10
de març
de
2024, 19:00
Actualitzat:
19:11h
Una de les coses que van impactar més Francesc Garriga poc després d'arribar als Estats Units com a corresponsal de Catalunya Ràdio va ser que, en plena pandèmia, pels carrers de Houston era molt més fàcil veure algú amb revòlver que no pas amb mascareta. És una de les moltes vivències que van impactar el periodista i que recull en el llibreA Washington amb paracaigudes (Pòrtic).
Garriga (Súria, 1983) fa una radiografia de la societat nord-americana que no deixa indiferent i aporta moltes claus per entendre aquell país, just en plena campanya electoral. Hi conversem telefònicament en una setmana en què hi ha hagut les primàries del Superdimarts que han desbrossat més el camí per a Donald Trump i Joe Biden ha fet el seu discurs sobre l'estat de la Unió. La seva trajectòria del periodista ha estat molt centrada en la informació esportiva, però ja fa anys que Francesc Garriga segueix amb passió la realitat nord-americana. El paracaigudista coneixia el terreny.
Va arribar fa poc més de dos anys i explica que una de les primeres sensacions com a periodista va ser entrar a la sala de premsa de la Casa Blanca i adonar-se que ningú li feia el més mínim cas. Trobo que és una bona manera de situar-se.
Sí perquè, a més, jo venia de fer Barça a TV3 i Catalunya Ràdio, i se't considerava, et tenien en compte. Importaves una mica. En canvi, aquí t'adones que ets insignificant. A Biden i a Trump els és igual el que jo expliqui, però és que per la resta de companys tampoc ets ningú. Et redimensiones de pressa quan veus que passes d'una posició a casa nostra a convertir-te en l'últim de tots de forma molt clara i molt directa.
Com et quedes quan algú et pregunta, només saludar-te, quant cobres?
Això a Washington és molt habitual. És una manera que tenen ells per demostrar-te que van per feina. No volen perdre el temps amb tu. Si no els pots oferir una cosa, contactes, influència, no els interessa. Això a Washington, eh. A Nova York una mica també. A la resta del país, no. A Washington és impossible conèixer algú i no acabar parlant de feina. Tot és feina, escalar, avançar en l'objectiu, i les relacions personals queden quasi sempre tacades per aquest afany de progressar professionalment.
Allò que es diu que si vols tenir un amic a Washington, compra't un gos, sembla que és veritat.
Sí, sí. Aquí, si no tens una cosa per oferir, no comptes. Si no ofereixes una bona posició, contactes o bé una plataforma d'accés als votants, cosa que jo no tinc, no ets ningú.
En el llibre entra en molts dels temes candents a la societat nord-americana. Ha viscut el drama de la frontera, que serà un dels grans temes de les eleccions. El suposat descontrol a la frontera és un problema molt amplificat pels mitjans conservadors?
El problema hi és. Altra cosa és com el dimensionem. La frontera està oberta, com diuen els conservadors? No, no està oberta, hi ha un mur que va construir Trump i Biden no l'ha derruït. Sí que és veritat que el flux d'arribada a la frontera és molt gran i el problema és que el procés d'acceptació d'aquests immigrants és lentíssim. Això genera una acumulació de gent. Si tu arribes als EUA i dius que vols asil polític, el país t'ha d'acceptar, no et pot expulsar. El que hauria de passar és que en pocs mesos, un jutge decidís si et donen l'asil o no. Però ara entre que aquesta gent demana l'asil i esperen la decisió, poden esperar sis anys. Aquestes persones, mentrestant, viuen legalment als EUA, poden treballar però estan en una situació irregular, no definitiva. Molts han de malviure. D'altres simplement s'han colat per la frontera. El problema és gros.
Titula un capítol "Prohibit posar-se malalt". Vostè ho ha viscut en pròpia pell.
Jo ho he viscut en pròpia pell a una escala minúscula perquè no he tingut cap entrebanc gros. Tot i que em podria permetre tenir-ne perquè tinc una assegurança mèdica bona. Però la meva realitat és molt poc comuna. El nord-americà mig té una assegurança que li cobreix algunes coses, no totes, i han de pagar per molts serveis. Qualsevol petit ensurt et sepulta. Explico al llibre el cas d'una persona que es va fer un tall treballant. L'empresa no li va proveir una assegurança perquè treballava com a autònom. Va intentar curar-se ell però la ferida era important i va haver d'anar al metge. La factura va pujar uns 6.000 dòlars. De casos així n'hi ha moltíssims, de gent que ha de decidir si van al metge en cas d'estar malalts.
