Cara a cara entre François Hollande i Nicolas Sarkozy Foto: ACNFeia gairebé dues dècades que no s'havia pogut gaudir d'un debat presidencial d'altura a França. El 2002, Jacques Chirac no va voler debatre amb l'ultradretà Jean-Marie Le Pen. I, el 2007, Nicolas Sarkozy va guanyar per KO Ségolène Royal. L'esperança femenina socialista va perdre els papers davant un Sarkozy que venia el somni de la ruptura però mantenia la flegma i la convicció.
Aquest dimecres els rols estaven intercanviats, però Sarkozy no es va voler deixar vèncer tan ràpid. Es va remoure a la seva cadira com un animal ferit, que es deixa la pell en cada intervenció. Fins que la prudència, la solemnitat i dosis d'agressivitat ben calculades van acabar imposant la figura d'un François Hollande a qui fins ara s'acusava de tou. Hollande va guanyar per punts i la segona volta d'aquest diumenge ha de confirmar aquest avantatge que ja havia assolit a les enquestes.
Aquest enfrontament va ser tant de programa com de persones. En unes eleccions que esdevenen binàries i que serveixen per escollir un cap d'Estat, que ha de representar França al món alhora que orienta la política interior, els votants s'acaben projectant en aquell home o dona (tot i que això encara porta molt retard) que els inspira més confiança. Els electors, en definitiva, estan més preocupats per 'l'estatura de governant' dels candidats que no pas per uns continguts que acabarà aplicant el primer ministre de torn, sigui de la majoria presidencial o en cohabitació.
Artilleria sarkozysta
Artilleria sarkozysta
I, aquí, Sarkozy va gastar tots els seus cartutxos el 2007. Va fer una aposta absoluta per una presidencialització de la República. El primer ministre François Fillon ha estat el mateix durant aquest cinc anys, però qui s'ha situat sempre en primera línia, tant a nivell internacional com local, ha estat Sarkozy. Algú que es reivindica seguidor del general De Gaulle, instaurador d'aquesta V República, ha trastocat completament la funció cerimonial del cap d'Estat per convertir-la en un gladiador que ho vol resoldre tot encara que això sigui impossible.
Aquesta estratègia, i els quatre anys de crisi, es veien dimecres reflectits en una cara de Sarkozy que, tot i portar-se només tres mesos de diferència amb Hollande, en semblaven deu més. Agitat constantment, movent el cap del seu interlocutor als dos periodistes, amb les mans sobre la taula i el cos corbat. En realitat, a la defensiva. Una postura qui no se li coneixia. Sent interromput per Hollande més que no pas interrompent. En situació de perdedor més que no pas de president sortint. Buscant una victimització que el seu rival va tallar immediatament recordant-li que és ell qui ha governat.
L'acusació de falta d'experiència per part del candidat socialista, al final, es va transformar en avantatge moral. Des del primer moment, Hollande va mirar fix als ulls del seu contrincant. No es va girar gairebé mai cap als periodistes. Va tallar el seu adversari de forma contundent, amb ironia. Pràcticament no va consultar les seves notes i li va sortir una declaració institucional a les acaballes de les tres hores de discussió que semblava ja com el de la presa de possessió: "moi, je respecterai les français…" ("jo, respectaré els francesos…") i així enunciant i encadenant tot el seu ideari d'estadista durant més d'un minut. Sarkozy no va reaccionar i allà es va finiquitar el debat.
A quatre dies de passar per les urnes, hi ha qui considera que aquesta confrontació dual arriba massa tard i que el sistema francès és molt més encarcarat que el nord-americà. En tot cas, manté un nivell intel·lectual i de caràcter infinitament més elevat que el català o el de l'Estat espanyol. Si Hollande diu que no només vol canviar França, sinó també Europa, o potser ha de canviar Europa per canviar França, diumenge que ve l'espera un rival molt més perillós, dur i implacable: la crisi econòmica, social i democràtica. No se li perdonarà cap error.
