La campanya electoral nord-americana està sent la més espectacular de les darreres dècades. Caldria remuntar-se 56 anys enrere per trobar un president en exercici (en aquell cas, Lyndon Johnson) anunciant la seva retirada. La campanya va començar amb un Partit Demòcrata apostant amb recança per un Joe Biden decidit a competir i que ha anat perdent gas fins aldebat desastrós del 27 de juny. Ara, el president està contra les cordes mentre la majoria de l'elit -i dels votants, segons les enquestes- li demanen que faci un pas al costat. Si bé, ha assegurat aquest divendres que reprendrà la campanya quan es recuperi de la Covid, mentre que dos senadors més li han retirat el suport.
Si les eleccions fossin avui, ningú dubta que Donald Trump seria l'elegit. La Convenció Republicana l'ha ratificat com a candidat en una trobada que ha tingut més de cerimònia religiosa que de congrés de partit, i en un clima d'eufòria, en contrast a la desmoralització i confusió entre les tropes demòcrates. Però aquesta campanya encara ha de donar moltes sorpreses.
Una elit que se la juga
L'elit demòcrata ha de moure's amb cura. Si s'hagués de reduir a un llistat concret de noms, la fila 0 del partit seria aquesta: els líders del Congrés, el senador Chuck Schumer i Hakeem Jeffries, jove dirigent de la Cambra de Representants, tots dos de Nova York; l'exspeaker Nancy Pelosi, potser la figura més determinant aquests dies; Jim Clyburn, exponent del lobi negre al Congrés i aliat estret de Joe Biden; a més dels expresidents Bill Clinton i Barack Obama. Tots ells poden fer un paper de mitjancers molt útil.
Kamala Harris o convenció oberta
La majoria de mitjans nord-americans dona per feta la sortida d'escena de Biden, que podria anunciar en els pròxims dies que renuncia a la candidatura. La Convenció Demòcrata que l'havia de ratificar començarà el 19 d'agost a Chicago. Fins aleshores, la cúpula demòcrata té feina i tan rellevant és la decisió de rellevar Biden com de gestionar-ho amb sagacitat. Si això no es fa bé, la situació començaria a ser irreversible per la seva sort. El partit ha de triar si s'aplega immediatament entorn la vicepresidenta, Kamala Harris, intentant accelerar l'adhesió de la resta de potencials aspirants, o si obre un breu període de competència interna i es declara la convenció com a oberta. O sigui, si diversos candidats opten a presentar-se davant els prop de 4.000 delegats. Seria una convenció elèctrica.
Hi ha figures dins de la jerarquia demòcrata que, sent partidaris de Harris, voldrien evitar que la vicepresidenta assolís la candidatura de manera forçada, perquè això podria desgastar-la i donaria la imatge d'una operació caciquil. Si algun possible aspirant aixeca la mà, el Partit Demòcrata haurà de donar-li una oportunitat. En aquest sentit, serà important també què faci Biden: donarà suport explícit a Harris? Cal tenir en compte que si el president es fa a un costat, el partit li ho agrairà i tindrà en compte la seva opinió. En qualsevol cas, Harris presenta avantatges i febleses. Veiem quines.
Una dona, negra i progressista a la Casa Blanca?
La gran pregunta que s'estan fent aquests dies els dirigents demòcrates és si els Estats Units estan preparats per una dona presidenta que és negra i progressista, dins dels cànons nord-americans. Segons ha transcendit, el mateix Biden hauria dit a persones pròximes aquests dies: "Kamala no pot guanyar". Certament, l'artilleria republicana cauria sobre ella de manera despietada.
La seva imatge d'exponent de la costa del Pacífic genera animadversió en alguns dels estats que poden ser decisius. Segurament tornaria a sortir el cas Ivan Espinoza, que ella va dur com a fiscal de San Francisco, el policia assassinat i per l'assassí del qual es va negar a demanar la pena de mort. Amb una trajectòria d'enfrontaments, sent fiscal general de Califòrnia, amb les petrolieres Chevron i BP per la legislació ambiental, un potent exèrcit enemic es formarà contra ella.
Relleu generacional i mobilització
Però, en aquests moments, ja pocs dubten que Harris seria una millora respecte a un Biden caigut en combat. Oferiria la imatge de relleu generacional enfront un Trump amb 20 anys més. I se suposa que tindria capacitats per mobilitzar el vot negre i femení, en aquests moments poc motivat. Que un altre demòcrata la descavalqués a la Convenció sembla ara mateix improbable: després d'apartar Biden, bandejar la primera dona negra que pot guanyar la Casa Blanca podria ser contraproduent. Aleshores es plantejaria l'altra pregunta: qui seria el segon de Harris?
Home blanc i centrista
Els noms dels possibles aspirants a succeir Biden són també els que ara circulen com a candidats a vicepresidents de Harris. D'alguns ja en vam parlar. La majoria són governadors. La de Michigan, Gretchen Whitmer, és carismàtica i està en un estat clau, però encara que el tiquet Harris-Whitmer té partidaris, una candidatura de dues dones sembla descartable. Gavin Newsom, de Califòrnia, és del mateix estat que Harris i ningú creu que acceptaria anar de segon.
Josh Shapiro, governador de Pensilvània, té el perfil ideal. Carismàtic, moderat i popular al seu estat, que és decisiu. Hi ha qui considera arriscada la fórmula Harris-Shapiro, ja que el governador és jueu i la política de Biden sobre Gaza ha irritat el vot àrab. Andy Beshear, de Kentucky, i Roy Cooper, de carolina del Nord, són dos altres moderats a tenir en compte. I un senador que agafa força els darrers dies: Mark Kelly, popular a Arizona, un altre estat important.
Res serà fàcil. Trump surt de la Convenció envalentit, però el seu discurs ha rebut moltes crítiques per la suma de mentides típiques del personatge. Al magnat populista li comença a pesar també l'edat i dona senyals de cansament. El seu discurs va ser molt llarg i repetitiu. Ara els demòcrates el poden sorprendre amb un tiquet renovat que tornarà a donar un gir inesperat a una cursa increïble.