És molt probable que Jimmy Carter, mort aquest diumenge als 100 anys, hagi estat el president dels Estats Units que més s'hagi aproximat a la realitat catalana. L'abril del 2017, uns mesos abans de l'1-O, l'entrevista que va mantenir amb l'aleshores president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va posar dels nervis la diplomàcia espanyola, que en aquell moment ja estava bastant alterada. Aquell va ser el contacte de més alt nivell entre la Generalitat i l'elit política nord-americana, gestionat amb discreció. 

En aquella ocasió, Núria Sancho, col·laboradora del Centre Carter en diversos processos de transició, explicava a Nació: "Vaig conèixer abans Jimmy Carter que Carles Puigdemont". Va conèixer l'expresident a Egipte, l'any 2011, quan després de la caiguda de Hosni Mubarak es preparaven les eleccions parlamentàries. Carter li va preguntar: "D'on ets?". "De Barcelona", va respondre. L'expresident va dir aleshores: "Això vol dir que tu ets catalana. I em va explicar que Catalunya els agrada molt, especialment a Rosalynn, la seva dona". "Jimmy Carter segueix de molt a prop la situació a Catalunya", explicava Núria Sancho. 

En la reunió a Atlanta del 2017 hi va tenir un paper destacat Ambler Moss, un diplomàtic que havia estat vicecònsol a Barcelona els anys seixanta i que durant la presidència de Carter va ser un dels negociadors amb Panamà pel retorn del canal. Moss és membre del consell assessor de Diplocat. La trobada a Atlanta s'inscriu en els contactes fets per la Generalitat amb diversos àmbits de la política nord-americana, amb un especial interès en informar a congressistes rellevants a Washington.

L'expresident més influent

Quan Jimmy Carter va abandonar la Casa Blanca, el gener del 1981, era un home derrotat. Ronald Reagan l'havia vençut àmpliament el novembre anterior i ell tornava a Plains, el poble al sud-oest rural de l'estat de Geòrgia on va néixer un 1 d'octubre de 1924. Va haver d'assumir altre cop la direcció de la seva plantació de cacauets, que havia abandonat quan va assumir la presidència dels Estats Units. Als EUA, els perdedors no tenen gaire bona premsa i el de Geòrgia va haver de conviure amb la imatge de president fracassat (crisi econòmica, erosió del lideratge dels EUA, invasió soviètica de l'Afganistan, presa d'hostatges a l'ambaixada de Teheran...). Com tots els expresidents, Carter es va dedicar a construir la seva biblioteca. Però va decidir fer alguna cosa més.

L'antic inquilí de la Casa Blanca va fundar el Centre Carter a Atlanta, que va esdevenir una de les organitzacions independents més influents del panorama internacional. Amb molts àmbits de treball, de programes de salut a la promoció dels drets humans, s'ha guanyat un lloc de referència en el camp de la mediació i la supervisió de processos electorals. Va ser el primer dirigent d'alt nivell dels EUA a demanar la fi del bloqueig a Cuba, obrint les portes al que seria, anys després, el restabliment de les relacions diplomàtiques. El paper del Centre Carter en el combat contra epidèmies en països d'Amèrica i Àfrica ha estat important. Tot plegat va dur a la concessió del Premi Nobel de la Pau el 2002. L'any 2010 va rebre el Premi Internacional Catalunya.

Fill de la Geòrgia segregacionista  

Jimmy Carter és una de les figures més paradoxals que han arribat a la Casa Blanca. Fill del sud profund, nascut en una família de comerciants i propietaris agrícoles, va entrar a l'armada i va acabar treballant en el programa de submarins nuclears. Segurament hagués consolidat una carrera militar si no hagués estat per la mort del pare, que el va decidir a assumir la direcció dels seus negocis, que ell va concentrar en la producció de cacauets.  

Carter es va sentir atret per la política i s'hi va dedicar dins de l'organització que controlava tots els engranatges a Geòrgia -i, de fet, en tot el sud-, el Partit Demòcrata, que en els estats de l'antiga Confederació era una força tradicional, sudista i de trets populistes, molt diferent al que eren els demòcrates del nord, més liberals i progressistes. Però els Carter mantenien una bona relació amb la població negra. De fet, van votar a favor d'admetre'ls a l'església baptista de Plains enfront el criteri de la majoria de la comunitat blanca. El 1970, fou elegit governador de l'estat. En aquella campanya va haver de barrar el pas a un demòcrata progressista, Carl Sanders, i per fer-ho va acceptar el suport del sector més favorable a la discriminació racial. George Wallace, el líder dels demòcrates sudistes, va fer campanya per ell.     

"Mai us diré una mentida"

El governador de Geòrgia va preparar amb cura la seva campanya a la Casa Blanca. Va preservar l'amistat amb Wallace i acostar-se a la família de Martin Luther King, personificant un nou sud que volia deixar enrere les lluites del passat. Després de l'escàndol d'espionatge del Watergate que havia esquitxat Richard Nixon, Gerald Ford governava sense carisma i arrossegava la derrota anunciada al Vietnam. Els demòcrates es preparaven per l'assalt al poder, però el xoc entre els candidats més coneguts (Frank Church, George Wallace, Henry Jackson) i els dubtes dels pesos pesants (Edward Kennedy, Hubert Humphrey) van permetre a Carter llançar-se a l'arena amb opcions.   

"Mai us diré una mentida" va ser la frase que va propulsar Carter, que va saber conrear una imatge de polític honest després de la corrupció i les martingales nixonianes, i alhora emergir com a rostre nou. El novembre del 1976, va ser elegit contra Ford en unes eleccions ajustades.

Una possibilitat truncada

El moderat Jimmy Carter va ser president d'un únic mandat. Va introduir elements nous en la política exterior, com la seva doctrina de defensa dels drets humans, que va facilitar que Washington es desmarqués d'algunes dictadures a Amèrica Llatina. Va impulsar els acords de pau de Camp David, que van suposar la fi de l'enemistat entre Israel i Egipte. Però va tenir mala sort. La crisi econòmica i la crisi dels hostatges a l'Iran, on després de no poder impedir la caiguda del règim del xa i l'arribada al poder de Khomeiny, l'ambaixada dels EUA va ser envaïda, va derruir la seva presidència. Tampoc va ser capaç d'entendre's amb les elits de Washington i la fallida de la seva administració va regalar la Casa Blanca al republicà Ronald Reagan.    

D'haver prevalgut en les eleccions del 1980, tot hagués estat diferent i el reaganisme no hagués aconseguit l'hegemonia ideològica, amb unes conseqüències a llarg termini tan socialment nefastes. Sectors de l'esquerra dogmàtica, sempre tan supèrbia, no van amagar el menyspreu pel personatge. La dreta reaccionària, analfabeta per principi, encara l'odia. Carter va cometre errors greus, com tot governant. Però la seva figura, incòmoda per als guardians de totes les veritats oficials en política exterior, és un símbol pels qui entenen la política com una activitat aliena al cinisme.