Lula i Dilma a Curitiba. Foto: Joan Puighermanal

Una escena típica de la campanya. Luiz Inácio Lula da Silva, ulls brillants i humitejats per l’emoció, mira de fit a fit els assistents al míting i els recorda que molts asseguraven que un metal·lúrgic sense estudis faria el ridícul a la presidència del país. El president més popular de la història del Brasil repassa els èxits socials i econòmics del seu mandat i afegeix, “ara és l’hora de les dones”. Lula fa un homenatge a les mares perquè, a despit del masclisme, “elles porten les llars del país”. I aquí proclama l’evidència: Dilma, una dona preparada, cuidarà del Brasil com de la seva família, “com una mare”. És el deliri...

El missatge pot semblar simplista, però Lula està a punt de fer un nou miracle. Segons els sondejos, aquest diumenge la seva candidata Dilma Rousseff (PTB) té moltes possibilitats de superar el 50% dels vots i convertir-se, sense esperar la segona volta, en la primera dona presidenta del Brasil. Per aconseguir-ho, Lula ha hagut de fer més mítings que durant la campanya del 2006, quan ell era el candidat. Però res és impossible per a un polític que frega el 80% de popularitat i presenta unes credencials macroeconòmiques ben comprensibles per a la població: la taxa d’atur més baixa des del 2.002 i el salari mitjà més alt dels últims 8 anys.

Només l’efecte de la corrupció ha aturat els últims dies l’imparable ascens de la candidata del PTB. Dilma mai no havia ocupat un càrrec per votació popular i Lula la va escollir com a successora en contra de la voluntat del seu partit. Eficient però distant, vacil·lant en els debats i poc coneguda malgrat ocupar un càrrec similar a un ministeri de la Presidència, va començar la cursa electoral per darrera de l’experimentat candidat de la dreta, José Serra (PSDB).  Després, les enquestes han anat constatant la fulgurant ascensió de Dilma. Només la dimissió per tràfic d’influències d’Erenice Guerra la seva mà dreta i successora com a Cap de la Casa Civil del President, ha suposat un punt d’inflexió en els últims dies. Però l’hemorràgia de vots ha estat lleu i deixa la porta oberta a la victòria en el primer torn superant el 50% dels vots. Totes les enquestes li donen una victòria segura en una segona volta, encara que el 31 d’octubre queda molt lluny.

El atacs de la dreta augurant una evolució autoritaria no han desgastat la popularitat de Dilma, o més ben dit de Lula, basada en els èxits econòmics i el populisme formal. Que el candidat a vicepresident de Dilma sigui Michel Temer (PMDB), un tauró de la dreta, i que la principal preocupació a l’hora dels pactes sigui ocupar les carteres que mouen més diners, no ha preocupat gaire els votants. Tampoc les informacions que han sovintejat els principals diaris (quasi tots partidaris de José Serra) denunciant investigacions il·legals sobre la oposició i acusant Lula d’intentar emmanillar la premsa.

Més Lula, però sense Lula
 
Però que proposa Dilma? Més del mateix. El Financial Times feia dimarts pasat una surrealista deducció de la intenció de Dilma d’incrementar el intervencionisme econòmic a partir d’un míting on es va felicitar del control estatal sobre Petrobras. Els assessors de Dilma han corregut ha desmentir-ho assegurant que es mantindran els mateixos objectius econòmics: contenir la inflació (amb interessos alts), un real flotant i la reducció gradual del dèficit. No es estrany, però, que es faci futurologia, perquè la campanya ha estat totalment buida de continguts i en els debats televisius Dilma i Serra han evitat el cos a cos. La candidata del PTB s’ha limitat a identificar-se amb els èxits socials i econòmics de Lula i assegurar que continuarà defensant-los. Serra ha criticat sobre tot la manca de infraestructures i el retard del PAC, el programa de modernització del país.

El gran èxit econòmic de Lula ha estat mantenir l'estabilitat i no tocar els dramàtics reajustaments liberals del expresident Fernando Henrique Cardoso, mantenint una impecable ortodòxia macroeconòmica. Això i facilitar el camí perquè les classes populars poguessin accedir al consum. D’aquesta manera milions de brasilers s’han incorporat a la classe mitjana, la pobresa extrema s’ha reduït quasi a la meitat i els rics han continuat enriquint-se. La revalorarització de les exportacions de matèries primeres (especialment agrícoles) i l'increment del consum intern de 180 milions de brasilers (fomentat amb la reducció de l’IVA) han fet que la crisi mundial no hagi afectat gaire el Brasil. Lula ha deixat l’esquerranisme per a la política exterior i la lluita contra la corrupció per a un futur indeterminat (la llei “Ficha Limpa” no l’ha impulsada ell).

Tothom confia en que la quasi segura nova presidenta no canviarà la fórmula de l'èxit. Però del cert no s’ha pronunciat gaire i no se sap si Lula continuarà lligant de prop el PTB o serà premiat, com a líder emergent, amb un càrrec internacional que l’allunyi del Brasil. Seria l’hora dels capitans del partit i d’un acostament al tradicional populisme sud-americà? De moment els informes de conjuntura estan més preocupats per l’escalfament de la economia i la falta d’infraestructures que Lula no ha solucionat i pot colapsar el creixement.

La dreta es desinfla

La dreta ha comès errors que està pagant cars. Va impedir que competís a les presidencials Aécio Neves, líder a Minas Gerais. Un home nou, amb idees diferents i bona imatge, sense relació amb el passat. El candidat José Serra (PSDB), amb un 28% d’intenció de vot, tot i  haver estat un bon gestor com a ministre de Sanitat i com a Governador de Sao Paulo, no té carisma. Està massa identificat amb la dreta de tota la vida i no ha presentat una alternativa a la política econòmica actual. A més s’ha aliat amb partits que li ha tret la credibilitat a l’hora de denunciar la corrupció (les imatges de Leonardo Prudente, dirigent del DEM,  posant-se els diners d’un suborn als mitjons són tan populars com els gols de Neymar). Finalment, tasca difícil, el PSDB no ha sabut explicar que Henrique Cardoso no ho havia fet tant malament.

L’ascensió de l’altra esquerra l’ha protagonitzada Marina Silva (PV) és una històrica lluitadora nascuda a la miseria dels seringals d’Acre i la tercera en la competició. Va deixar el ministeri de Medi Ambient el maig del 2008 amb un bon nombre de militants desencantats del PT que demanaven una política veritablement d’esquerres. Ara, com a candidata del Partit Verd, ha demostrat tenir un discurs coherent, d’esquerra no radical, que la pot fer superar el 14% dels vots. Una xifra insuficient per ara per a convertir-la en alternativa real. Encara no és la seva hora.

De pobres a consumidors

Lula deixa en herència al seu successor-a una cosa que no canviarà sigui quin sigui el color del govern. La consciència que els pobres existeixen i també són ciutadans (que poden consumir). Potser és més important aquesta consciència que les mesures reals que ha pres. Els seus programes socials han donat ajuts peremptoris (“Bolsa Família", “Farmacia Popular”, “Minha Casa minha vida”, beques, suport a l’agricultura de subsistència..). És cert que són insuficients, faciliten la picaresca i no han resolt els problemes estructurals (Sanitat, Habitatge i Educació). Però obren un camí irreversible, perquè ha fet visibles els desheretats, els ha lliurat del caciquisme tradicional i ha demostrat que el país necessita incorporar-los a la economia moderna per a continuar enriquint-se. No hi ha alternativa si no es vol tornar a la inestabilitat o lliurar el país a l’imperi dels narcotraficants, que ja ara resulta difícil de contenir...