Llatinoamericans al Quebec partidaris de la independència. Foto: C.L.

"Semblarà una rucada, però per a nosaltres, els immigrants, els documents ho són tot. Jo t'asseguro que la majoria dels estrangers llatins que tenim passaport espanyol no correrem aquest chance independentista, germà", explicava a Nació Digital el director del diari El periódico latino, Lester Burton, a final de juny. Ara, el CIS constata que la majoria d’immigrants que acaben adquirint la nacionalitat espanyola provenien de països llatinoamericans.

El paper que poden acabar jugant els nouvinguts en el procés sobiranista, doncs, està a l’aire. L’exsecretari d’Immigració de la Generalitat, el republicà Oriol Amorós, reconeix que "part del cos consular estén la por al procés entre els seus ciutadans", per bé que també apunta que també hi ha nouvinguts que en fan cas omís.

Sigui com sigui, al Quebec, que ja ha celebrat dos referèndums d’independència, amb respostes negatives per part de la població, sí que es va donar el fet que “tres mesos abans del referèndum de 1995 es van donar el triple de nacionalitats canadenques del que es donava habitualment", apunta el politòleg i professors de la Universitat Ramon Llull (URL) Josep Sort, expert en el moviment independentista quebequès. "No puc dir si això va afectar al resultat final, però sí que és cert que el 'no' va guanyar amb un marge molt estret de vots", explica.

Tot seguit, apunta: "Aquesta proposta que els estrangers que ja tenen la nacionalitat espanyola, puguin jurar la Constitució davant de notari em sembla bastant sospitosa, em crea suspicàcies. Sobretot pel fet que és un tràmit gratuït, ara que tot es paga."
L’independentisme quebequès va perdre el referèndum del 1995 per un marge molt estret de vots: el ‘no’ va sumar el 50,58% dels vots, mentre que el ‘sí’ es va quedar amb el 49,42%. Entre una i altra opció, escassament van haver-hi 54.000 vots de diferència.

Sort explica que, als anys 60 i 70, la immigració alòfona -aquella que no era ni francòfona ni anglòfona- que s’establia al Quebec "era vista com un problema per molts sobiranistes". Conscient que "la situació quebequesa no es pot traslladar directament a Catalunya", sí que apunta que els pro-canadencs atacaven el sobiranisme qualificant-lo de "tenir un nacionalisme ètnic, mentre que el seu era cívic, i van impulsar campanyes mediàtiques molt intenses, dient que els sobiranistes rebutjaven els estrangers".

Per tot plegat, tenint clara l’experiència quebequesa i veient el cas català i el Plan intensivo de Nacionalidad , afirma: "És evident que l'Estat juga amb els immigrants amb la idea que la independència perjudicarà tot el que han aconseguit." I conclou: "És una guerra psicològica molt bruta."

Els llatins, sobiranistes

"Al Quebec hi ha quatre comunitats històriques molt arrelades, des de fa més de 100 anys: grecs, italians, portuguesos i jueus, que tenen molt contacte amb col·lectius de Nova York, Boston... La seva llengua, majoritàriament, és l’anglès, i majoritàriament són federalistes, és a dir, pro-canadencs. Tenen una classe política pròpia, els seus negocis..., i són qui creen més problemes amb els sobiranistes", explica Sort. En canvi, la immigració més recent, la dels últims 50 anys, és més diversa. "Ja des del 1979, l’acord Canadà-Quebec estableix quina quota d'immigrants legals necessita el Quebec, que posa les seves condicions, i majoritàriament tria immigrants francòfons: libanesos, sirians, marroquins, de l’antiga Indoxina, de l’Àfrica francòfona. Aquests són bastant sobiranistes", explica. Finalment, hi hauria un tercer grup d’immigrants, conformat pels hispans, que "en termes generals estan a favor de la sobirania per un sentiment de rebuig a allò ianqui, que identifiquen amb els anglòfons". "Aquí no tenim comunitats d’immigrants establertes des de fa 100 anys, ni la dels espanyols. Per tant, no es pot traslladar directament una situació i l’altra", avisa.