Si comptéssiu la quantitat de vegades que heu vist un penis dibuixat de manera maldestra en un mur, un seient de la Renfe, un lavabo d'un bar o un contenidor, els números no us sortirien. La xifra és inabastable, els penis amb què ens hem creuat són incomptables. La nostra vida avança com pot entre un penis i un altre, entre aquesta expressió fràgil de virilitat i la següent. I és que la necessitat urgent d'alguns homes de visibilitzar en llocs públics el membre que comparteixen, suposo que per marcar terreny i per subratllar la potència desmesurada del mascle (sempre són peces erectes i, normalment, brolladores), mai quedarà prou satisfeta ni resolta.
Aquesta cultura del penis està més estesa que mai. No queda reservada al món dels grafitis i de la joventut testosterònicament revoltada. Hi ha tota una indústria del penis, i avui aquesta indústria està molt ben situada (un cop més) al capdavant de les principals institucions polítiques planetàries. Només cal revisitar l'escena entre Trump, Vance i Zelenski al despatx oval, com a símbol major de la desgràcia que ens acorrala (quines possibilitats d'existir hauria tingut aquesta escena si les protagonistes haguessin estat tres líders polítiques?).
La taca d'oli -o de semen, si se'm permet- s'escampa irremeiablement pel planeta i no sembla que hi hagi d'haver marxa enrere. Un cop ha quedat demostrat que els penis de Putin, Trump o Netanyahu estan en plena forma, ara toca deixar meridianament clar que els penis europeus són una cosa difícil de trobar enlloc més del món, una eina ferma com cap altra, capaç de deixar glaçat qualsevol oponent, sigui americà, rus, israelià o marcià (i cal dir que en aquest cas la benvolguda Úrsula sembla que vulgui convertir-se en l'excepció que confirma la regla).
D'un dia per l'altre, doncs, estem pendents que la Unió Europea concreti les fórmules financeres amb què afrontarem el famós rearmament, consistent en tenir les eines esmolades per a quan toqui enviar drons kamikaze als que envien drons kamikaze. Entre tots plegats i en temps rècord hem donat per fet que hem de posar-nos tants ganivets com sigui possible entre les dents i que és imprescindible avançar cap a un món encara més merdós, incert i perillós, perquè, com deia Pedro Sánchez dimecres, "és igual d'on vinguin les amenaces, Europa pot fer-hi front". Que vinguin, que vinguin, que aquí els estarem esperant.
Si les seves bales són bones, que esperin a veure els nostres tancs. Si els seus aranzels imposen, que esperin a veure el nostre datàfon. Si les seves ànsies de destruir l'ordre mundial van fortes, que esperin a veure com estem disposats nosaltres a destruir-lo per evitar que ens el destrueixin. I un llarg etcètera d'accions-reaccions que, sense miraments, posen en joc les nostres vides mentre nosaltres ho acceptem amb una certa normalitat perquè ves, el món va cap aquí i què vols fer-hi, ara el que cal és posar-nos els mateixos cascs que van posar-se els nostres besavis i córrer a matar altres cossos desorientats, tremolosos, i amb els mateixos cascos que havien lluït els seus besavis.
Vull creure que en algun moment algú aixecarà la mà i dirà que potser ja n'hi ha prou. Que serem capaços d'organitzar-nos, de la mateixa manera que s'organitzen totes les causes del món, per frenar aquests braus desbocats. De fet, sovint penso que els experts a mobilitzar masses ja estan treballant en una reacció popular a l'altura de les circumstàncies. I que ja han decidit que en aquesta reacció col·lectiva els tornarem el seu símbol, el penis, grafitat a les seves americanes, guixat als seus cartells i infiltrat als seus actes. Marcar-los amb el seu propi emblema, endossar-los el seu estimadíssim membre. Seria bonic, tindria un punt poètic. Potser no aconseguiríem gran cosa, però tindríem mitja campanya feta gràcies als milers de milions de penis que ja fa temps que corren estampats de manera preventiva en carrers, portes i parets. Aprofitem-los.