Els rius i les muntanyes sovint actuen com a fronteres naturals. Els Pirineus, per exemple, separen Catalunya i l'Estat de França, però els animals que hi viuen són ben similars a banda i banda de serralada. El mateix passa amb els Alps o també amb el Danubi. S'aprofita la geografia per traçar les línies frontereres sense afectar la flora i la fauna de la zona.
Ara bé, hi ha una barrera imaginària que funciona únicament com a frontera animal. Es tracta de la línia de Wallace, al sud-est asiàtic, una frontera que separa dos ecosistemes totalment diferents sense cap explicació.
El naturalista i biòleg britànic Alfred Russel Wallace va realitzar un viatge a l'arxipèlag Malai -també anomenat Insulíndia i compost per Indonèsia, Filipines, Singapur, Malàisia i altres països- i va descobrir que hi havia moltes diferències zoològiques entre aquests. Això va fer que el científic proposés l'existència d'una frontera que divideix biogeogràficament l'Àsia i Oceania.
Tot i la proximitat entre les illes a banda i banda de línia, les espècies animals que hi viuen són totalment diferents. Al nord-oest, elefants, tigres i rinoceronts típics de l'Àsia continental, i, al sud-est, coales i cangurs australians. Les espècies, tal com va apuntar Wallace, "no s'atrevien" a creuar la barrera invisible.
L'explicació a la divisió tindria l'origen abans de les glaciacions, quan existia una barrera natural que impedia que els animals travessessin d'un costat a l'altre. Això hauria comportat que cada regió tingués un ecosistema diferent i que les espècies hagin evolucionat en paral·lel. La línia de Wallace, a més, marca el lloc on topen dues plaques tectòniques.