Al vell laborisme se l’ha donat per mort unes quantes vegades. Però es tracta d’un mort que periòdicament reviscola. Ara ho fa de la mà de Jeremy Corbyn, un veterà del Parlament britànic, de 66 anys, qui promet retornar el partit al poder amb un programa de nacionalitzacions i un gir a l’esquerra, amanit amb olis republicans.
Corbyn ha estat la sorpresa d’aquesta campanya. Ningú pensava en ell. Els aspirants a liderar el laborisme havien d’obtenir un mínim de 35 suports de diputats laboristes per anar a les primàries. Ell en va presentar 36, el que ja va ser un èxit. Des d’aleshores, el juny passat, no ha deixat de créixer en els sondejos i en els suports obtinguts, com en les agrupacions locals del partit i entre els sindicats més importants, com Unite (sector públic) i Unison (àmbit de la salut).
Jeremy Corbyn, en una protesta contra la guerra. Foto: JMiall/Wikicommons
Nascut a Chippenham, al sud d’Anglaterra, parlamentari des del 1983, Corbyn és un activista, sempre en els marges del seu partit, però amb una imatge d’integritat de pedra picada. Cap escàndol l’ha esquitxat. Com ha dit d’ell un comentarista de The Guardian, “no hi ha campanya internacional, de Guatemala a Palestina, de la guerra de l’Iraq al desarmament nuclear, en què no hagi participat”. En el seu programa, reclama la nacionalització de sectors clau de l’economia, del gas a l’electricitat i la xarxa de transports, i la fi de la política d’austeritat que, amb major o menor grau, laboristes i conservadors han avalat.
L’elecció laborista també pot afectar de ple Escòcia. Corbyn ja ha llançat missatges de simpatia per la identitat escocesa. El seu programa social és escoltat per un votant escocès que, decebut pel neoliberalisme del Labour, ha trobat acollida en l’SNP. En la recuperació de molts districtes escocesos hi ha també una de les claus del futur laborista.
Per imposar-se, Corbyn haurà de superar un procés electoral encetat el 14 d’agost i que s’allargarà fins al 10 de setembre. Poden votar els afiliats del partit i els ciutadans que es registrin pagant 3 lliures. El cens electoral està format per poc més de 600.000 persones, que votaran per un candidat però poden assenyalar també una segona preferència. Si cap dels candidats –n’hi ha quatre- obté la meitat més un dels vots, l’últim aspirant és eliminat i els seus vots de segona preferència es reparteixen entre els altres. I així fins que algú s’emporta la majoria. Qui obtingui la majoria dels sufragis en el primer vot, no és segur que s’alci amb la victòria.
Els tres de l’stablishment
Andy Burnham era, fins a l’aparició sorprenent de Corbyn, el favorit. Nascut a Liverpool fa 45 anys en una família catòlica treballadora, va ser ministre de Salut amb Gordon Brown. Ha volgut conrear sempre una imatge de dirigent amb sensibilitat social, amb voluntat d’entroncar amb el nervi obrer del partit. La seva oposició a les privatitzacions fa que sigui vist com un líder que pot unir dreta i esquerra del partit. Va obtenir el suport de 68 diputats laboristes. Té el suport de figures venerables del laborisme tradicional i sindicalista, com Neil Kinnock i John Prescott.
Andy Burham, el favorit fins a l'aparició de Corvyn. Foto: JMiall/Wikicommons
Yvette Cooper, 46 anys, és d’Inverness, Escòcia. Va fer el graduat de Filosofia, Política i Economia a Oxford. Fou secretària (ministra) de Treball i Pensions i està casada amb un altre polític laborista, Ed Balls. Té la simpatia del The Guardian, referent mediàtic de l’opinió progressista dins de l'stablishment. Un total de 59 diputats la van avalar. És propera a l’exprimer ministre Gordon Brown. Cooper ha recordat els seus orígens escocesos i ha afirmat en aquesta campanya que el Labour només té opcions si és capaç de tornar a guanyar a Escòcia.
Liz Kendall, nascuda al sud-est d’Anglaterra. Va estudiar Història a Cambridge. És la més propera a l’exprimer ministre Tony Blair i la que és situada pels analistes com la més “dretanosa” dels quatre aspirants. Fa un discurs de suport a l’emprenedor i a l’empresa. El suport que li ha donat el diari sensacionalista (i conservador) The Sun no l’afavoreix. La van recolzar 41 diputats.Si no hagués aparegut Corbyn, la partida es jugaria entre els dos noms del bloc central del partit, Burnham, més “treballista”, i Cooper, més tecnócrata, competint dins d’un centre esquerra i deixant Kendall en el marge dret.
El llegat enverinat de Blair
Des del triomf electoral de Tony Blair el 1997, el Partit Laborista ha viscut en la dialèctica entre el pragmatisme i els valors. Un debat propi de tot partit d’esquerres que aspira a governar. El Blair reformista dels primers anys va esdevenir en poc temps el millor aliat de George Bush. El Labour venia la seva ànima enmig dels plors nostàlgics de la vella guàrdia esquerrana, però… anava guanyant eleccions.
Quan finalment Blair va abandonar Downing Street, el 2007, molt erosionat, el seu successor i rival, Gordon Brown, va intentar entroncar amb la tradició d’aquell laborisme que, amb Clement Attlee (i la seva victòria mítica de 1945 sobre Churchill), Hugh Gaitskell i Harold Wilson, van acabar amb un imperi i van construir un nou país (Servei Nacional de salut, universalització de l’educació…).
El triomf de Margaret Thatcher va ser demolidor per l’esquerra laborista, que no s’ha refet mai. Thatcher va capgirar el país i, alhora, va canviar el Partit Laborista. Tots els líders laboristes dels darrers vint anys han intentat fer-se un espai entre la realitat neoliberal triomfant i la nostàlgia del laborisme de la postguerra. Si Blair ho va fer admetent la victòria ideològica de Thatcher, Gordon Brown i el líder ara sortint, Ed Milliband, van esforçar-se per donar la ma a la vella esquerra vençuda. Ara, l’aparició de Corbyn és com un malson per l’statu quo laborista, que tem el retorn d’una retòrica massa antiga.
Els quatre aspirants a liderar el Partit Laborista Foto: Partit Laborista
Campanya negativa
La política britànica s’ha “americanitzat”. No és un fenomen nou. Els anys de Blair van suposar una tendència cap a una personalització dels lideratges. Però aquesta campanya interna laborista mostra un altre tret dels processos electorals als EUA: la campanya negativa entre candidats del mateix partit d’una manera oberta. Les apel·lacions a “no votar Corbyn” s’han estès i figures rellevants del partit llancen missatges apocalíptics en cas de triomf de l’històric socialista. Blair ha estat un dels més agressius, qualificant una possible victòria de Corbyn com “l’anihilació del partit”. Brown, molt més circumspecte sempre, ha fet una crida a votar “un candidat creïble”.
Hi ha un temor en el laborisme que té base. Les eleccions al Regne Unit són per un sistema majoritari en què s’elegeix un diputat per circumscripció. Podria Corbyn sumar prou sufragis en els districtes més igualats per fer-se amb una majoria a Westminster? Molts analistes ho dubten. El que serveix per mobilitzar els propis no sempre garanteix el vot de l’indecís, al final poruc i conservador. Entre la temptació del cinisme pragmàtic i l’utopisme de Corbyn, el laborisme cerca la llum en la foscor.
