Encara no fa cent dies que Jeremy Corbin es va fer amb els regnes del Partit Laborista i el nou líder les passa magres per mantener aglutinat els seus. La votació al parlament britànic de dimecres passat per autoritzar bombardejos sobre territori de Síria i l’Iraq va ser una dura prova per al nou lideratge del Labour. El primer ministre David Cameron es va sortir amb la seva i va aconseguir el suport de 393 diputats enfront 223.  

La societat britànica va quedar molt impactada pels atemptats de París i el govern conservador de Londres va voler donar un senyal de duresa en política de seguretat sol·licitant a Westminster el permís per atacar posicions d'Estat Islàmic. Els dies anteriors el Partit Laborista va viure escenes agitades. Corbyn va propugnar el vot contrari a la sol·licitud de Cameron, que disposa de la majoria absoluta a la cambra, però molt estreta. Pels enemics de Corbyn dins del partit era un instant que no podien desaprofitar.

Quan el ministre d’Exteriors a l’ombra, Hilary Benn, membre de la direcció laborista, va dir que donaria suport a la petició de Cameron, el desafiament intern es va fer molt evident. Els partidaris del líder laborista –el moviment Momentum- es van mobilitzar molt, tant al carrer com a la xarxa, i algunes enquestes han assenyalat que una clara majoria de votants laboristes comparteixen els dubtes de Corbyn sobre una sortida militar a la lluita contra Estat Islàmic.
 
Evitar aparèixer com a “pacifista”

Jeremy Corbin es mostra com un líder clarament ancorat en l’esquerra, allunyat de pragmatismes que, segons ell, han acabat descafeïnant el laborisme. Però en la memòria del partit resta viu el record dels anys vuitanta, quan el laborisme va adoptar un programa pacifista i va coquetejar amb el neutralisme en política exterior. Això va donar molt de terreny als conservadors, que no perden ocasió per intentar ara caricaturitzar el nou lideratge laborista com a radical.
 
Corbyn no s’ha cansat d’explicar aquests dies que ell no és “pacifista” i que la seva oposició als bombardejos respon al sentit comú i a la probabilitat que actuar així no suposi més seguretat per al Regne Unit i, en canvi, puguin produir-se moltes baixes civils. Finalment, Corbyn va prendre una decisió que va salvar la seva posició. Va proclamar que la seva decisió, la de votar en contra, era l’oficial del partit, però alhora donava llibertat de vot als seus parlamentaris. Una seixantena, quasi una quarta part, van votar amb els conservadors. Un grapat d’aquests, per cert, van votar "no" a Cameron. Immediatament després de la votació, la força aèria britànica va procedir a atacar territori sirià i iraquià.   
 
El primer èxit electoral de Corbyn

Aquest divendres ha tingut lloc una elecció parcial al districte d’Oldham West i Royton, al nord d’Anglaterra. Ha atret l’atenció dels mitjans perquè ha estat la primera prova electoral del líder esquerrà. I l’ha guanyada. Oldham és un feu laborista i el diputat titular va morir. Com que els districtes són unipersonals, quan hi ha una vacant s’han de convocar eleccions a la circumscripció. Jim McMahon, del Labour, ha guanyat. S’esperava un resultat favorable, però el percentatge obtingut, un 62% dels vots, ha superat les previsions, com també el pèssim resultat dels conservadors, que han quedat en tercera posició darrera dels euroescèptics de l’UKIP.

Oldham potser no és un símptoma de res, i l’elecció parcial no variarà la majoria tory a Westminster. Però si el resultat hagués estat negatiu, l’esquerda interna al laborisme s’hagués fet més grossa. Tom Watson, el vicelíder del partit, un representant del “centre” laborista, ja ha fet una crida a la unitat després d’aquest èxit. La nit passada, Corbyn haurà dormit més tranquil.