge només pel fet que estiga arrelat a l'imaginari i a les nostres tradicions.
Això pot suposar perdre patrimoni.
Sí, com deia abans, cal tenir en compte cada situació. Ara bé, el que plantege és que el fet que alguns ecosistemes siguen fruit de la relació entre l'ésser humà i la natura no pot legitimar un xec en blanc per continuar intervenint de forma molt directa. Cal repensar aquesta relació.
Aquest deixar que la natura recuperi espai pot contribuir, encara més, a l'abandonament i el despoblament.
L'abandonament no és negatiu per se. I sé que és, segurament, un dels temes més complicats que aborde al llibre. Conec menys el cas de Catalunya, però al País Valencià hi ha moltes zones de conreus abandonats que es van treballar, bàsicament entre finals del segle XIX i principis del XX, en moments de molta fam. Si no hi havia menjar, era normal conrear zones amb molt pendent i eliminar ecosistemes naturals. Eren dinàmiques territorials i socioeconòmiques que ja no existeixen. Per això, m'agrada més la narrativa del retorn a la natura i de la retirada humana, més que la d'abandonament.
Entenc els matisos, però insisteixo que veig el risc d'afavorir encara més els processos de despoblament rural.
Sí. De fet, la retirada que propose requereix una certa introspecció com a societat. És a dir, volem retirar-nos d'una forma conscient d'aquests espais que la natura necessita per a funcionar bé i que nosaltres ja no necessitem. Actualment, no hi ha una estructura socioeconòmica que exigisca l'ocupació de tots aquests espais. Ara bé, evidentment, insistisc que per fer-ho cal un debat social i territorial seriós. Cal garantir els drets dels habitants d'aquestes zones, perquè no pot ser que s'entenga que els habitants de la costa exigim que ens retirem de l'interior.
De fet, molts d'aquests espais viuen un doble procés: menys activitats primàries i més d'oci.
Sí, és de veres que hi ha una tensió que no només passa al nostre país. L'exemple més dur -que explique al llibre- és d'un parc nacional de l'Àfrica en què s'expulsa la població local per oferir l'espai als turistes. Més enllà de casos extrems, crec que l'ús turístic ha d'anar associat a un concepte clau que precisament naix de l'ecologia: la capacitat de càrrega. Se'n comença a parlar a ciutats com Barcelona i València, però també cal tenir-ho en compte a les zones d'interior. Un territori no és una esponja que ho absorbix tot. Admet una pressió determinada per no superar límits de contaminació, de posar en risc els ecosistemes, però també per no desbordar els serveis públics. Cal limitació turística, posar quotes. I, sobretot, no tindria sentit prohibir o limitar activitats productives i després donar carta blanca al turisme.
Tornem a la biodiversitat. Quina singularitat té la denominada sisena extinció?
La primera és que hi som nosaltres. En patirem les conseqüències i, per tant, hauríem de fer tot el possible per evitar-la. Per altra banda, el ritme. Malgrat que encara no és assimilable a les extincions passades, cal tenir en compte el paper del canvi climàtic. Ara mateix no és el principal impulsor de la crisi de biodiversitat, però si es manté l'actual escalfament -dos ordres de magnitud més ràpid que els viscuts en la història geològica-, passarà a ser-ho cap a la meitat o final de segle. Aquest fet -junt amb la gran transformació de la superfície terrestre i a la desintegració de molts processos ecològics- pot accelerar els col·lapses de biodiversitat i que arribem a l'eliminació del 75% d'espècies, el llindar de què es considera una extinció massiva.
Per tant, com diria en el seu segon llibre: “Encara hi som a temps”?
Sí, que estiguem en camí d'una extinció massiva no significa que estiguem al pou. Hem de ser capaços de frenar-ho i de retornar espai a la natura -i, evidentment, de revertir l'escalfament global-.
I és possible?
Sí, i tinc dos elements per a l'esperança. La primera és que la natura és molt agraïda: els processos de recuperació es poden veure amb poc temps. Malgrat que la inèrcia de la crisi de la biodiversitat és de dècades, en una zona molt concreta es pot revertir amb períodes curts. Per altra banda, emociona més que la lluita contra el canvi climàtic. Veure teulades amb plaques solars està molt bé, però veure una cadernera a tocar de casa emociona. Com deia Edward Wilson, som una espècie biofílica. Això sí, mentre en el primer cas hi ha un cert marge dins de l'actual sistema -el boom de les renovables, l'eficiència, el desacoblament entre riquesa i emissions...-, evitar la sisena gran extinció requereix abandonar el capitalisme.
Les polítiques climàtiques o verdes, siguin reals o greenwashing, cotitzen a la baixa. Tot són cicles i hi haurà una nova finestra d'oportunitat?
Crec que sí. Però un nou cicle favorable no apareixerà per si sol perquè és un pèndol que va d'una banda a l'altra sense la nostra intervenció. El moment propici tornarà si el treballem. No podem caure en la desesperança perquè l'extrema dreta i el negacionisme vagen a l'alça, però tampoc podem esperar a tenir una conjunta favorable per actuar. Cal picar pedra, explicar-se, convèncer i activar espais de col·laboració en tots els àmbits. Estic segur que el momentum tornarà perquè la lluita per la vida és intrínsecament bona. Estem a prop del cim de l'onada de l'explosió de l'extrema dreta i veurem si quan en puguem baixar la vall serà fèrtil o no, però espere que ho sapiguem aprofitar.
