"Els humans som una espècie horrible", etziba en Giancarlo, mentre arrufa les celles i em llança una mirada d'aprovació pel retrovisor. Roma, capital amenaçada per Estat Islàmic, porta uns dies d'estrès que es palpa al carrer. Les paranoies de paquets sospitosos s'apoderen de la ciutat i les entrades de metro estan plenes de policies de paisà, militars i algun policia de trànsit despistat que pregunta als passatgers si al final ha estat o no una falsa alarma.
 
El Toyota blanc segueix el seu curs entre el caos del trànsit romà. "Tant de bo tornéssim a ser una espècie d'instints. Com els lleons, que si es mengen les seves cries no és per assassins, sinó com a mètode de supervivència ", deixa anar el taxista. La comparació amb l'actualitat és tan atrevida que, de seguida, es grata la barba i afegeix: "Vull dir: pensar tant per a què serveix? Si tots arribéssim cansats a casa no hi hauria temps per pensar a posar una bomba al metro". D'alguna manera intenta associar el pensament amb maldat, o amb el causant de conflictes que considera inútils.
 
Per un moment, sembla com si m'hagués traslladat a aquell instant en què el rebel Winston Smith, entre glops de ginebra barata, acaba seduït per la doctrina del règim autoritari d'Oceania del llibre 1984 de George Orwell. "Quina cruel i inútil incomprensió!", concloïa el personatge. Per evitar qualsevol problema el millor és no pensar, anul·lar qualsevol lògica.
 
De cop i volta, Giancarlo trepitja el fre i s'arramba a un costat. "És aquí. Número vuit de Via San Pancrazio". Al davant, en un esplèndid pòrtic grisenc, hi brilla una inscripció: "Grande Oriente d'Italia". Amb estupefacció i llegint-ho a la vegada, en Giancarlo suspira i afegeix una última aportació: "Uns altres que pensen massa. Jo sóc més del que es pot tocar. Això són bestieses". Li torno un somriure còmplice i entro a Villa Il Vascello, la seu del lliure pensament.
 
En aquest pati, l'atmosfera de secretisme se t'apodera sense voler, encara que, de fet, la maçoneria és la raó de ser d'Itàlia. Tanta raó de ser que Giuseppe Garibaldi, unificador d'Itàlia i primer maçó del país, escrivia el 1867 que "la unitat dels maçons portarà a la unitat d'Itàlia". Les memòries que va escriure d'ell el seu amic francès Alexandre Dumas, també maçó, estan plenes de referències. Dumas, fins i tot, havia ajudat Garibaldi amb diners i armes. Però poc se n’explica, i el compàs i l'escaire semblen haver deixat de dibuixar el país des de fa molt de temps.
 
Stefano Bisi, gran mestre del Gran Orient, desprèn presència. És un home pausat i extremadament curós amb les seves paraules. "El lliure pensament, la tolerància, els valors que representem aquí, van fundar Itàlia", assegura Bisi. Em ve al cap en Giancarlo i la seva proposta de retorn al regne animal. Als maçons, els han escombrat del país. De la tomba de Garibaldi van treure els símbols maçons i del seu antic palau a Via Giustiniani, comprat el 1911, expropiat per Mussolini el 1926, i ara part del Senat, també els van eliminar, incloses les columnes.
 
Palazzo Giustiniani és un edifici sobri, dissenyat a finals del segle XV per l'arquitecte Francesco Borromini, al bell mig de Via della Dogana Vecchia, un amplíssim carrer empedrat a pocs minuts del Panteó. Darrere d'aquests grans finestrals, les cortines blanques d'una textura força transparent deixen apreciar les pintures del settecento, mentre el recent segle XX ha quedat relegat a l'absolut oblit. On abans hi havia llargues prestatgeries plenes de llibres d'història, ara hi ha despatxos d'expresidents del Senat i senadors. On abans hi havia el Temple maçó, on es debatien els valors i la millora de la societat, avui hi ha una sala de conferències.
 
Des de 1991 –quan es va arribar a un acord amb l’aleshores president del Senat, Giovanni Spadolini, per a la cessió d'una sala per a la construcció d'un Museu de la Masoneria- el Gran Orient d'Itàlia ha esperat ansiós a tornar-hi. Vint-i-cinc anys més tard, els maçons ja no estan disposats a esperar més. Volen anar a lliurar una batalla legal. Els mandils, les joies, els brodats simbòlics del que van començar els constructors de temples a principis del segle XVIII, reivindiquen el seu llegat, el de la llibertat, enmig del terror que amenaça Itàlia aquests dies foscos. "Que ningú pretengui remoure una part de la història d'aquest país", em diu Bisi. Encara que la solució per Giancarlo estigui al 1984. El d'Orwell, és clar. I entre un Estat que els ha amagat i un terrorisme que mira des de la cantonada, potser ja s’ha fet tard.