La reforma sanitària d'Obama deu haver millorat una mica la situació.
Obama pretenia acostar-se al sistema europeu i això no ho va aconseguir perquè hi va haver moltes resistències, també de demòcrates que no volien un sistema de sanitat pública garantit per l'Estat. Sí que va aconseguir donar accés a més persones a les prestacions bàsiques. Fins a Obama, només hi tenien accés les persones amb els recursos més limitats i els jubilats amb una pensió mínima. Ara hi ha més gent amb pocs recursos que pot accedir a unes prestacions mínimes. Però si tenen un càncer o una Covid complicada, difícilment això els hi cobrirà. Pensar que amb una Covid et puguis arruïnar és molt greu.
Hi ha hagut casos de gent que s'ha arruïnat per tenir Covid?
Sí. Et pots trobar en situacions com anar al supermercat i trobar-te una dona de 80 anys treballant. Perquè l'empresa li paga una assegurança mèdica per ella i la família propera, no pot deixar de treballar. Tu pots tenir la teva dona amb càncer i no pots deixar de treballar.
Els programes de prestacions socials com el Medicare i el Medicaid ja són de fa molts anys, dels temps del president Johnson.
Sí, dels anys 60. El Medicare és per als jubilats, però és una prestació mínima. Si has treballat 50 anys i has tingut una assegurança que et cobria bona part del que poguessis necessitar, quan et jubiles el Medicare et cobreix un 20 d'allò.
Un altre tema impactant és el de les armes. Explica que l'experiència més bèstia que ha viscut als EUA ha estat a Uvalde, una petita població de l'estat de Texas.
És que nosaltres no hi estem acostumats als tirotejos. Què és per nosaltres un tiroteig? Per nosaltres és exòtic. A Barcelona, el sol fet que hi hagi un tiroteig ja és notícia. Als EUA és notícia quan hi ha un cas com a Uvalde, amb 19 nois morts. És una realitat inimaginable. Quan arribes allà i et trobes el panorama de desolació, de tristesa, és difícil de gestionar. Com a periodista però també com a persona.
Què el va sacsejar més?
A Uvalde, emocionalment, vaig quedar molt tocat. Recordo que es va fer una cerimònia en un gran pavelló que tenen on normalment hi fan rodeos. Aquell dia allò es va convertir en un lloc de reunió del poble i s'hi va fer un homenatge a les víctimes. Hi havia pastors de diverses confessions. Recordo perfectament el pare d'una nena assassinada en el tiroteig que portava una cartolina amb dibuixos de la nena i ens va dir: "Agafeu fotos d'aquesta cartolina i pengeu-les perquè la meva filla volia ser artista i que el món veiés els seus dibuixos. Feu realitat el somni de la meva filla". Jo estava entrevistant-lo i... Em venia de gust abraçar-lo.
Déu n'hi do.
En una altra ocasió em va passar que en antena gairebé he hagut de parar. Va ser amb motiu d'un altre tiroteig, el de Highland Park, a Chicago. Un noi va començar a disparar des d'un terrat matant diverses persones. Un nen de 2 anys que passejava amb els pares els va veure morir. A l'antena de Catalunya Ràdio, parlant amb Laura Rosel, li explicava la història d'aquest nen que va començar a perdre's per la ciutat, sol. Fins que un veí el va veure. Jo ho explicava amb tranquil·litat fins que la Laura va dir: "Això és molt fort". I de cop, el meu cervell va fer un clic i em vaig emocionar. Em vaig haver d'aturar.
Esmenta en el llibre el que argumenten els defensors de les armes, que el més eficaç contra una persona dolenta amb una arma és una persona bona amb una arma.
Sí, però els experts en el tema ho desmenteixen. Pràcticament en cap tiroteig succeeix això. El percentatge que homes bons acaben amb els homes dolents en un tiroteig és baixíssim. El més eficaç és que un home dolent no tingui armes. Que no pugui tenir fusells automàtics perquè no té cap sentit.
Explica coses molt al·lucinants. Explica que al web de l'Ajuntament de Washington s'informa de quins carrers són aquells en què hi ha més tirotejos.
