“Els problemes que tenim no han baixat del cel. Són fets. I són fruit de males decisions humanes. I bones decisions humanes poden canviar les coses”. La veu de Bernie Sanders és vehement i connecta amb l’auditori. “Ja és hora que els Estats Units s’uneixin a la resta del món industrialitzat per garantir l'assistència sanitària, com un dret, no com un privilegi”.

El proper 8 de setembre, Bernie Sanders farà 74 anys. És una edat quasi fronterera per qui vulgui ser candidat a la Casa Blanca. Fill d’immigrants jueus polonesos, a vegades ha explicat que “un senyor anomenat Hitler va guanyar unes eleccions. Després, molts milions de persones van morir per culpa seva. Això vol dir que els polítics i les eleccions són molt importants”. Sanders és així. Sap comunicar, és molt clar.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=rtBVuye4fZQ[/youtube]
L’autenticitat d’un heterodox

Més que les seves posicions ideològiques, és l’autenticitat que traspua el que explica el seu èxit en les enquestes. És l’home de moda en les eleccions primàries del Partit Demòcrata que encara no han començat. La formació de Barack Obama elegirà el seu candidat en un procés intern que engegarà a inicis de l’any vinent i es prolongarà fins a l’estiu, quan la Convenció del partit proclamarà el guanyador.

Sanders, ell ho sap, no guanyarà. No està aquí per això. Està convençut que té un missatge, i el vol explicar. Està fent una cosa que és necessària pels demòcrates: mobilitzar la gent. Unes primàries són un procés per elegir uns candidats, però són també un debat, i un mitjà a través del qual els ciutadans diuen la seva. L’extrema dreta republicana més estricta no ha guanyat cap primària. Però ha incidit i, d’alguna manera, ha canviat el partit. Avui, els republicans són més reaccionaris que els dels anys seixanta i setanta. Això és el que pretén Sanders en el bàndol demòcrata: dir la seva i, de pas, deixar empremta, però en el seu cas, per l’esquerra.  
 
Bernie Sanders ha anat pujant els esglaons que formen una carrera política convencional: batlle de Burlington, una ciutat de l’Estat de Vermont, a Nova Anglaterra, a la costa del nord-est; membre de la Cambra de Representants (diputat) i, des del 2006, senador d’aquest Estat de 600.000 habitants. El 2012 va ser reelegit amb més del 70% dels vots. Però Vermont és poc representatiu de l’Amèrica profunda. Aquest jueu progressista que es defineix com a socialista, tindrà dificultats per arrelar el seu discurs en estats rurals de l’interior.

El candidat parla d’universalitzar la seguretat social, d’afrontar de manera valenta el canvi climàtic, de posar fi a la brutalitat policial, de neutralitzar el pes de les grans corporacions en els processos electorals, de garantir els drets dels treballadors. Sanders pot dir que és el que ha estat.  La seva trajectòria l’avala. Va ser dels pocs que es va oposar a la invasió de l’Iraq i que va dir “no” a l’anomenada llei Patriòtica, que va retallar llibertats després de l’11-S.  Vol encarnar l’ànima del partit enfront una Hillary Clinton que simbolitza el pragmatisme ideològic i els pactes amb els poders establerts que ha de saber coronar tot candidat amb pretensions.

Bernie Sanders, la revelació de les primàries nord-americanes. Foto: Gage Skidmore/Wikicommons

Precedents "perillosos"
 
En altres ocasions, els demòcrates han girat més a l’esquerra del que reclamava el cos electoral.  El Partit Demòcrata, com el Republicà, és més semblant a una gran coalició que al que a Europa entenem com un partit. Per això el procés de primàries és tan complex i es té cura de presentar a l’electorat unes candidatures el més cohesionades possible. Sovint, un candidat que s’imposa a les primàries perquè agrada a les bases, troba després dificultats per imposar-se en “la gran final” del mes de novembre, quan s’ha de triar entre els nominats dels dos grans partits.
 
L’any 1972, el Partit Demòcrata va designar com a candidat oficial George McGovern, un senador de l’Oest, de Dakota del Sud, que s’havia significat com a activista contra la guerra del Vietnam. Amb fama merescuda d’home íntegre, va aconseguir derrotar totes les figures de la maquinària del partit. Va ser el nominat. Però en la fase final de les eleccions l’esperava un Richard Nixon que se les sabia totes, que era el president en exercici i que el va destrossar. Moltes figures del partit el van deixar de banda. McGovern va fregar el 40%, a vint punts per darrera de Nixon. En anys posteriors, candidats massa similars a McGovern les han passat magres.
 
Sanders continua sent aquell jove rebel que va treballar en un kibutz, l’alcalde que va salvar el front marí de Burlington de les urpes de  l’especulació i va estendre els parcs i les zones verdes. També és l’home que es va “atrevir” a convidar Noam Chomsky a la seva ciutat. Aquest heterodox enriquirà el debat de les primàries. La seva candidatura recorda que unes eleccions han de ser molt més que un producte de màrqueting. Però la seva campanya toparà amb el sentiment majoritari d’un partit que sap que, amb Clinton, o potser amb Joe Biden, ha de guanyar les eleccions.