Quan era primer ministre de François Hollande, Manuel Valls va haver d’afrontar la revolta dels sindicats i de bona part del seu partit, el PSF, contra la llei del Treball, que eliminava la limitació a 35 hores de la jornada laboral. Valls va dir aleshores que “hi ha dues esquerres irreconciliables”. Uns mesos més tard, va llançar la seva candidatura a la presidència i el candidat va haver de reubicar-se i parlar com a candidat de l’esquerra. Les paraules d’ahir es van convertir de cop en una hipoteca. Aquesta contradicció entre el governant contestat per molts dels seus i el líder que aspirava a encarnar el poble d’esquerres ha estat constant en tota la campanya de les primàries. Ara, però, ha perdut qualsevol opció d'optar a l'Elisi. Benoît Hamon ha construït un discurs més il·lusionant i l'ha superat. Valls ha reconegut ràpidament la derrota i ha afirmat que és Hamon l'encarregat d'unir l'esquerra a França.

En aquestes darreres setmanes, Valls ha insistit en el que han estat els seus punts de referència d’un discurs sempre pragmàtic: ha carregat contra els utopismes, ha defensat, enfront Benoît Hamon, el límit del 3% del dèficit públic, ha propugnat un servei cívic obligatori i la laïcitat estricta amb prohibició del burka a França. En política europea, ha parlat de preservar l’eix amb Alemanya com a aliança nuclear de la UE.

Fill del pintor Xavier Valls, que va emigrar a França a inicis dels anys quaranta, Manuel Valls va viure els seus primers anys al barri d’Horta de Barcelona. Amb la seva família, parla en català. Aquest és el principal vincle que manté amb la cultura catalana. Naturalitzat francès, mai ha volgut explicitar més complicitats que les imprescindibles amb les arrels familiars. Tampoc ha fet mai cap manifestació de complicitat especial envers la cultura catalana.

Un pragmàtic per damunt de tot

Un cop francès, amb vocació política, va entrar al PSF i es va acostar als rengles de Michel Rocard, un dels grans dirigents socialistes, que volia representar una esquerra dissident, liberal i modernitzadora enfront el classicisme ideològic de François Mitterrand. Però Valls va superar Rocard per la dreta. El jove aspirant al lideratge va mostrar de seguida una línia tan desacomplexadament pragmàtica que va xocar amb els principals dirigents del partit. Com a alcalde d’Evry -des d'on va anunciar la seva candidatura a l'Elisi-, va destacar com a defensor d’una política de seguretat pública molt conservadora. Martine Aubry, figura rellevant de l’ala esquerrana del partit, va arribar a demanar-li que abandonés el PSF.       

Després de guanyar les presidencials del 2007, el conservador Nicolas Sarkozy va intentar seduir diverses personalitats del PSF convidant-les a entrar al seu govern. Un dels objectes de desig va ser Valls, que va dir “no” al líder de la dreta francesa. Però tot i aquesta negativa, molts al PSF sempre van considerar Valls com un home secretament enamorat de la dreta.

En minoria al PSF

En les primàries del PSF del 2011, Valls va presentar la seva candidatura, però va obtenir tan sols un 5% dels vots. De seguida, demostrant sagacitat, es va adherir a François Hollande, guanyador enfront Nicolas Sarkozy en les presidencials del 2012. Hollande el va fer ministre de l’Interior, i després de la derrota dels socialistes a les municipals del 2014, Valls va ser ungit en el càrrec de primer ministre.

François Hollande i Manuel Valls han jugat des del 2014 una partida d’escacs força complexa. Hollande, com tot president francès, va esperar que el seu primer ministre es cremés amb la gestió del govern i ell pogués sortir sa i estalvi. Valls, per la seva banda, va creure que Hollande seria arrasat i que només ell podria salvar el PSF de les runes.