Recordo quan, en aquells bons temps al Camp Nou, Leo Messi s'aturava amb la pilota als peus i durant una mil·lèsima de segon valorava el pobre defensa que tenia al davant per decidir de quina manera aparentment fàcil però humiliant l'acabaria driblant. Les mirades de concentració però també d'incapacitat dels rivals en aquells instants eren per emmarcar. La màxima expressió de la tendresa. Sabien que a un metre seu hi tenien la bèstia, l'home tocat pels déus, la llegenda, i això els quedava dibuixat a la cara. Eren conscients que, fessin el que fessin, el do d'aquella personeta acabaria passant-los per sobre i que acabarien convertint-se en una víctima més del seu xou. No hi havia escapatòria possible.
Aquests dies, amb Donald Trump entrant triomfalment a la Casa Blanca, la mirada se m'està tornant perillosament com les d'aquells pobres jugadors de cames primes i ulls esbatanats. Com a ciutadà que no combrega amb gairebé cap de les seves dèries, però també com a analista de la cosa, sento que m'enfronto a ell amb la samarreta del Getafe, que faré el que bonament pugui per intentar rebatre els moviments d'aquest colós americà, però també sento que és molt probable que els meus esforços acabin llençats a la paperera de la història. Perquè sí, clavo els ulls en aquella pell ataronjada i aquells gestos de mans hipnòtics, processo immòbil cada frase seva, cada astracanada... però, quan me n'adono, ell ja és darrere meu corrent camp enllà amb la pilota entre les cames.
Dilluns passat vaig sentir-me més aleví que mai. I és que aquest empresari inclassificable va tornar a demostrar-nos per què és votat, idolatrat i salvat per Déu Nostre Senyor. Tan bon punt va ser nomenat rei d'Occident, Trump se'n va anar cap a una mena de Palau Sant Jordi washingtonià per signar-hi tota una sèrie de decrets urgents davant milers de persones. Com si es tractés d'un gran espectacle, el president anava signant les seves coses en una petita taula ubicada en un escenari immens, davant el fervor i els crits eufòrics dels seus seguidors. No havia passat ni un dia, que el nou líder americà ja materialitzava (o no) amb els seus votants el canvi promès, formalitzant així els hits principals de la seva campanya.
La derogació de 78 ordres executives de Biden. La congelació reguladora perquè les agències federals no emetin més normes. La congelació de les contractacions de funcionaris. La supressió del teletreball per als empleats federals. L'ordre a les agències del govern perquè treballin per combatre la inflació. La nova retirada de l’Acord de París sobre emissions. L'estranyíssima restauració de la llibertat d’expressió. La raríssima fi de la persecució d’adversaris polítics.
En acabar de fer la feina, el marit de la impertèrrita Melania Trump va repartir entre el públic els bolígrafs que havia utilitzat per executar aquells decrets, llençant-los com Messi llençaria una samarreta o Joan Reig les baquetes. Si no heu vist les imatges d'aquells instants, aneu immediatament al vostre cinema de confiança i gaudiu-les en pantalla gran, perquè no tenen desperdici. Són un document extraordinari per entendre el món d'avui.
I la segona part fou encara millor que la primera. Trump va dirigir-se a la Casa Blanca per signar-hi una muntanya de decrets més. Aquest cop, davant la premsa. La sortida dels Estats Units de l’Organització Mundial de la Salut. La retirada de l’acord de l’OCDE per establir un impost mínim del 15% a les multinacionals. Tot el que fes falta. Trump estava assegut i la ploma li anava frenètica. Al costat, un membre del seu equip li passava, un per un, els decrets que havia d'anar signant. I, mentrestant, entre signatura i signatura, els periodistes que tenia al davant li preguntaven sobre aquesta o aquella decisió, en una mena de roda de premsa informal i aparentment mig improvisada en què el president parlava mentre signava i anava fent comentaris geopolítics d'enorme transcendència amb una tranquil·litat magnètica i amb un aire de conversa de bar (tant pel to com pel contingut) impossibles d'oblidar. "Ui, aquest decret és gros". "Vaig veure una foto de Gaza i, déu meu, allò és com un lloc de demolició massiva".
Em poso a la pell d'un ciutadà nord-americà i aconsegueixo entendre la fascinació, l'embruix. "Un home que parla com jo, que pensa el mateix que jo, que es fa el milhomes com jo, que el primer dia al càrrec ja fa veure que aplica les mesures més populistes que em va dir que aplicaria, que signa aquests decrets envoltat dels seus seguidors més mundans, com jo, que he vingut expressament d'Alabama, que té el detall de regalar-nos a nosaltres els bolígrafs històrics de la jornada, i que quan li pregunten pels grans conflictes internacionals respon com ho faria jo amb un tallat a les mans".
La reflexió deu anar més enllà. "Després d'aquesta exhibició de compromís i d'espectacle, d'empatia cap al ciutadà comú, d'home concentrat en afavorir immediatament els interessos del país, quina importància té que aquell altre personatge faci una mena de salutació feixista en plena eufòria? Que faci el que vulgui, que jo ja vaig servit. Creuen realment que la majoria dels seus votants penalitzarem aquests gestos, quan acabem de ser arrossegats per un autèntic tsunami d'orgull i reparació?". Realment s'ha de ser innocent per creure que les traces de feixisme entelaran la connexió total que han establert amb la seva gent.
Messi no ha parlat mai català. Ni una paraula, ni un bon dia. Aquest fet lamentable ha fet que algun soci catalanista de pro l'hagi condemnat o hagi optat per obviar el seu futbol i la seva alegria? Absolutament cap. Perquè ens donava tot el que volíem, tot el que necessitàvem, i si mai hagués fet una salutació feixista (excloent que no voler dir ni bon dia sigui una salutació feixista) de seguida hauríem trobat el raonament adient per justificar-ho o directament ignorar-ho. Per molts americans, Trump és el seu Messi, el bot salvavides perfecte, sense matisos, l'home que els fa petonejar una altra vegada la bandera, de la mateixa manera que l'argentí ens duia a petonejar l'escut. I el que s'emporti per davant serà un detall menor perquè en aquest punt de la pel·lícula el que volen molts americans no és guanyar drets, sinó partits, i tornar a casa amb un somriure d'orella a orella.