Els anomenaven “els Molas”, perquè Joan Molas i Núria Batalla eren una unitat de destí a la nova cançó, el tàndem que va professionalitzar i sistematitzar l’escena en temps de resistència cultural. Treballaven al segell Concèntric, però el van deixar perquè no combregaven amb els criteris d’Ermengol Passola i Josep Maria Espinàs, i perquè van trobar més important treballar sobre el terreny d’una altra manera, aposant pels recitals i pentinant el país per incorporar al circuit dels cantautors tota classe de sales d’actes, teatres, casinos i auditoris de centres catòlics. Així es va anar propagant la cançó.
Ens ha deixat Joan Molas, reusenc del 1943, un senyor mànager dels d’abans, dels que establien amb els seus artistes un vincle familiar, amb disposició plena els set dies de la setmana, perquè aquesta és una d’aquelles professions que no es poden exercir a temps parcial. Ara que veiem tants artistes joves que fan discos plens d’angoixes, que són catàlegs de depressions, episodis d’ansietat i trastorns alimentaris, és fàcil preguntar-te si han tingut a prop un bon mànager que s’ocupés d’ells, que els escoltés, interpretés els seus neguits i els donés bons consells. La missió d’un mànager no es limitar-se a tancar actuacions i fer anar la màquina registradora. Hi ha d’haver un compromís integral amb l’artista i amb l’individu. Els Molas deien que no signaven contractes amb els seus cantants: n’hi havia prou amb l’acord verbal i la confiança mútua. Si no te’n refiaves, millor deixar-ho estar.
Les fites de la parella són conegudes: en un moment o altre van portar les carreres de Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Marina Rossell, Joan Isaac, Pere Tapias, la Dharma... També es van ocupar de Raimon, abans que l’Annalisa se’l quedés per a ella. I, per damunt de tot, de Lluís Llach, el que va arribar més lluny en termes de transcendència social. No sé si era el seu favorit, com tant s’ha dit, potser sí, però és que ningú més que ell podia omplir el Camp Nou. Cosa que va fer el 1985, en un acte d’afirmació que va aixecar polseguera, perquè el van acusar de propiciar una imatge de bonança de l’escena que no es corresponia amb la realitat. Sí, en això de convertir un èxit històric en un motiu de greuge i d’indignació, a Catalunya hi ha grans mestres.
No els vaig arribar a tractar quan estaven en actiu (van tancar l’oficina el 1990), però fa alguns anys els vaig anar a buscar arran del premi a tota una trajectòria que els va concedir l’ARC, l’associació de representants, promotors i mànagers. “La cançó ha tingut dos grans enemics: Convergència i el partit socialista”, em va etzibar Joan Molas, respecte a aquells complicats anys vuitanta. “Uns, perquè no eren d’esquerres, i amb Pujol, estaves amb ell o contra ell. I els altres, perquè van associar el catalanisme a Pujol. Va ser un foc creuat”. Passada la fúria, les mesquineses, la política de curta volada, els seus artistes i les seves obres continuen, però, entre nosaltres, i encara podem reconèixer una forma de talent en la manera en què aquelles cançons van arribar al públic, transformant un país i fent-se indispensables.
