La socialdemocràcia va gaudir d’una llarga era daurada a Europa. Va ser sinònim de conquestes socials i molts avenços de l’estat del benestar duen la petjada dels seus governants. Al Regne Unit, els laboristes de Clement Atlee van construir el sistema nacional de salut i van gestionar la descolonització. En els països nòrdics i de l’Europa central, els socialistes van governar molts anys. A Alemanya van trigar més, curiosament, i van haver d’esperar fins al 1969 per dirigir el govern. Una part important de l’Alemanya obrera havia quedat en la zona d’influència soviètica i la República Federal era sociològicament més burgesa. Aquesta setmana se n’ha anat un dels darrers exponents d’aquella socialdemocràcia llegendària, Helmut Schmidt, a 96 anys. Ara el nom d’Schmidt, com el del seu adversari Helmut Kohl, avui del tot retirat de la vida activa, diu molt poc a les noves generacions, però va ser un dels governants d’Alemanya entre 1969 i 1982, i el seu canceller durant vuit anys.

L’Alemanya de la postguerra va estar dominada per la figura de Konrad Adenauer, el canceller que va fundar la CDU, el partit democristià d’Angela Merkel i que va governar Alemanya del 1949 al 1963. Quan a finals dels seixanta, els socialdemòcrates de Brandt es van fer amb la cancelleria, es va produir un desgel en les relacions internacionals a Europa.

Un equip brillant

  Schmidt va formar part del millor equip de líders del Partit Socialdemòcrata (SPD) des de la postguerra fins ara. De mitjans dels seixanta a mitjans dels vuitanta, l’SPD va disposar d’una magnífica escola de governants. A la cúpula, hi havia tres noms: Herbert Wehner, Willy Brandt i Schmidt. Wehner va ser un home important a l’SPD, un antic comunista que havia combatut a Hitler i que fou sempre respectat per viure d’una manera molt austera.

Brandt era el president del partit i fou canceller entre 1969 i 1974. Era l’home que connectava amb les bases, l’alcalde del Berlín occidental que era al costat de Kennedy quan el president nord-americà va visitar la capital alemanya el 1962 i va dir allò de “Jo també sóc berlinès”, un gest de protecció i un advertiment adreçat al bloc soviètic. Brandt fou el canceller de l’ostpolitik, l’obertura de l’Alemanya federal als països de l’est després dels anys més durs de la guerra freda. Era el visionari dels grans gestos amb sentit de la història. En una visita a Polònia, va caure de genolls davant del monument a les víctimes del gueto de Varsòvia, en acte de contrició pels crims dels nazis.

A diferència de Wehner i Brandt, Schmidt no va ser un combatent antinazi. Nascut a Hamburg el 1918, amb uns orígens jueus que va amagar fins que ja havia deixat la política, va ser, com molts de la seva edat, membre de les joventuts hitlerianes i més tard oficial de l’exèrcit durant la Segona Guerra Mundial, al final de la qual va entrar a militar a l’SPD. Bon gestor, va afrontar amb molta energia les inundacions que va patir Hamburg el 1962, cosa que el convertí en un polític popular. Després, al costat de Brandt, va ser ministre i el va succeir en la cancelleria el 1974, quan el primer va haver de dimitir al descobrir-se que l’Alemanya comunista havia aconseguit col·locar un espia seu com a home de confiança a la seva secretaria. Brandt no va cometre cap irregularitat, però va renunciar perquè havia fallat. Una dimissió per responsabilitat, un concepte difícil d’entendre des d’una perspectiva de política espanyola.

Helmut Schmidt ha estat considerat un dels grans cancellers alemanys. Brillant, seriós, amb un punt de supèrbia intel·lectual, orador perillós, va contribuir a crear el Sistema Monetari Europeu i va reforçar l’eix amb París de manera decisiva. Va mantenir l’essencial de l’estat del benestar alemany malgrat la crisi del petroli del 1973 i els seus efectes. En política interna, va governar en coalició amb els liberals i va haver d’enfrontar-.se a una CDU molt agressiva. Li va tocar combatre el terrorisme de la RAF (Fracció de l’Exèrcit Roig). Una moció de censura que mai va perdonar el va fer fora l’1 d’octubre de 1982, quan CDU i liberals van aliar-se contra ell.

La caiguda de Helmut Schmidt i l’ascens de Kohl al poder va ser, a escala alemanya, el moment del triomf d’una dreta molt regressiva a la República Federal. Poc abans, Reagan havia guanyat les eleccions als Estats Units, i Margaret Thatcher havia foragitat els laboristes a la Gran Bretanya. La iniciativa ideològica la tenien ja corrents neoliberals i conservadores.

Kohl va regnar durant molts anys. La caiguda del mur de Berlín el va convertir en figura èpica i li va donar un afegit de patrimoni polític. L’SPD no va tornar al poder fins al 1998, amb Gerhard Schröder, un polític llest però forjat en una època de tacticismes i jocs televisius. Ara, l’SPD cogoverna amb Merkel en una anomenada gran coalició. Però la CDU és la que domina i l’SPD no ha estat capaç de generar cap lideratge de la força d’un Brandt ni d’un Schmidt.

En l'ala dreta de l'esquerra

Dins de la socialdemocràcia, Schmidt va ser sempre un home de l’ala dreta. La seva defensa del pragmatisme en política econòmica li va provocar maldecaps amb les joventuts del seu partit. El seu atlantisme ferm el va fer xocar amb el moviment pacifista alemany. Era un protestant d’Hamburg que gaudia del debat. Ell formava part d’un món en el qual els dirigents polítics no canviaven de parer cada dia. Com a excanceller, Schmidt no va callar, defensant les idees en què sempre s’havia fet fort. La seva veu es va deixar sentir en defensa de la construcció europea, contra la mesquinesa dels actuals governants alemanys, aconsellant no trencar els vincles amb Rússia i advertint dels perills que representa el moviment xenòfob Pegida.

Com a dirigent polític, pertany a una galeria malauradament ja clausurada, junt amb altres exemplars, com l’austríac Bruno Kreisky, el britànic Harold Wilson o el suec Olof Palme. Víctimes, d’una manera o altra, de l’hegemonia conservadora que es va apoderar del món occidental a inicis dels vuitanta. Eren oradors amb discurs, líders de quan l’acció política encara no estava sotmesa al tertulianisme mediocre i els missatges efímers.