Colòmbia, com l'Espanya de matriu castellana, té una estructura rural latifundista i un fort substrat catòlic conservador a més de desenes d'esglésies evangèliques i messiàniques que hi han fet fortuna. Ha estat un país amb poca indústria i les migracions internes del camp a la ciutat s'han degut, precisament, a l'augment del latifundi. Als darrers decennis, set milions d'hectàrees han esdevingut latifundis i sis milions de pagesos han perdut la terra. Aquest procés s'ha fet amb violència i de manera il.legal, tal com ha reconegut l'Estat colombià durant les negociacions. La dada coincideix amb els quatre milions de desplaçats interns del camp a la ciutat que té el país.

La violència política i social a Colòmbia durant tot el segle XX ha estat molt superior a la resta de la regió. Abans dels anys seixanta ja va existir violència armada entre conservadors i liberals culminant amb l'assassinat el 1948 del dirigent liberal Jorge Eliécer Gaitán, qui ja defensava la redistribució de la terra i un sistema avançat de protecció social. El seu assassinat originà l'inici del període històric de "La Violència".

Coincidència dels organismes internacionals

L'ús continuat de la violència per part de les elits terratinents, en connivència o inacció de l'estat, per impedir canvis o augmentar les seves possessions ha estat un dels principals motius per la resposta armada dels sectors més afectats. I és important destacar les xifres i el grau de crueltat amb que s'ha exercit aquesta violència. La majoria d'organismes internacionals coincideixen que més del 80% de les morts civils en el conflicte han estat produïdes per grups paramilitars i/o l'estat.

L'exercici d'aquesta violència s'ha fet per mitjà del terror a les poblacions rurals emprant, per exemple, serres mecàniques per esquarterar viva la gent.

La violència no s'ha aturat

Les xifres són molt alarmants si les comparem amb els països veïns; de 1986 a 1995 van ser assassinats 4.000 membres del partit Unió Patriòtica, l'organització política d'esquerres sorgida dels fallits acords de pau de 1986. I fins a la data, més de 3.000 sindicalistes han estat assassinats. Només des de 2012, any d'inici dels diàlegs, han estat morts 120 membres del moviment d'esquerres Marxa Patriòtica.

Fora de les xarxes socials, la majoria de la població colombiana és víctima d'un discurs de més de 100 anys de demonització de l'oposició política, de la por i del clientelisme. A les grans ciutats la guerra gairebé no se sent. Tant els principals partits de centre i centre-dreta com els principals mitjans de comunicació han fet un paper molt tebi, com si no se'l creguessin, de legitimació dels acords de pau deixant-lo en mans d'una esquerra dèbil i fragmentada.

Aprofitament dels mitjans

Els contraris a l'acord, per mitjà de l'expresident populista Álvaro Uribe, han aprofitat al màxim els mitjans de comunicació per estendre falsedats que han connectat amb el substrat conservador colombià, com ara que es produirien avortaments massius o que es trauria la terra als "emprenedors".

El cert és que l'acord de pau, rebutjat per només 60.000 vots, pretenia canviar el marc polític per tal que es pogués exercir lliurement l’activitat política i social i no morir en l'intent. Aquest era un acord democràtic, no revolucionari, acompanyat de mesures de memòria, justícia, reparació i no repetició dels crims contra totes les víctimes del conflicte armat, substitució de conreus il·lícits, certa redistribució de terres i algunes inversions en infraestructures, sanitat i educació a les zones més depauperades.

Aposta per la pau reiterada

El vot contrari a l'acord (amb només un 36'37% de participació) no tanca, però, l'esperança a la pau. Les FARC-EP ha reiterat la seva aposta així com l'actual govern de Juan Manuel Santos i una part destacada de la burgesia urbana, oposada al latifundisme feudal.