Una escocesa, a punt d'entrar a un col·legi electoral per decidir què vol que sigui el seu país. Foto: Jordi Borràs/Nació Digital.Any 2014 després de Crist. Tota Europa està ocupada per l'statu-quo neoliberal... Tota? No! Un poblet habitat per escocesos irreductibles ha decidit combatre a l'invasor. Ha decidit plantar cara. I ha decidit fer-ho d'una manera radical: mitjançant les urnes. Des de les 7 d'aquest matí (8, hora catalana), els col·legis elecotrals d'Escòcia han obert les seves portes perquè cinc milions de votants decideixin què volen fer amb el seu propi país, si continuar sent governats des de Londres o si emprendre un camí propi, que somien més "social", més "igualitari", més "comunitari".
Escocesos de totes les edats, classes socials i origens s'està apropant aquest dijous, 18 de setembre, al seu col·legi electoral corresponent. Miren a quina de les meses han de votar i s'hi identifiquen. Qui vindria a ser el secretari de la mesa comprova que són a la llista, els en tatxa i treu una mena de talonari amb les urnes de votació. N'arrenca una i la dóna al votant. Aquest, sol·lícit, se'n va cap a una mena de taquilla on ha de respondre a la pregunta que ho pot canviar tot: "Should Scotland be an independent country?" ("Escòcia hauria de ser un país independent?"). Respongui 'Sí' o 'No'. Així de cru. Així de senzill. Així de revolucionari.
Feta la creueta en una o altra opció, el votant es dirigeix cap a l'urna -de plàstic, per cert, i lligada amb unes brides normals i corrents- i hi diposita el vot. La revolució culmina en aquest gest. Una il·lusió còsmica, però íntima, de decidir el teu futur com a país. De construir un nou futur que somien més que prometedor. Com el que van somiar els colons anglesos instal·lats a l'Amèrica del Nord i que van decidir trencar amarres amb la mare pàtria. Com tantes d'altres nacions que han perseguit el mateix ideal però que han quedat arrasades pel pes de la història. Com tants d'altres països que sí que se n'han sortit, però a base de sang i fetge.
En aquest llogarret de món, avui, el temps s'atura per uns intents. "No photos allowed", insisteixen. Que cadascú s'ho imagini com vulgui. De fons sí que sonen 500 miles de The Proclaimers i Take me out de Franz Ferdinand. Una banda sonora de primer nivell per a una revolució impregnada, en tot moment, per una admirable britishness. Una revolució que pot capgirar l'status-quo europeu de dalt a baix. Parant, a les cinc, per fer el te, és clar.