Hi ha un mapa de color que mostra els punts on hi ha més tirotejos o assassinats. Quan busques un pis de lloguer, intenten donar-te la millor informació possible i inclou el panorama de com són els carrers i mires el mapa de crims. Si hagués de prendre la decisió de viure a partir d'aquest mapa, no sé on aniria a viure. Hi ha vermell a tot arreu.
Diu que a Houston, a Texas, en plena pandèmia, era més fàcil veure algú amb pistola que amb mascareta.
Això em va impactar. Em vaig trobar que era el gener del 2022, en plena òmicron. A Washington no es podia anar enlloc sense mascareta. Vaig agafar l'avió, vaig arribar a Houston i vaig comprovar que ningú en duia. Vaig anar a un centre comercial i ningú duia mascareta. En canvi, sí que vaig veure gent amb pistola.
Diu en un moment que es podia saber si algú era demòcrata o republicà en funció de si duia mascareta o no.
En aquella època, sí. Vaig anar-hi a fer un reportatge sobre el tema de l'avortament i vaig anar a una clínica que practicava avortaments i on se suposa que la gent que hi era eren més aviat demòcrates o d'esquerres, i tothom duia mascareta sense excepció. Vaig anar a una clínica antiavortista, amb gent republicana, i allí em van demanar que em tragués la mascareta només entrar. En un centre mèdic! Vaig anar a un míting de Trump en aquella època i ningú portava mascareta.
En els estats on va haver menys restriccions es van produir més morts?
Les xifres no són clares. No és només mascareta sinó què estava obert i què no. Hi havia molts factors que fan difícil d'establir una relació de causa-efecte. A Florida, un dels estats més flexibles i que va obrir abans, les xifres de morts van ser elevades. També és cert que hi ha una població amb més gent gran, que també pot haver influït.
Vostè ha viscut in situ la resurrecció política de Donald Trump. Quan va arribar, mesos després de l'atac al Capitoli, era una figura en decadència. Joe Biden era encara popular. Ara sortim del superdimarts i Trump té enfilada la nominació republicana. Vostè quina explicació li dona?
No diria resurrecció perquè mort no estava. Després de perdre les eleccions i de l'assalt al Capitoli sí que va desaparèixer uns mesos, però a partir del 2022 va reaparèixer i es va anar veient que podria tornar a ser el candidat. Hi ha un factor a tenir en compte: ha aconseguit aixecar interès per la política en gent que mai s'hi havia interessat. Molts han descobert en Trump algú que parla com ells, que és maleducat com ells, diu les mateixes bestieses al bar. Gent que no el veu com un polític sinó com algú com ells. Tot això amb un mapa de mitjans de comunicació tan fragmentat i radicalitzat que fa que un sector només escolta aquest discurs. És un fenomen similar al dels populismes amb dictadors d'inicis del segle XX. Però crec que cap polític al món ha aconseguit els darrers anys aquesta adhesió. Com es diu aquí, no matter what, no importa què diguis i facis perquè un percentatge de la població no et girarà l'esquena. I així que van veure que el sistema el perseguia, gent que pensava ja a passar pàgina, va decidir tornar amb ell. I aquí el tenim.
Ha assistit a mítings de Trump. Els entén als seus partidaris?
Entenc que hi ha gent que es creu el discurs. Així com hi ha polítics que donen suport a Trump tot i que saben que diu mentides però volen mantenir els càrrecs, molts votants de Trump se'l creuen. Estan convençuts que li han robat les eleccions. Encara que no hi ha proves, ells les han vist. Viuen al seu món i és un món que per ells té sentit. No volen escoltar els arguments en contra. No hi ha discussió possible amb ells.
No es mostra tan escèptic amb les opcions Biden com molts altres observadors. De fet, acaba de fer un bon discurs de l'estat de la Unió. Creu que encara pot guanyar?
Si la pregunta és si encara pot guanyar Biden, evidentment. Guanyarà? Jo crec que sí, però no diré que evidentment guanyarà. No puc ser més llest que la NBC o les enquestes.
La majoria de les enquestes no diuen això.
Jo no entenc les enquestes. En totes les eleccions, Biden supera les enquestes. Em baso en els fets. Biden va guanyar el 2020, després, en les eleccions de mig mandat, quan es pronosticava un bany de sang per als demòcrates, aquests van guanyar. Els candidats amb el suport més explícit de Trump van perdre, els més propers a Biden van guanyar.
