El referèndum constitucional italià ha gaudit d’una atenció mediàtica important en els darrers dies. El vot sobre la reforma constitucional proposada pel govern de Renzi s’havia convertit en un plebiscit sobre la seva continuïtat, però també en una prova (més) sobre l’estabilitat política europea. Les anàlisis del referèndum s’han centrat, majoritàriament, en les seves implicacions per a la política italiana i internacional. Tanmateix, les propostes concretes de la reforma constitucional fallida han passat desapercebudes, especialment les que feien referència al model territorial, que mirem d’analitzar en aquest article.   

La reforma constitucional, ara rebutjada, es presentava des de Roma com una modernització de les institucions italianes dissenyades ara fa més de 60 anys. L’encara president americà Barack Obama havia demanat el "sí", definint el projecte de l’executiu de Renzi com una iniciativa amb "visió de progrés"; i el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va desitjar també l’aprovació de la reforma.

La reducció dels poders del Senat -que ja no hauria estat escollit directament ni hauria disposat de control de confiança sobre el govern ni de bloqueig sobre legislació, juntament amb el fet d’escurçar terminis sobre el procés legislatiu- eren els punts forts d’una reforma que faria actuar l'Estat de manera més racional i àgil. Ara bé, quines implicacions tenia la reforma per als poders de les regions?

Objectiu: recentralització

A primer cop d’ull, el nou Senat transformat en "cambra de representació territorial" semblava fer avançar el model regional italià en un sentit gairebé federal. La reforma mirava d’obrir espais de cooperació entre l’Estat central i els poders regionals i locals arran dels problemes creats pels canvis descentralitzadors del 2001.

La nova composició de la cambra hauria consistit en un centenar de senadors sense remuneració, escollits pels dinou consells regionals i les províncies del Trentino i Tirol del Sud, proporcionalment a la població amb un mínim de dos (un dels quals hauria de ser necessàriament un alcalde). Però aquí acabava l’aparença "federal" de la reforma; la resta era una veritable contrareforma del sentit descentralitzador que havia adoptat el model italià els darrers anys.

En primer lloc, el Senat "territorial", tal com hem vist, perdia poders arran del nou procediment legislatiu unicameral. Per si no fos poc, la nova cambra incorporava els "alcaldes" de grans ciutats com a actors "territorials", tot diluint-ne per tant el caràcter estrictament regional.

En segon lloc, en matèria competencial, la reforma volia eliminar les competències concurrents (entre estat i regions) retornant la majoria de poders a l’Estat (investigació, pensions complementàries, polítiques actives de mercat de treball, comerç exterior, producció, transport i distribució d’energia, ports i aeroports civils, o xarxes de transport estratègiques entre d’altres), especialment els que feien referència a la política econòmica (control de finances regionals).

A més a més, el text preveia una "clàusula de supremacia", defensada com una eina de “racionalització”, activable per l’Estat quan la unitat jurídica o econòmica (o l’interès nacional) fos posada en perill i que permetia envair competències regionals. Finalment, el nou text plantejava la possibilitat de donar o retirar competències regionals des de Roma en funció de l’estat de les finances de la regió, tot i que aquests mecanismes “incentivadors” quedaven subjectes a una llei ordinària.         

Asimetries garantides i el Sí germanòfon

La reforma, clarament centralitzadora per a les quinze regions ordinàries, no afectava competencialment les regions i províncies que disposen d’estatut especial (Sicília, Sardenya, Vall d’Aosta, Trentino, Tirol del Sud i Friül-Venècia Júlia), que tenien una clàusula de salvaguarda del text reformat permetia mantenir les competències regionals o provincials pràcticament intactes.

Amb aquesta garantia Renzi guanyava suports, com ara el de l’SVP tirolès, que va passar del "no" al "sí" en poques setmanes. Tanmateix, però, no li eren suficients per guanyar el referèndum. Paradoxalment, la reforma hauria tingut un efecte generador de més asimetries regionals i, per tant, hauria eixamplat la distància dels cinc territoris respecte de la resta.

El retorn de l’Estat

L’intent recentralitzador italià, que de ben segur tornarà a posar-se damunt la taula tot i la derrota en el referèndum, no és un cas aïllat. Un efecte clar de la resposta institucional a la crisi econòmica és un procés centralitzador que s’observa a diversos països europeus i també a Espanya. Els poders regionals han pagat els plats trencats de la crisi, acusats de generar despeses excessives, de seguir polítiques "irracionals" i de posar entrebancs al lliure comerç. El retorn de l’Estat central, encoratjat per les polítiques d’austeritat, és la moneda de canvi a la política de la UE que ha deixat enrere el temps de l’Europa de les regions dels anys 90 (una esperança ben real a casa nostra) per prioritzar el sistema de coordinació intergovernamental d’estats membres.

En aquests moments, resulten innegables les ineficiències generades pels processos de descentralització, sobretot quan aquests no han comptat amb mesures de corresponsabilitat fiscal. Però la fal·lera (re)centralitzadora actual sembla anar contra la lògica apuntada pels estudis sobre federalisme. L’avantatge econòmic que presenten la descentralització i el federalisme sobre els models centralitzats resulta innegable i les reformes actuals corren el risc d’acabar fent pagar justos per pecadors.

A casa nostra, hem conegut els efectes d’aquestes polítiques els darrers anys. Si bé una eventual reforma constitucional sembla ara llunyana, ens convindria recordar la proposta de reforma de Renzi i sobretot que, a diferència del Tirol del Sud o la Vall d’Aosta, som una autonomia de règim comú.