La victòria de la revolució cubana, l’1 de gener de 1959, amb la fugida del dictador Fulgencio Batista i l’entrada dels “barbudos” a l’Havana va ser l’inici d’una llarga obsessió de la política exterior dels Estats Units. En plena Guerra Freda, Batista s’havia convertit en un prototipus de l’aliat llatinoamericà que Washington volia. Servil, corrupte i fermament anticomunista. Ara, Cuba esdevenia una peça important en l’escaquer en què es dirimien les correlacions de forces a nivell planetari. La Unió Soviètica de Kruschev observava amb interès.
El triomf de Fidel Castro va ser una derrota completa dels Estats Units. Però hi va haver un moment, al llarg del 1959, en què potser hauria estat possible una entesa entre l’antiga colònia espanyola i la primera superpotència. El règim castrista potser hauria pogut evolucionar cap a un sistema multipartidista. Una Administració nord-americana més sagaç i pragmàtica potser hauria adoptat una línia més intel·ligent. Potser, potser. Però eren els anys més durs de la dialèctica de blocs i a Washington no estaven per matisos.
Una dinàmica de conflicte
El que han estat les relacions entre els EUA i Cuba van estar determinades en el període entre la caiguda de Batista i la crisi dels míssils de l’octubre del 1962. Els falcons de l’Administració Eisenhower van xocar amb la voluntat de poder autoritari de Castro en una dinàmica que es va retroalimentar. La reforma agrària anunciada pel govern de l’Havana va afectar els latifundistes i a companyies dels EUA. Washington va deixar de comprar sucre a Cuba. La Unió Soviètica va oferir-se de seguida com a comprador (era el gran producte exportador de l’illa). Els Estats Units van voler ofegar Castro impedint-li l’accés del petroli nord-americà. Cap problema. Moscou proveiria els cubans de cru. A finals del 1959, Eisenhower tenia clar que Castro era un enemic i que calia derrocar-lo.
Al llarg del 1960, el govern americà va dissenyar la seva estratègia de caiguda del castrisme, sempre d’acord amb un poderós grup d’exiliats que van convertir-se en un factor rellevant de la política exterior (i interna) dels Estats Units. Eisenhower va ordenar l’embarg comercial, el bloqueig, i alhora va trencar les relacions diplomàtiques amb l’Havana. Es va preparar un projecte d’invasió de l’illa, que durien a terme tropes de l’exili ben armades, però amb tota la infraestructura militar dels EUA. Un cop establert un enclavament anticastrista a l’illa (es pensava en la ciutat de Trinitat), es formaria un govern que seria reconegut per Washington.
Però van passar coses als EUA. El novembre de 1960, el demòcrata John Kennedy va guanyar les eleccions i al prendre possessió el gener de 1961, es va trobar amb el pla enllestit. Kennedy era tan anticomunista com Eisenhower, però també era més intel·ligent. No va voler embrutar-se amb aquell projecte, que deixava veure la implicació nord-americana. No va rebutjar el pla, però li va donar menys cobertura, deixant a l’exili a la sort de l’operació. La invasió es va desviar a Bahía Cochinos i va retirar bona part del suport aeri. L’intent d’invasió l’abril de 1961 va ser una xarlotada. Un fracàs que va concloure en la derrota d’un exèrcit anticastrista amb més de cent morts i prop de dos milers de detinguts. Triomf militar de Fidel, però sobretot polític i simbòlic. El mite de l’heroi antiimperialista que planta cara a la superpotència s’enfortia. Carlos Puebla podia cantar “Aquí pensaban seguir/ganando el ciento por ciento”, però “se acabó la diversión/llegó el comandante y mandó parar”.
L’exili cubà mai va perdonar Kennedy. Se’l va acusar de traïdor. Hi ha fins i tot qui diu que alguna de les bales que van ressonar a Dallas el novembre de 1963 portava marca anticastrista (tot i que també hi ha defensors de la connexió castrista en aquell magnicidi encara per aclarir).