Serà important el que passi en estats on tot està molt igualat, com Michigan, Pennsilvània o Wisconsin.
L'experiència em diu que el Partit Demòcrata no pot perdre Michigan. No entenc que perdi Michigan quan el 2022, en un context que semblava que els republicans ho havien de guanyar tot, resulta que ho van perdre tot. A Pensilvània, els demòcrates van guanyar el càrrec de governador i de senador. Un candidat trumpista va ser derrotat per un candidat demòcrata que, a més, havia patit un ictus. No entenc que Biden no hagi de guanyar Pennsilvània. Tampoc que no guanyi Wisconsin, tot i que aquí tot està més ajustat. A Geòrgia tampoc sé què passarà. A Arizona, que ha elegit una governadora i un senador demòcrates, no veig que Trump hi guanyi.
Que Biden es faci a un costat...
No passarà. Avui dia això no passarà.
Un fet que també es veu als EUA és com la dreta tradicional recula davant l'extrema dreta.
Sí. Qui ha fet front a Trump o ha perdut o s'ha retirat, o s'ha menjat les seves paraules i ha donat suport a Trump. L'única que no ho ha fet ha estat Nikki Haley, que ara s'ha retirat sense fer costat a l'expresident. El mateix líder republicà al Senat, Mitch McConnell, tot i que Trump ha insultat la seva dona pels seus orígens, li ha acabat donant suport. El radicalisme s'ha menjat els conservadors tradicionals. Mitt Romney, que va ser candidat a la presidència, és ara una figura rebutjada al seu partit.
Per uns ulls europeus, els EUA poden ser un lloc molt més exòtic que un país de la mar de la Xina?
No crec perquè, en el fons, culturalment estem molt a prop. Hem begut molt dels EUA. Hi ha coses que ens diferencien però no deixa de ser un país que ens és familiar. Encara que no hi hàgim estat, l'hem vist a les pel·lícules. Quan hi ets, contínuament ets a llocs referenciats en una pel·lícula o una sèrie. És un país que no ens és exòtic, tot i que sí que té coses que ho són. Si més no, inicialment.
Ara, temes com les armes o la sanitat sí les trobo que xoquen amb una mirada europea.
Sí, sí, si entrem al detall sí que hi ha coses que són molt diferents. I moltes d'aquestes coses són les coses dolentes.
Hi ha alguns apriorismes amb els que vas aterrar als EUA que has hagut de revisar, per bé o per mal?
Alguns sobre els que hem parlat. Per exemple, tenim la sensació que el votant trumpista és ruc o gairebé analfabet. Això no és així. Hi ha una part que sí, però n'hi ha que no. Hi ha gent amb estudis i educació però que viuen en un sistema de mitjans de comunicació que els porta a un extrem i, en altres casos, hi ha persones que veuen que el trumpisme pot ser útil perquè les seves idees guanyin. Amb les armes passa el mateix. Podem pensar que només les tenen republicans de Texas molt conservadors. Sovint depèn d'on vius. Si vius a Washington o a Nova York és difícil que tinguis una arma. Però un demòcrata de Carolina del Sud que viu en un poble pots tenir arma.
Quins noms d'una nova generació s'han de seguir com a possibles candidats de cara al futur?
El nom jove del Partit Demòcrata que crec que té recorregut és Pete Buttigieg, que va ser candidat el 2020 i ara és el secretari de Transports de l'Administració Biden. Parla molt bé, és moderat. La Gretchen Whitmer, governadora de Michigan, no és coneguda a Europa però s'hi ha de comptar. El governador de Califòrnia, Gavin Newsom, també. O Josh Shapiro, governador de Pensilvània. Centrista, que va guanyar bé. Són noms que s'han de tenir en compte. En el costat republicà, jo apuntaria el governador de Virgínia, Glenn Youngkin. I el de Florida, Ron DeSantis, ho tornarà a intentar.
I Nikki Haley?
Jo crec que sí. Si ha aguantat tant ha estat per fer-se un nom. En l'esperança que Trump perdi i ella pugui sortir dient: "Us ho vaig dir. Amb mi guanyareu".
