Els manifestos d'intel·lectuals, artistes, escriptors o personatges del món de la cultura, entre d’altres, sempre han abundat. Tot i no disposar de dades que ho corroboressin, sempre s'havia cregut que gaudir del suport de certes celebritats no podia fer més que donar prestigi a qualsevol causa. Si agafem una perspectiva històrica, i probablement per la pròpia decantació política habitual de les persones que es dediquen en aquests àmbits, els manifestos d'intel·lectuals han estat més propers de l'esquerra o de posicionaments concebuts com a progressistes.

Les eleccions ocorregudes en els darrers any no han sigut una excepció en aquest sentit. En efecte, una llarga llista de personalitats del món de la cultura, del cinema, esportistes i intel·lectuals es van manifestar en contra de Donald Trump en les setmanes anteriors a les eleccions americanes. El resultat és ben conegut: el magnat immobiliari que es volia interposar en el camí de l'experimentada Hillary Clinton es va acabar convertint en el 45è president dels Estats Units. Sembla ser que la manca d'un projecte real pel país i les seves sortides de to no van passar-li factura.

Del Brexit a Polònia i Hongria

Tanmateix, aquest no és l'únic cas ocorregut en els darrers temps. El referèndum del Brexit al Regne Unit del passat més de juny va estar marcat per un important suport de la gran majoria de partits polítics de l’arc parlamentari a Westminster, de líders d’opinió i personalitats, així com també d’importants capçaleres mediàtiques serioses del país (incloent-hi The Times, The Guardian o The Economist). Les mentides i mitges veritats però, van guanyar un altre cop i el populisme de Nigel Farage i el seu UKIP van poder contra tota la maquinària electoral del Remain.

Si ens remuntem a les eleccions legislatives a la Sejm, el parlament polonès, el 2015, hi trobem en un cas similar. Des del tràgic accident d'aviació del president Lech KaczyÅ„ski l’any 2010, el partit Llei i Justícia dels germans KaczyÅ„ski ha anat consolidant un gir fortament populista i marcadament anti-intel·lectual. De fet, el propi accident d’aviació va servir com a punt de partida d'un seguit de teories de la conspiració relacionant Rússia –on va tenir lloc la catàstrofe– amb l'accident (tot i el propi informe oficial del parlament polonès en què clarament s’atribueix el desastre a un error humà). L'espiral de la conspiració i del populisme no ha deixat d’anar a més des d'aleshores ençà.
 
A Hongria, aquesta mateixa setmana el president Viktor Orban, del populista i dretà Fidesz – Unió Cívica Hongaresa, ha aprovat una legislació que posa en perill l’activitat de la prestigiosa Central European University (CEU), impedint-la actuar com a una universitat americana a Hongria i regulant-ne el moviment del seu professorat i estudiants. Silenciament de veus dissidents per la via d’una suposada amenaça a la "seguretat nacional".

La demagògia de Le Pen

A França el Front Nacional del Marine Le Pen ha fet servir habitualment arguments falsos o demagogs –sobretot en relació a la immogració– per defensar les seves posicions (només cal veure, per exemple, aquest enllaç o aquest altre amb mentides de Marine Le Pen, tot i que ella mateixa s’ha considerat en ocasions la víctima d’una campanya de mentides). També en aquesta ocasió, intel·lectuals i personatges rellevants del món de la cultura francesos s’han aixecat contra l’amenaça que suposen les altes expectatives electorals del partit populista i xenòfob d’extrema dreta en les properes eleccions presidencials del 23 d'abril (primera volta) i el 9 de maig (segona volta). No sembla, a hores d'ara, que cap manifest d'intel·lectuals d'aquest estil –com tampoc els posicionaments contraris dels principals mitjans de comunicació francesos– puguin aturar a Marine Le Pen d’accedir a la segona volta de les presidencials.

En definitiva, sembla doncs que les vies clàssiques de generació d’opinió –incloent-hi tant mitjans de comunicació com elits intel·lectuals– s'han convertit en immunes pel votant potencial dels partits de dreta populista. Per què passa, això? Una explicació d’aquest fenomen la podem trobar en la pròpia definició de què és el populisme. Aquest, segons paraules del prestigiós politòleg Cas Mudde, ha de ser entès com una "quasi-ideologia" (thin-centered, en la seva definició original en anglès) que es basa en la distinció entre el poble pur i l'elit corrupta dirigent.
 
En aquest sentit, les elits intel·lectuals, artistes, escriptors o personatges del món de la cultura que es manifesten en contra dels polítics que donen suport al poble (això és, els polítics populistes) no han de ser entesos com a res més que satèl·lits de les pròpies elits polítiques, al servei dels seus interessos. Interessos que, per cert, segons paraules pròpies del populistes, estan contraposats amb els interessos del poble pla.

Així doncs, estem davant d'un nou col·lectiu d'individus que, sovint vistos com a els principals perjudicats de la globalització i de la crisi econòmica, reaccionen visceralment en contra de tot el que pugui relacionar-se amb les estructures polítiques i de poder existents fins al moment. Sigui com sigui, aquestes persones –algunes per desconeixement, d'altres de manera interessada i amb mala fe– passen a ser militants de l'anti-intel·lectualitat. I davant d’ells no hi ha manifestos ni explicacions racionals que valguin.

Amb la dreta populista estem entrant a la nova era de la coneguda com a post-truth politics (o política de la post-veritat). Però d'aquest tema ja en parlarem un altre dia.