La nit de Reis va morir, als 90 anys d'edat, a la ciutat francesa d'Angulema, el barceloní José Alcubierre, supervivent del camp de concentració nazi de Mauthausen, on va passar cinc anys. Alcubierre va destacar per ser un dels presoners que va aconseguir treure del camp i amagar rodets de fotografies de les atrocitats als camps -captades per Francesc Boix- que van servir després, de prova de càrrec al Tribunal de Nuremberg per condemnar els líders nazis que les negaven.
 
Al  llarg de la seva vida, Alcubierre va rebre tota mena de reconeixements. L'últim fa un any: la Legió d'Honor francesa. Però mai no va ser condecorat per l'estat espanyol. Mentre la salut li ho va permetre, participava cada any a començaments de maig tot acompanyant la delegació catalana i espanyola d'Amical Mauthausen als actes de commemoració de l'alliberament del camp de Mauthausen, i les visites al camps de Gusen i Ebensee.
 
Aquest periodista va tenir el privilegi de parlar-hi extensament quatre dies a Mauthausen, Gusen i Ebensee el maig de 2009. Explicava com ell, fill d'una família aragonesa i germà del dirigent del PSUC i director general de Transports de la Generalitat, Miguel Alcubierre, va ser deportat amb el seu pare el 1940 d'Angulema a Mauthausen amb el comboi dels 927, en part per decisió de Serrano Suñer (el ministre franquista que s'ha rehabilitat a la televisió fa uns dies amb la novel·la de la periodista Nieves Herrero).
 
A Mauthausen, hi va arribar amb només 14 anys d'edat, i va veure i viure tota mena d'atrocitats, que va detallar. I no és el mateix conèixer-les per la lectura d'un llibre que per l'explicació de testimonis directes com ell. Alcubierre va tenir la sort de ser destinat a un camp de treball i una fàbrica a l'exterior, on es rebia un tracte millor per part dels kapos i els propietaris austríacs i, a més, de vegades, d'anada o tornada cap a Mauthausen algun veí els donava una patata o un tros de pa. El seu pare Miguel, en canvi, va ser destinat al camp anomenat "el Matadero" i va morir poc després.
 
El maig de 2009, José Alcubierre, junt amb Juan Camacho, mort a l'Uruguay dos mesos després, i Paco Ortiz, mort el juliol de 2013 a Perpinyà, i d'altres supervivent espanyols o d'altres nacionalitats explicaven in situ com van morir tants presoners pujant carregats a l'esquena amb pedres de 25 o 40 quilos els 186 esglaons de la pedrera. Explicaren també a baix a la pedrera l'anomenat "mur dels paracaigudistes" per on presoners de trens acabats d'arribar -jueus, polonesos, iugoslaus, soldats russos, comunistes, etc...- eren llançats al buit, obligats a saltar, o empentats de vegades per una altra membre de la pròpia família que se'ls obligava -sota l'amenaça que si no ho feien moririen tots- a escollir qui havia de morir i qui restaria amb vida per treballar. També explicaven com eren obligats a ficar-se grups de soldats russos a les anomenades piscines, nits d'hivern, amb la resta de presoners contemplant-ho, fins que morien de fred.
 
Alcubierre va explicar diverses vegades, sempre acompanyat de la seva esposa, de vegades en petit grup i a les xerrada col·lectiva que va fer, que quan ell entrava i sortia cada dia del camp per anar a treballar, va fer, sense gaire paraules donat que no podien aturar-se, "amistat" amb la noia austríaca d'una casa de pagès per la que passaven i que sovint li donava menjar.
 
Dins del camp, el presoner català Francesc Boix, va ser destinat a fotografiar els presoners, les execucions, les piles de cadàvers i també les visites de caps del Reich com la que hi va fer Heinrich Himmler, que van ser utilitzades al Tribunal de Nuremberg per tombar el que deien els acusats que no sabien res del que passava als camps. Boix revelava les fotos i feia les còpies que li demanaven els alemanys, però de tant en tant "perdia" algun rodet i el feia desaparèixer, i va demanar a José Alcubierre, a Jesús Grau i a Jacinto Cortés, que sortien cada dia del camp, que els amaguessin a fora en algun lloc segur. I dit i fet: Alcubierre va aprofitar diverses vegades el lleu contacte físic amb les mans que mantenien quan aquesta noia li donava una mica de menjar, per passar-li el rodet. 
 
El maig de 1945, en fugir els soldats de les SS i els guardians del camp, Alcubierre va anar amb d'altres companys a casa de la seva amiga a recuperar els rodets. Aquest periodista, tot fent un cafè amb ell, li va preguntar què va passar amb la noia, i si aquella amistat tan especial va continuar. I assegut al costat de la seva dona, rient, em va dir: "Això no t'ho explicaré!".