En la darrera dècada, una paraula ha anat repetint-se de manera freqüent en els mitjans de comunicació; jihadisme. Els atacs d’arrel islamista que s’han produït en els últims anys arreu del món s’han definit com atemptats perpetrats per terroristes de la jihad. Aquest famós mot apareix en diverses ocasions a l’Alcorà, i encara que s’hagi generat molt debat interpretatiu entorn al seu significat, experts en la matèria accepten aquest terme com un sinònim d’esforç bèl·lic en un context de la lluita dels creients pel Déu de l’Islam. Els participants de la “guerra santa”, anomenats jihadistes o també mujahidins, estan motivats pel fanatisme ideològic que els porta a desitjar combatre per la defensa i l'extensió de la seva religió a tot el món.

Aquesta idea de conquesta es ramifica, però, a l’hora de posar-la en pràctica. Tot i que les organitzacions terroristes islàmiques com Al-Qaeda i Estat Islàmic (EI) comparteixen el mateix objectiu, el jihadisme global i l’oposició a Occident, les seves tàctiques d’atac difereixen fins al punt que, a dia d’avui, són vistes com dos entitats amb objectius comuns però pràctiques diferents.

Una diferència de tàctica per dur a terme la guerra santa

El relat sobre el vincle amb el territori marca un punt de diferència entre l’organització que liderava Bin Laden i Estat Islàmic, que s’ha atribuït aquest dissabte l’autoria del múltiple atemptat de París. Al-Qaeda (amb nucli a Pakistan i braços militars a la Península Aràbiga, el Magreb, l'Est d'Àfrica, Síria i el subcontinent indi) mai ha centrat esforços en construir base territorial, sinó que s’ha dedicat a fidelitzar i a finançar seguidors arreu del món capaços de crear cèl·lules operants per cometre atemptats per, posteriorment, reivindicar-los com a propis. D’alguna manera, Al-Qaeda ha estat una marca que ha actuat com una franquícia. Els terroristes mataven, i Bin Laden “apadrinava”.

Aquesta praxis de buscar aliats exteriors per combatre l’enemic d’Occident, en especial els Estats Units i Europa, no ha estat seguida per Estat Islàmic, (organització que inicialment va ser Al-Qaida a Mesopotàmia i que ha canviat quatre cops de nom) que ha anat fent camí pel seu compte i s’ha dedicat a crear una estructura territorial que sigui interpretada pels radicals com una base física, un “Estat Islàmic”, a partir de la qual es puguin formar autèntics exèrcits per bastir atacs a gran escala. Aquest territori on intenta establir-se és, actualment, Iraq i Síria, vespers bèl·lics on hi combaten joves radicals que ja poc tenen a veure amb els líders d’aquella Al-Qaeda formats a l’Afganistan dels talibans entre els anys 80 i 90 i que combatien les tropes soviètiques.

Estat Islàmic, en defensa d’un Islam “pur”

A tot això cal sumar-li l’esperit de puresa que defensa l’Estat Islàmic, que considera que l’única manera de “salvar” l’Islam és amb la purga, mentre que Al-Qaeda creu que el problema són els no musulmans o els "apòstates".

La sensació, i els grans atacs d’aquest 2015 a París i Tunísia la reforcen, és que hi ha hagut un canvi de paradigma en el terrorisme islamista. Si els atemptats d’Al-Qaeda s’interpretaven com una amenaça permanent però visualitzada en amplis marges temporals (Nairobi 1998, Nova York 2001, Madrid 2004, Londres 2005...) Estat Islàmic es percep ja no tant com una organització terrorista, sinó com un veritable exèrcit disposat a passar per damunt de la civilització occidental. El president francès, François Hollande, ha definit aquest dissabte el que ha passat a París: “És un acte de guerra”.