Garriga (Súria, 1983) fa una radiografia de la societat nord-americana que no deixa indiferent i aporta moltes claus per entendre aquell país, just en plena campanya electoral. Hi conversem telefònicament en una setmana en què hi ha hagut les primàries del Superdimarts que han desbrossat més el camí per a Donald Trump i Joe Biden ha fet el seu discurs sobre l'estat de la Unió. La seva trajectòria del periodista ha estat molt centrada en la informació esportiva, però ja fa anys que Francesc Garriga segueix amb passió la realitat nord-americana. El paracaigudista coneixia el terreny.
Va arribar fa poc més de dos anys i explica que una de les primeres sensacions com a periodista va ser entrar a la sala de premsa de la Casa Blanca i adonar-se que ningú li feia el més mínim cas. Trobo que és una bona manera de situar-se.
Sí perquè, a més, jo venia de fer Barça a TV3 i Catalunya Ràdio, i se't considerava, et tenien en compte. Importaves una mica. En canvi, aquí t'adones que ets insignificant. A Biden i a Trump els és igual el que jo expliqui, però és que per la resta de companys tampoc ets ningú. Et redimensiones de pressa quan veus que passes d'una posició a casa nostra a convertir-te en l'últim de tots de forma molt clara i molt directa.
Com et quedes quan algú et pregunta, només saludar-te, quant cobres?
Això a Washington és molt habitual. És una manera que tenen ells per demostrar-te que van per feina. No volen perdre el temps amb tu. Si no els pots oferir una cosa, contactes, influència, no els interessa. Això a Washington, eh. A Nova York una mica també. A la resta del país, no. A Washington és impossible conèixer algú i no acabar parlant de feina. Tot és feina, escalar, avançar en l'objectiu, i les relacions personals queden quasi sempre tacades per aquest afany de progressar professionalment.
"A la sala de premsa de la Casa Blanca, un periodista català s'adona que és insignificant"
Allò que es diu que si vols tenir un amic a Washington, compra't un gos, sembla que és veritat.
Sí, sí. Aquí, si no tens una cosa per oferir, no comptes. Si no ofereixes una bona posició, contactes o bé una plataforma d'accés als votants, cosa que jo no tinc, no ets ningú.
En el llibre entra en molts dels temes candents a la societat nord-americana. Ha viscut el drama de la frontera, que serà un dels grans temes de les eleccions. El suposat descontrol a la frontera és un problema molt amplificat pels mitjans conservadors?
El problema hi és. Altra cosa és com el dimensionem. La frontera està oberta, com diuen els conservadors? No, no està oberta, hi ha un mur que va construir Trump i Biden no l'ha derruït. Sí que és veritat que el flux d'arribada a la frontera és molt gran i el problema és que el procés d'acceptació d'aquests immigrants és lentíssim. Això genera una acumulació de gent. Si tu arribes als EUA i dius que vols asil polític, el país t'ha d'acceptar, no et pot expulsar. El que hauria de passar és que en pocs mesos, un jutge decidís si et donen l'asil o no. Però ara entre que aquesta gent demana l'asil i esperen la decisió, poden esperar sis anys. Aquestes persones, mentrestant, viuen legalment als EUA, poden treballar però estan en una situació irregular, no definitiva. Molts han de malviure. D'altres simplement s'han colat per la frontera. El problema és gros.
Titula un capítol "Prohibit posar-se malalt". Vostè ho ha viscut en pròpia pell.
Jo ho he viscut en pròpia pell a una escala minúscula perquè no he tingut cap entrebanc gros. Tot i que em podria permetre tenir-ne perquè tinc una assegurança mèdica bona. Però la meva realitat és molt poc comuna. El nord-americà mig té una assegurança que li cobreix algunes coses, no totes, i han de pagar per molts serveis. Qualsevol petit ensurt et sepulta. Explico al llibre el cas d'una persona que es va fer un tall treballant. L'empresa no li va proveir una assegurança perquè treballava com a autònom. Va intentar curar-se ell però la ferida era important i va haver d'anar al metge. La factura va pujar uns 6.000 dòlars. De casos així n'hi ha moltíssims, de gent que ha de decidir si van al metge en cas d'estar malalts.
El corresponsal a Ciudad Juárez, amb el pont que creua als EUA de fons. talunya Ràdio als EUA Foto: Cedida
La reforma sanitària d'Obama deu haver millorat una mica la situació.
