[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=ojMjSX5rfIs[/youtube]
Els Kissinger, una família jueva alemanya, van arribar als EUA a finals dels 30, fugint de la Baviera natal, quan les lleis antisemites s'estenien al III Reich. Es van establir a Nova York i ell va aconseguir la nacionalitat nord-americana en el moment d'allistar-se durant la Segona Guerra Mundial. Destinat al front europeu, aviat va destacar pel seu coneixement de l'alemany, que el va convertir en traductor militar i molt aviat en membre dels serveis d'intel·ligència de l'exèrcit a l'Alemanya ocupada. Això el va foguejar i els estudis de Ciències Polítiques a Harvard farien aviat de Kissinger un membre brillant de la comunitat acadèmica.
[intext1]
[noticia]265908[/noticia]
La seva tesi doctoral sobre l'Europa sorgida del Congrés de Viena (1815) va ser elogiada i ja mostrava molts trets de la seva visió del món. Hi veia paral·lelismes entre l'Europa que es reconstruïa després de les guerres napoleòniques i la que ressorgia de les cendres el 1945. El seu aprofundiment en l'alta diplomàcia, el seu coneixement del joc entre potències i el pols per un equilibri sempre inestable van convertir-lo en un assessor respectat a l'establishment i així va anar escalant posicions en l'estructura de les administracions nord-americanes des dels anys 50.
Va vincular-se a una figura que va tenir la seva rellevància, el governador de Nova York, Nelson Rockefeller, per qui va treballar uns anys. Rockefeller, membre de la coneguda nissaga financera, va aspirar a la candidatura republicana a la Casa Blanca, representant l'ala més oberta i centrista, però fou derrotat per Richard Nixon a les primàries. Quan Nixon fou elegit, però, el 1968, va incorporar Kissinger al seu equip com a conseller nacional de Seguretat. Era la glòria.
[intext2]
Una aliança profitosa
No hi havia dues personalitats més diferents que Nixon i Kissinger, que van establir una aliança sense afecte, però profitosa pels dos. El conservador marruller de Califòrnia va poder conviure amb el jueu liberal i cínic de Nova York. I tots dos van coincidir en una política exterior caracteritzada per la brutalitat, el pragmatisme i moments de grandesa. Brutalitat per sotmetre la part del món sota hegemonia nord-americana sense tremolors. Els anys de Nixon-Kissinger van ser els de majors bombardejos sobre Vietnam del Nord, en una guerra que va empantanegar els Estats Units al sud-est asiàtic fins a la sortida humiliant dels nord-americans el 1975. Amb un altre president, Gerald Ford, però el mateix Kissinger al davant de la diplomàcia, ara ja com a secretari d'Estat.Kissinger va ser també l'home fred que va executar els pitjors plans de Washington a l'Amèrica Llatina, on l'obsessió perquè l'experiència de la Cuba castrista no s'estengués va encegar els EUA. Kissinger no va dubtar a impulsar el cop d'Estat de Pinochet a Xile després de tres anys d'una operació de desestabilització contra un govern elegit democràticament. També va donar llum verda a gairebé totes les dictadures militars al continent.
[intext3]
El pragmatisme es va mostrar en l'acceptació d'unes mínimes regles del joc amb l'altra superpotència, la Unió Soviètica. Eren els cànons sorgits del 1945 i la Guerra Freda. Kissinger no va ser mai un colom, sempre fou un falcó. Però sí que va representar una escola "realista" de les relacions internacionals que va permetre certa distensió amb Moscou, incloent la signatura d'importants tractats com el SALT I per limitar les armes estratègiques. El mateix pragmatisme el va haver de fer acceptar la derrota al Vietnam. L'acord de pau que va signar amb el vietnamita Le Duc Tho li va atorgar el Nobel de la Pau. Va ser poc abans del cop a Xile. Així s'escriu la història de les relacions internacionals.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=egy4HEDgSYc[/youtube]
La història concedirà a Kissinger i a Nixon un lloc destacat per una de les grans decisions estratègiques en política internacional del segle XX: l'obertura a la Xina. Un gir que va tenir efectes transcendentals i que es va produir en el moment en què Washington va veure que s'acostava la fi de Mao i que la Xina del futur havia d'allunyar-se del món soviètic per volar com una nova superpotència.
[intext4]
Després d'estar vuit anys a l'escalf de la Casa Blanca (1968-76), Kissinger va haver de dir adeu al poder quan Jimmy Carter va guanyar les eleccions el 1976. Però el retorn dels republicans no va suposar el seu, malgrat que ell ho esperava. Però per un ultraconservador com Ronald Reagan, que va arribar amb voluntat transformadora -per la dreta, això sí-, Kissinger era el passat. L'ala dreta del Partit Republicà volia guanyar la Guerra Freda, no administrar-la.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=8bzWSBonzLo[/youtube]
Poques personalitats de l'escena internacional han encarnat de manera tan nítida el poder en estat pur. La seva trajectòria també exemplifica la trobada complexa entre l'intel·lectual i el polític, l'ideòleg i el governant. Amb resultat decebedor. A diferència d'un Robert McNamara, secretari de Defensa amb Kennedy i Johnson, mai va fer autocrítica sobre el Vietnam. Kissinger ha mort sense admetre la participació dels EUA en el cop militar a Xile.
Com a home de pensament, ningú li negarà perspicàcia i que fins al final va intentar desxifrar un món que ja no era el seu però que era encara capaç d'analitzar. Recentment, va viatjar a Pequín per entrevistar-se amb Xi Jinping. En un article recent, advertia dels riscos de la guerra d'Ucraïna i temia que el desordre global derivés en una conflagració mundial. Potser sentia nostàlgia d'aquell ordre, injust però al capdavall més estable, que ell va contribuir a forjar amb una intel·ligència sense autocrítica.
