En Jon, la Katy i la Heather -d'esquerra a dreta-, conversant apassionadament en un pub de Glasgow entremig de pintes de cervesa. Foto: Jordi Borràs/Nació Digital.

Pensar en Escòcia és pensar en un pub. En una pinta de cervesa. O en dues. O en cinc. O en tres gots de whisky. El pub és una de les institucions socials per excel·lència d'Escòcia. En un pub de Glasgow, vam reunir-hi quatre escocesos (Tony Clerkson, Jon Walker, Katy Hastie i Mark Russell), convidats per una nord-americana afincada al país des de fa dos anys, Heather Margaret Saint Clair, d'arrels escoceses i ferma partidària del 'Sí' -"Nosaltres també ens vam independitzar dels anglesos", engalta a la primera-. I vam xerrar i xerrar. De tot plegat, una frase encara em ressona al cap, com si d'una ressaca mal portada es tractés: "Això no va de nacionalismes", ens va deixar clar en Tony.

I és que, per molt que es vulguin comparar les situacions polítiques escocesa i catalana, la comparació no quadra per enlloc. La Katy ho explica: "Érem uns perdedors. Una broma de mal gust. Estàvem orgullosos de ser els últims en tot. Ara, en canvi, ens sentim que tenim poder. És la primera vegada que això passa, i és enorme." El catalanisme, per sort o per desgràcia, no l'ha tingut mai, aquesta sensació. Aquí, el barri obrer s'espera que voti 'Sí', mentre que el barri benestant s'espera que voti 'No'. Tot i aquesta dicotomia, és el Labour el partit que està portant el pes de la campanya del 'No', ja que els 'tories' pràcticament són inexistents a Escòcia.

"La guerra de l'Iraq va marcar un abans i un després", creu en Jon, afirmació que és beneïda per la resta. El 2003 vindria a ser el "moment fundacional" del referèndum d'avui. Nou anys han hagut de transcórrer perquè aquell malestar es canalitzi en una cosa efectiva. A Catalunya, el "moment fundacional" de l'independentisme modern és del 2010. Paciència.

"Milions d'escocesos i d'anglesos es van oposar a la guerra de l'Iraq, i van passar de nosaltres. Va ser quan ens vam adonar que no hi ha esquerra a Westminster, són una elit que mira per als seus propis interessos", afegeix la Katy. I això, en un país en què "la gent votava Labour sí o sí", explica en Tony, la situació va suposar un sotrac emocional molt fort. Que l'SNP va saber canalitzar, segons s'està veient aquests dies. En certa manera, doncs, es podria afirmar que el "trio de les Açores" -Tony Blair, George Bush i el nostre estimat José María Aznar- serien els pares del referèndum d'independència d'avui.

El conjunt d'Escòcia guarda una idea nefasta -per dir-ho suaument- dels governs de Margaret Tatcher. Descartat el vot als 'tories', els ciutadans votaven el Labour en massa. Però la decepció que va suposar Tony Blair va deixar-los totalment descol·locats. Ja no podien confiar en cap dels dos grans partits britànics, i es van començar a preguntar què passava. "Ens hem adonat que els anglesos no tenen la mateixa agenda que nosaltres. Allí són més individualistes, cadascú lluita conta l'altre. A Escòcia, en canvi, som més comunitaristes", explica la Katy, que ja s'ha passat del cafè amb llet a la pinta de cervesa. Més tard vindrà el whisky, un Lagavulin fumat de 16 anys d'antiguitat que fa enamorar-te d'Escòcia tan si vols com si no vols.

Escòcia, dèiem, és un país que majoritàriament opta per les esquerres. En Jon, de fet, emfasitza que el Labour té profundes arrels escoceses. "Teníem moltes esperances en Tony Blair", assegura la Katy, després de la llarga nit del "tatcherisme" i del seu repicó, en John Major. "I ara Ed Miliaband parla de posar fronteres en cas d'independència!", s'exclama. I en Tony sentencia: "El Labour només pot sobreviure amb una victòria del 'Sí'."

I és que, tots ells, somien en una Escòcia millor, més justa, més igualitària, més social, més verda, més solidària, més sostenible. Tota una sèrie de coses que un país de cinc milions d'habitants mai no aconseguirà de dur a terme si depèn d'una superestructura de 53 milions d'habitants com és Anglaterra. Per tot això, asseguren que aquesta no ha estat una campanya "nacionalista", ni molt menys "racial". Ha estat una campanya de cosmovisions, de models de país, de maneres d'entendre la vida.

Potser és precisament per això que el 'Sí' està pujant tant a les enquestes durant aquests últims dies. "Fa dos anys, pensava que tot això de la independència era una cosa de bojos", explica en Tony. Ara, votarà a favor de la independència. La Katy, tres quarts del mateix: "Fins al juliol, tenia la intenció de votar 'No'. Però ara m'he decidit pel 'Sí'. Volia un Regne Unit més federal, però ara veig que no és possible." En Jon, directament, explica que veia el 'Sí' com una cosa "provinciana". Ara, en canvi, aquesta també serà la seva opció.

Insolidaris?

Amb aquest discurs social i d'esquerres tan abrandat, hi ha qui també ha criticat la campanya del 'Sí' d'insolidària amb la resta de progressistes britànics. "Si marxeu, mai més no podrem tenir un govern laborista a Westminster", diuen, en tant que el vot laborista anglès, per si sol, no aconsegueix dur el seu candidat al poder. Sense els diputats laboristes escocesos, el que quedi del parlament britànic serà un oasi per als conservadors i els liberal-demòcrates, auguren. Però tant en Tony, com la Katy o en Jon rebutgen de ple aquest argument.

"La nostra independència serà un revulsiu per al votant progressista anglès, que s'adonarà dels dirigents que té", assegura la Katy. En Jon explica: "Al nord d'Anglaterra ja hi ha qui diu que si tenen un govern progressista a tocar, tot plegat els anirà millor del que els va ara."

Després d'una llarga estona de conversa, arriba al pub en Mark, defensor del 'No'. S'ha perdut bona part dels arguments del 'Sí', però tampoc no es mostra gaire interessat en rebatre'ls. Sí que assegura: "Pot haver-hi una manera escocesa de canviar la realitat. Podem canviar els nostres representants a Westminster, no? Podem passar a fer les coses de manera més col·laborativa, després del 'No'."

En Mark rebutja entrar gaire a fons en l'hipotètic augment de votants que aconseguirà l'euroescèptic i populista UKIP a les eleccions britàniques de l'any vinent. "Els governs van canviant, no? Però en un moment en què ho votem tot per internet, estic convençut que també podem canviar la manera de fer de la política britànica", explica. Tot seguit, també posa en dubte que el missatge idíl·lic del 'Sí' s'hagi de creure a ulls clucs. "I les illes Shetland, què? Realment volen sortir del Regne Unit? I si s'hi queden, què passa amb el petroli?"

Sigui com sigui, en cap moment de la conversa no surt ni un esment a la història, ni a la llengua, ni a les tradicions. Res de 1714's o de 1707's. Sí que tenen un "Memorial de greuges" recent, però sobretot debaten sobre el futur. Sobre què passarà demà divendres. Sobre el país en què volen que creixin els seus fills. Una decisió que, anys enrere, estava només a mans de reis i prínceps, que més tard va passar a una sèrie de burgesos econòmicament acomodats i que, ara, arriba absolutament a tothom. Tota una lliçó per al món.