Obama pretenia acostar-se al sistema europeu i això no ho va aconseguir perquè hi va haver moltes resistències, també de demòcrates que no volien un sistema de sanitat pública garantit per l'Estat. Sí que va aconseguir donar accés a més persones a les prestacions bàsiques. Fins a Obama, només hi tenien accés les persones amb els recursos més limitats i els jubilats amb una pensió mínima. Ara hi ha més gent amb pocs recursos que pot accedir a unes prestacions mínimes. Però si tenen un càncer o una Covid complicada, difícilment això els hi cobrirà. Pensar que amb una Covid et puguis arruïnar és molt greu.
"Per molts nord-americans, tenir un càncer o una Covid complicada pot suposar la ruïna"
Hi ha hagut casos de gent que s'ha arruïnat per tenir Covid?
Sí. Et pots trobar en situacions com anar al supermercat i trobar-te una dona de 80 anys treballant. Perquè l'empresa li paga una assegurança mèdica per ella i la família propera, no pot deixar de treballar. Tu pots tenir la teva dona amb càncer i no pots deixar de treballar.
Els programes de prestacions socials com el Medicare i el Medicaid ja són de fa molts anys, dels temps del president Johnson.
Sí, dels anys 60. El Medicare és per als jubilats, però és una prestació mínima. Si has treballat 50 anys i has tingut una assegurança que et cobria bona part del que poguessis necessitar, quan et jubiles el Medicare et cobreix un 20 d'allò.
Un altre tema impactant és el de les armes. Explica que l'experiència més bèstia que ha viscut als EUA ha estat a Uvalde, una petita població de l'estat de Texas.
És que nosaltres no hi estem acostumats als tirotejos. Què és per nosaltres un tiroteig? Per nosaltres és exòtic. A Barcelona, el sol fet que hi hagi un tiroteig ja és notícia. Als EUA és notícia quan hi ha un cas com a Uvalde, amb 19 nois morts. És una realitat inimaginable. Quan arribes allà i et trobes el panorama de desolació, de tristesa, és difícil de gestionar. Com a periodista però també com a persona.
Què el va sacsejar més?
A Uvalde, emocionalment, vaig quedar molt tocat. Recordo que es va fer una cerimònia en un gran pavelló que tenen on normalment hi fan rodeos. Aquell dia allò es va convertir en un lloc de reunió del poble i s'hi va fer un homenatge a les víctimes. Hi havia pastors de diverses confessions. Recordo perfectament el pare d'una nena assassinada en el tiroteig que portava una cartolina amb dibuixos de la nena i ens va dir: "Agafeu fotos d'aquesta cartolina i pengeu-les perquè la meva filla volia ser artista i que el món veiés els seus dibuixos. Feu realitat el somni de la meva filla". Jo estava entrevistant-lo i... Em venia de gust abraçar-lo.
Déu n'hi do.
En una altra ocasió em va passar que en antena gairebé he hagut de parar. Va ser amb motiu d'un altre tiroteig, el de Highland Park, a Chicago. Un noi va començar a disparar des d'un terrat matant diverses persones. Un nen de 2 anys que passejava amb els pares els va veure morir. A l'antena de Catalunya Ràdio, parlant amb Laura Rosel, li explicava la història d'aquest nen que va començar a perdre's per la ciutat, sol. Fins que un veí el va veure. Jo ho explicava amb tranquil·litat fins que la Laura va dir: "Això és molt fort". I de cop, el meu cervell va fer un clic i em vaig emocionar. Em vaig haver d'aturar.
"El pare d'una nena assassinada en un tiroteig ens va dir: 'Agafeu fotos d'aquesta cartulina i pengeu-les perquè la meva filla volia que el món veiés els seus dibuixos. Feu realitat el seu somni'"
Esmenta en el llibre el que argumenten els defensors de les armes, que el més eficaç contra una persona dolenta amb una arma és una persona bona amb una arma.
Sí, però els experts en el tema ho desmenteixen. Pràcticament en cap tiroteig succeeix això. El percentatge que homes bons acaben amb els homes dolents en un tiroteig és baixíssim. El més eficaç és que un home dolent no tingui armes. Que no pugui tenir fusells automàtics perquè no té cap sentit.
Explica coses molt al·lucinants. Explica que al web de l'Ajuntament de Washington s'informa de quins carrers són aquells en què hi ha més tirotejos.
