El procés participatiu del 9 de novembre de l'any passat no va tenir caràcter oficial perquè el govern espanyol va negar-se en rodó a donar-li la categoria de referèndum. Ara, durant aquesta campanya electoral, un dels elements de debat que planen en l'ambient és la possibilitat, o no, que l'hipotètic nou govern espanyol sorgit arran de les eleccions del desembre autoritzi finalment un referèndum "legal i acordat" a Catalunya. Així ho promet Catalunya Sí que es Pot, i així ho aprovarien tant el PSC com Unió. Sovint, diuen, Catalunya ha de seguir "l'exemple del Quebec i d'Escòcia", i esperar-se a què a Madrid hi hagi un govern que negociï els termes del referèndum.

Però, si bé el primer ministre escocès Alex Salmond sí que va negociar els detalls de la consulta amb el seu homòleg britànic, David Cameron –tals com la data, si hi havia d'haver dues o tres respostes, l'edat de vot...-, aquest no va ser el cas del Quebec, en cap dels dos referèndums que va celebrar, el 1980 i el 1995. El dirigent del Partit Quebequès (PQ) Daniel Turp explica a NacióDigital: "No hi va haver negociacions sobre la celebració d'un referèndum". El govern de la província, doncs, "va aprovar una llei sobre la consulta popular, i el govern del Canadà no hi va posar objeccions", assegura. "Podem afirmar que el Quebec va tenir més sobirania que Escòcia per organitzar les votacions, ja que el Canadà va reconèixer que el Quebec tenia la competència per aprovar una llei sobre referèndums i per organitzar-ne un sobre la qüestió de l'estatus polític del Quebec, i en particular sobre la seva independència", exposa.

L'analista de política internacional de Radio Canada François Brousseau hi coincideix plenament: "Efectivament, els dos referèndums van tenir lloc sense cap marc federal, sense cap entesa prèvia Quebec-Ottawa, contràriament al model escocès", assenyala el periodista. Brousseau també destaca que "Ottawa, simplement, va deixar que tota l'organització del referèndum funcionés, i passant a intervenir molt intensament en les dues campanyes a favor del 'no'".

I és que, segons Brousseau, "el reconeixement del resultat per part d'Ottawa, si el "sí" hagués guanyat, no va ser mai explícitament promès". També es pot dir, des del punt de vista d'aquest analista polític, que Ottawa va acreditar implícitament el "caràcter seriós i decisius" dels dos referèndums pel fet de participar activament en les seves campanyes.

Exemple per a l'unionisme català

De fet, el Quebec és utilitzat sovint pel PSC i l'entitat Federalistes d'Esquerres –liderada fins fa poc per Joaquim Coll, vicepresident de Societat Civil Catalana (SCC)- com un exemple del que reclamen per a Catalunya, en tant que actualment hi ha vigent una "Llei de la claredat" que fixa les condicions per a un tercer referèndum. Però Brousseau explica: "Va ser després del segon referèndum, en què els federalistes havien passat molta, molta por, en què hi va haver una intervenció legislativa sobre la qüestió, apareixent llavors la famosa 'Llei de la claredat', l'any 2000". Una llei que, recalca, "deixa la iniciativa a una província per organitzar una votació sobre la secessió".