Però si el titular és que la reforma avança, el panorama que deixa enrere presenta elements preocupants per la majoria socialista que lidera el president François Hollande. Gairebé tots els grups parlamentaris s’han fracturat, a excepció dels ecologistes, que en la seva gran majoria han votat contra el text. També ho ha fet una majoria del Front d’Esquerres. Dins del grup socialista, 165 diputats ha votat amb el govern, però 83 ho han fet en contra i 36 s’han abstingut. Es tracta d’una divisió molt acusada tractant-se d’un tema tan crucial. Però en el si del grup principal de l’oposició, els Republicans de Nicolas Sarkozy, la divisió també és profunda: 111 diputats han votat a favor i 74 en contra. La temptació de votar contra el govern ha estat molt poderosa en els rengles conservadors. Els dos diputats del Front Nacional han votat en contra.
Ara, la reforma ha de passar al Senat, amb majoria de la dreta. El text del govern pot ser modificat. Si la cambra alta l’aprova, el president de la República ha de convocar el Congrés a Versalles (les dues cambres en ple), que ha de ratificar la reforma per tres cinquenes parts. La reforma ha generat una forta polèmica en la societat francesa, molt trasbalsada pels atemptats de París però alhora molt vigilant en tot el que afecta drets i llibertats.
La dimissió de Christiane Taubira
El mateix dia que l’Assemblea Nacional ha aprovat la proposta de reforma, s’ha anunciat que el ministre d’Exteriors, Laurent Fabius, abandona el govern. Sembla que no té relació amb la reforma. Hollande li ha proposat que la presidència del Consell Constitucional (el Tribunal Constitucional a França), un càrrec important amb un mandat de nou anys. Amb Fabius, deixa l’executiu un dels pesos pesants del Partit Socialista.
La dimissió que sí que ha tingut a veure amb la reforma constitucional ha estat la de Christiane Taubira, ministra de Justícia, que es va fer efectiva fa uns dies. Taubira, una dona de color que encarnava l’ala esquerra del govern, mantenia de fa temps un conflicte amb Valls, exponent de l’ala més dretana del PSF. La proposta de pèrdua de nacionalitat pels condemnats per terrorisme ha xocat amb la seva consciència. Hollande i Valls avancen cap al final del seu mandat (hi ha eleccions presidencials i legislatives la primavera de l’any vinent) perdent suports pels sectors més progressistes de la societat francesa. Però no és segur que amb l’enfortiment dels poders de l’estat puguin compensar per la dreta el que perden per l’esquerra.
| L'home que sap que no serà president |
|---|
| La sortida de Laurent Fabius del govern és una notícia important. Hollande, rival seu dins del PSF, li ha ofert un càrrec que a 69 anys és una temptació: la presidència del Consell Constitucional. A aquestes alçades de la vida, Fabius ja sap que difícilment serà president de la República. Ho ha estat quasi tot en política des que un dia ja llunyà, el vell François Mitterrand es va “enamorar” d’ell. L'atreia la seva ambició, potser també certa manca d’escrúpols i, quan els socialistes van haver d’experimentar a partir de 1984 un gir a la dreta, va veure en el jove Fabius l’home de la situació. Fabius va ser primer ministre, després secretari general socialista, ministre de moltes coses i president de l’Assemblea. Però va topar amb la complexitat de la rue Solferino, on hi ha la seu del PSF. Un poderós bloc que va agrupar des de l’ala esquerrana fins a mitterrandistes que el detestaven va impedir que fos mai el candidat del partit a l’Elisi. En la seva trajectòria, pesa encara l’escàndol de la sang contaminada de la sida que el centre de transfusió sanguínia va distribuir a França quan ell era primer ministre. Un altre episodi polèmic va ser el seu "no" a la Constitució europea en el referèndum del 2005, en contra de l’opinió d’Hollande. El seu tecnocratisme i moderació no quallaven en una posició contrària. Ara, molts observadors han elogiat el seu paper durant la Conferència sobre el Clima, en què va conciliar posicions contràries per assolir un acord de consens. Ara, per aquells sarcasmes de la política, es trobarà al Consell Constitucional amb qui fou un dels seus enemics interns, l’exprimer ministre Lionel Jospin, una altra criatura de Mitterrand, però d’escola més ascètica. |