Hi ha un mapa de color que mostra els punts on hi ha més tirotejos o assassinats. Quan busques un pis de lloguer, intenten donar-te la millor informació possible i inclou el panorama de com són els carrers i mires el mapa de crims. Si hagués de prendre la decisió de viure a partir d'aquest mapa, no sé on aniria a viure. Hi ha vermell a tot arreu.
Diu que a Houston, a Texas, en plena pandèmia, era més fàcil veure algú amb pistola que amb mascareta.
Això em va impactar. Em vaig trobar que era el gener del 2022, en plena òmicron. A Washington no es podia anar enlloc sense mascareta. Vaig agafar l'avió, vaig arribar a Houston i vaig comprovar que ningú en duia. Vaig anar a un centre comercial i ningú duia mascareta. En canvi, sí que vaig veure gent amb pistola.
Diu en un moment que es podia saber si algú era demòcrata o republicà en funció de si duia mascareta o no.
En aquella època, sí. Vaig anar-hi a fer un reportatge sobre el tema de l'avortament i vaig anar a una clínica que practicava avortaments i on se suposa que la gent que hi era eren més aviat demòcrates o d'esquerres, i tothom duia mascareta sense excepció. Vaig anar a una clínica antiavortista, amb gent republicana, i allí em van demanar que em tragués la mascareta només entrar. En un centre mèdic! Vaig anar a un míting de Trump en aquella època i ningú portava mascareta.
En els estats on va haver menys restriccions es van produir més morts?
Les xifres no són clares. No és només mascareta sinó què estava obert i què no. Hi havia molts factors que fan difícil d'establir una relació de causa-efecte. A Florida, un dels estats més flexibles i que va obrir abans, les xifres de morts van ser elevades. També és cert que hi ha una població amb més gent gran, que també pot haver influït.
Francesc Garriga, davant de la Trump Tower de Nova York. Foto: Cedida
Vostè ha viscut in situ la resurrecció política de Donald Trump. Quan va arribar, mesos després de l'atac al Capitoli, era una figura en decadència. Joe Biden era encara popular. Ara sortim del superdimarts i Trump té enfilada la nominació republicana. Vostè quina explicació li dona?
No diria resurrecció perquè mort no estava. Després de perdre les eleccions i de l'assalt al Capitoli sí que va desaparèixer uns mesos, però a partir del 2022 va reaparèixer i es va anar veient que podria tornar a ser el candidat. Hi ha un factor a tenir en compte: ha aconseguit aixecar interès per la política en gent que mai s'hi havia interessat. Molts han descobert en Trump algú que parla com ells, que és maleducat com ells, diu les mateixes bestieses al bar. Gent que no el veu com un polític sinó com algú com ells. Tot això amb un mapa de mitjans de comunicació tan fragmentat i radicalitzat que fa que un sector només escolta aquest discurs. És un fenomen similar al dels populismes amb dictadors d'inicis del segle XX. Però crec que cap polític al món ha aconseguit els darrers anys aquesta adhesió. Com es diu aquí, no matter what, no importa què diguis i facis perquè un percentatge de la població no et girarà l'esquena. I així que van veure que el sistema el perseguia, gent que pensava ja a passar pàgina, va decidir tornar amb ell. I aquí el tenim.
Ha assistit a mítings de Trump. Els entén als seus partidaris?
Entenc que hi ha gent que es creu el discurs. Així com hi ha polítics que donen suport a Trump tot i que saben que diu mentides però volen mantenir els càrrecs, molts votants de Trump se'l creuen. Estan convençuts que li han robat les eleccions. Encara que no hi ha proves, ells les han vist. Viuen al seu món i és un món que per ells té sentit. No volen escoltar els arguments en contra. No hi ha discussió possible amb ells.
No es mostra tan escèptic amb les opcions Biden com molts altres observadors. De fet, acaba de fer un bon discurs de l'estat de la Unió. Creu que encara pot guanyar?
Si la pregunta és si encara pot guanyar Biden, evidentment. Guanyarà? Jo crec que sí, però no diré que evidentment guanyarà. No puc ser més llest que la NBC o les enquestes.
La majoria de les enquestes no diuen això.
Jo no entenc les enquestes. En totes les eleccions, Biden supera les enquestes. Em baso en els fets. Biden va guanyar el 2020, després, en les eleccions de mig mandat, quan es pronosticava un bany de sang per als demòcrates, aquests van guanyar. Els candidats amb el suport més explícit de Trump van perdre, els més propers a Biden van guanyar.
