El candidat d’En Marche i exministre d’Economia francès, Emmanuel Macron, i la líder del Front Nacional Marine Le Pen s’enfrontaran a la segona volta de les presidencials, segons les estimacions dels primers resultats de les eleccions d’aquest diumenge. D’acord amb aquestes xifres inicials, Macron hauria obtingut un 23,7% dels vots i Le Pen un 21,7%. El candidat de la dreta, François Fillon, i el de l’esquerra radical, Jean-Luc Mélenchon, haurien obtingut un 19,5% dels sufragis, mentre que el socialista Benoit Hamon s’ha ensorrat a la cinquena posició. La segona volta de les presidencials franceses se celebrarà el 7 de maig.

El resultat que dibuixen els sondejos ja ha provocat les primeres reaccions. Bertrand Cazeneuve, primer ministre francès, ha demanat el vot per Macron, de la mateixa manera que ho ha fet Hamon en el discurs d'acceptació de la rotunda derrota. El virtual vencedor ha assenyalat a l'agència France Presse que aquest diumenge "s'ha passat una pàgina en la història de França".

Tres quarts d'hora després del tancament dels col·legis electorals ha comparegut Fillon, que en els últims compassos de la campanya s'ha vist afectat per presumptes casos de males pràctiques. Ha assumit la responsabilitat en la "desfeta", ha carregat contra les polítiques "extremistes" del Front Nacional i ha indicat que la millor opció és votar Macron en la segona volta del 7 de maig.

Marine Le Pen, el feixisme edulcorat

La candidata del Front Nacional és davant la seva hora decisiva, en unes presidencials convertides en un termòmetre sobre el populisme. Mai com ara ha estat tan a prop del poder. Nascuda el 1968, un any que encara simbolitza moltes coses en l'imaginari dels francesos, la líder ultra va estudiar dret i es va vincular a grups d'estudiants feixistes que s'enfrontaven als sindicats comunistes. Com al seu pare, Jean-Marie, el fundador del Front, li agrada la brega, però ella ha conegut una extrema dreta que ja experimentava un ascens espectacular.

Quan el seu pare es va presentar per primer cop a la presidència, el 1974, amb prou feines va arribar a l'1% dels sufragis. Eren temps de catacumbes per a la dreta ultra. L'extrema dreta, per assaborir el gust del triomf, havia de mirar cap enrere, vers els anys de Pétain i l'ocupació. El primer cop que Marine va ser candidata -a l'Assemblea Nacional- ja va obtenir un 11%. Era el 1993.

Segurament no hagués estat mai entronitzada pel pare si no hagués estat perquè la primogènita, Marie-Caroline, va abandonar el Front seguint un sector escindit. Però no va ser fins al 2011 quan va poder, finalment, succeir Jean-Marie Le Pen, amb qui més tard es va enfrontar. Marine ha edulcorat el missatge de l'FN, eliminant-ne les referències explícitament racistes i els sarcasmes sobre els jueus i les cambres de gas que solia generar la verbositat del vell patriarca.

Però el fons ideològic del Front no ha canviat. L'aspirant invoca un tancament de les fronteres contra la immigració i un referèndum per sortir de l'euro, alhora que paradoxalment ha mostrat simpaties per la Syriza grega, amb qui compartia l'oposició a Brussel·les. El 2012, va ser candidata a l'Elisi per primer cop, amb un 17% dels vots. Deu anys abans, el seu pare va aconseguir passar a la segona volta amb un percentatge una mica menor.

Ara tot indica que pot superar la marca paterna i farà patir la França liberal, un ampli sector de la cultura francesa i la comunitat internacional fins a la nit del 7 de maig. Però la investigació sobre el finançament del seu partit també l'ha afectat i ha de contemplar com en el tram final de la batalla el seu percentatge es va reduint dramàticament a les enquestes. Es veurà erosionada per una llarguíssima campanya? L'ajudarà un percentatge de vot ocult? Ella, malgrat tot, se sent impulsada per les forces obscures que, ho sap molt bé, les societats generen en hores de crisi i pors.
      
Emmanuel Macron, el rostre nou de l'"statu quo"

Mentre la candidata ultra etziba contra el neoliberalisme, l'aspirant que ha estat ministre d'un govern socialista s'ha convertit en la gran esperança de l'establishment. A Brussel·les confien en ell. Berlín el vol a l'Elisi. Macron, que farà 40 anys el desembre vinent, ha estat ministre d'Economia de François Hollande. Alt funcionari de l'elitista ENA, va treballar després a la Banca Rothschild, alhora que per certa coqueteria ideològica mantenia el carnet del PSF, aquell partit que, fa molts anys, parlava de transformar la realitat.

Com a candidat, ja sense altre carnet que el de la seva ambició per la presidència, els fets li han donat la raó. Va veure abans que d'altres que el PSF era una marca oxidada i que, si ningú forçava el guió, la segona volta seria un duel entre Le Pen i un candidat conservador. Ha combinat durant la campanya la imatge de renovació -un rostre nou, una candidatura sense partit, una voluntat de síntesi entre dreta i esquerra- amb l'aposta sense matisos per l'ortodòxia econòmica europea. Un posicionament al qual no es pot negar coratge en les actuals circumstàncies.

Mantenir-se en el límit del 3% del dèficit, reducció de 120.000 funcionaris i de 60.000 milions d'euros en despesa pública són mesures que agraden al centre dreta, des d'on François Bayrou li dona suport. Un petit increment del salari mínim i blindar els treballadors de la sanitat pública són concessions socialdemòcrates d'un candidat que és vist com l'opció pragmàtica del centre esquerre. Cap a on es decantarà un president Macron, si refundarà una gran aliança de centre dreta o es redefinirà com a socialdemòcrata, és una cosa que potser no se sabrà fins després de les eleccions legislatives. Això, és clar, si passa a la segona volta.