Al caire de la guerra nuclear
Abans de Dallas, però, Kennedy va haver d’encarar una crisi internacional d’extrema gravetat. L’Havana i Moscou van acordar en secret el 1962 la instal·lació de míssils nuclears a l’illa. Era un desafiament en tota regla als Estats Units. Kruschev va jugar amb foc. Quan la CIA va mostrar a Kennedy les fotografies amb les rampes de llançament nuclear, el president nord-americà va prendre una decisió: els míssils de Kruschev no s’instal·larien a Cuba, però ell intentaria evitar un atac a l’illa que desfermés una guerra nuclear. La segona quinzena d’octubre de 1962, el món va tremolar. Però el bloqueig naval dels Estats units va forçar Moscou a cedir. L’URSS va renunciar a instal·lar els míssils. Però Kennedy va haver de fer una concessió important: els EUA renunciaven a envair Cuba.
Kruschev va sortir perdedor d’aquella crisi. Kennedy es va reforçar, tot i que amb l’oposició creixent d’un sector dur en política exterior i amb una dreta americana radicalment en contra d’una política que veien, erròniament, com a molt pacifista. Però Fidel va sortir més fort perquè es va subratllar el seu perfil d’home inflexible, agosarat i més contundent que Kruschev enfront els Estats Units.
El bloqueig, una constant de la política nord-americana
Des d’aleshores, els EUA van mantenir la política de bloqueig amb Cuba i de suport als exiliats, que es van fer forts a Miami, esdevenint un “lobby” a tenir en compte en el joc polític, i electoral dels EUA. Passaven els presidents, fossin demòcrates o republicans, però la política no es modificava essencialment, encara que sí en el to. Els republicans han estat tradicionalment més influïts per la pressió dels exiliats de Miami i, potser també, n’han estat presoners (Florida és un estat decisiu electoralment).
El president Jimmy Carter va fer els primers intents seriosos per un canvi de política. Durant el seu mandat (1077-81) es van obrir oficines de relacions comercials a Washington i l’Havana, i fins i tot Carter va ordenar a la fiscalia general que actués contra tot intent de pla terrorista contra Cuba des del territori nord-americà. Tot un avís als ultres de l’exili. Però els anys de Ronald Reagan, amb un reforçament de la retòrica anticomunista, van impedir tot avenç.
A mesura que passaven els anys, també hi havia canvis en el si de l’exili, on els sectors més joves, o més pragmàtics, s’anaven allunyant de la posiciió més bunqueritzada del primer exili. A tot intent d’una administració demòcrata per obrir el joc negociador, seguia una de republicana que tornava a la posició de duresa, que sempre trobava com a aliat el discurs més dur del castrisme. Els anys 1999 i 2000, les relacions entre Cuba i els EUA van tenir com a protagonista un nen de sis anys, Elián González, un “balsero” que va perdre la mare a l’intentar arribar a la costa nord-americana i a qui el pare, des de Cuba, reclamava. Aquell cas va convertir-se en una gran crisi diplomàtica i en un afer de política interna als EUA. Bill Clinton va ordenar el retorn d’Elián a l’illa.
Obama fa història
Va ser amb l’arribada de Barack Obama a la Casa Blanca que les coses van començar a canviar realment. El desembre del 2013, en el funeral per Nelson Mandela, Obama va donar la mà a Raúl Castro. Aquell gest volia dir moltes coses. És possible que l’esperit conciliador de Madiba inspirés en aquell instant al líder nord-americà a posar fi a una de les restes de la política de blocs.
De fet, ja feia anys que s’estava covant un gran gir, en el qual el paper del Vaticà –ja des de la visita de Joan Pau II- ha estat significatiu. Un any després de l’encaixada amb Raúl Castro, Obama va anunciar que havia decidit posar fi a dècades de bloqueig i hostilitat. Fidel ja no estava al poder, i el clima estava canviant. Obama admetia el fracàs d’una política que va començar amb Eisenhower el 1949. Tota la legislació repressiva contra l’Havana –com la llei Helms-Burton- ja van demostrar que no podien fer caure Castro.
Amb Obama es van restablir, el 2015, les relacions diplomàtiques. John Kerry ha estat el primer secretari d’Estat a visitar l’Havana. Una gran inflexió històrica que quedarà com un capítol del llegat més brillant d’Obama.