Serà important el que passi en estats on tot està molt igualat, com Michigan, Pennsilvània o Wisconsin.
L'experiència em diu que el Partit Demòcrata no pot perdre Michigan. No entenc que perdi Michigan quan el 2022, en un context que semblava que els republicans ho havien de guanyar tot, resulta que ho van perdre tot. A Pensilvània, els demòcrates van guanyar el càrrec de governador i de senador. Un candidat trumpista va ser derrotat per un candidat demòcrata que, a més, havia patit un ictus. No entenc que Biden no hagi de guanyar Pennsilvània. Tampoc que no guanyi Wisconsin, tot i que aquí tot està més ajustat. A Geòrgia tampoc sé què passarà. A Arizona, que ha elegit una governadora i un senador demòcrates, no veig que Trump hi guanyi.
Francesc Garriga, a la sala de premsa de la Casa Blanca. Foto: Cedida
Que Biden es faci a un costat...
No passarà. Avui dia això no passarà.
Un fet que també es veu als EUA és com la dreta tradicional recula davant l'extrema dreta.
Sí. Qui ha fet front a Trump o ha perdut o s'ha retirat, o s'ha menjat les seves paraules i ha donat suport a Trump. L'única que no ho ha fet ha estat Nikki Haley, que ara s'ha retirat sense fer costat a l'expresident. El mateix líder republicà al Senat, Mitch McConnell, tot i que Trump ha insultat la seva dona pels seus orígens, li ha acabat donant suport. El radicalisme s'ha menjat els conservadors tradicionals. Mitt Romney, que va ser candidat a la presidència, és ara una figura rebutjada al seu partit.
Per uns ulls europeus, els EUA poden ser un lloc molt més exòtic que un país de la mar de la Xina?
No crec perquè, en el fons, culturalment estem molt a prop. Hem begut molt dels EUA. Hi ha coses que ens diferencien però no deixa de ser un país que ens és familiar. Encara que no hi hàgim estat, l'hem vist a les pel·lícules. Quan hi ets, contínuament ets a llocs referenciats en una pel·lícula o una sèrie. És un país que no ens és exòtic, tot i que sí que té coses que ho són. Si més no, inicialment.
Ara, temes com les armes o la sanitat sí les trobo que xoquen amb una mirada europea.
Sí, sí, si entrem al detall sí que hi ha coses que són molt diferents. I moltes d'aquestes coses són les coses dolentes.
"Tenim la sensació que el votant trumpista és gairebé analfabet i això no és així"
Hi ha alguns apriorismes amb els que vas aterrar als EUA que has hagut de revisar, per bé o per mal?
Alguns sobre els que hem parlat. Per exemple, tenim la sensació que el votant trumpista és ruc o gairebé analfabet. Això no és així. Hi ha una part que sí, però n'hi ha que no. Hi ha gent amb estudis i educació però que viuen en un sistema de mitjans de comunicació que els porta a un extrem i, en altres casos, hi ha persones que veuen que el trumpisme pot ser útil perquè les seves idees guanyin. Amb les armes passa el mateix. Podem pensar que només les tenen republicans de Texas molt conservadors. Sovint depèn d'on vius. Si vius a Washington o a Nova York és difícil que tinguis una arma. Però un demòcrata de Carolina del Sud que viu en un poble pots tenir arma.
Quins noms d'una nova generació s'han de seguir com a possibles candidats de cara al futur?
El nom jove del Partit Demòcrata que crec que té recorregut és Pete Buttigieg, que va ser candidat el 2020 i ara és el secretari de Transports de l'Administració Biden. Parla molt bé, és moderat. La Gretchen Whitmer, governadora de Michigan, no és coneguda a Europa però s'hi ha de comptar. El governador de Califòrnia, Gavin Newsom, també. O Josh Shapiro, governador de Pensilvània. Centrista, que va guanyar bé. Són noms que s'han de tenir en compte. En el costat republicà, jo apuntaria el governador de Virgínia, Glenn Youngkin. I el de Florida, Ron DeSantis, ho tornarà a intentar.
I Nikki Haley?
Jo crec que sí. Si ha aguantat tant ha estat per fer-se un nom. En l'esperança que Trump perdi i ella pugui sortir dient: "Us ho vaig dir. Amb mi guanyareu".