Aquesta peça no és un comentari polític, sinó una anàlisi sobre com el tracten, aquest assumpte, els professionals dels mitjans de comunicació i els usuaris de les xarxes socials. Per tant, qui esperi una altra sèrie capriciosa d’especulacions referides als partits i les institucions pot interrompre la lectura en aquest punt. I tan amics.
 
Qualsevol ciutadà català mínimament informat haurà interioritzat ja que els votants nord-americans s’han equivocat estrepitosament amb el seu futur president, Donald Trump, i que, als espanyols, els ha succeït el mateix amb Mariano Rajoy. Significa això que hi ha majories d’electors arreu que són imbècils? No, en absolut. Però si el públic del Principat es guiés únicament pel que s’escriu i es diu als diaris, ràdios, televisions, mitjans en línia i plataformes 2.0 radicats al territori, hauria d’arribar a aquesta conclusió.
 
Anònims, fakes, trolls i haters
 
Amb escasses excepcions, en el si de les nostres empreses periodístiques, no hi ha cap equilibri ni balanç. La mecànica actual és senzilla: s’adopta una posició de partit, es manté amb una militància similar a la defensa a ultrança del Barça i s’alimenta l’instint primari d’una audiència entregada. Així, per exemple, estan mantenint les seves parròquies les principals ràdios i televisions del país.
 
En altres àrees i especialitats –la cultura, la tecnologia, etc-, l’entorn digital encara té una funció de sana descompressió respecte al sistema mediàtic consolidat. No obstant això, en el cas de la política, ocorre tot el contrari. El fanatisme i l’exabrupte manen a les xarxes –amb Twitter i Facebook al capdavant- fins a tal extrem que els representants electes o de partits i els informadors se n’han acabat contagiant.
 
Han de competir els professionals de la cosa pública i la comunicació amb l’exèrcit d’internautes anònims, fakes, trolls i haters que avui triomfen a les xarxes? És clar que no. Tanmateix, ho fan, i amb entusiasme! No és estrany ni excepcional que aquest material de rebuig intel·lectual formi part de peces (pseudo) periodístiques, les quals, com és normal, passen a l’opinió pública, la qual, al seu torn, les reelabora, molt sovint, a la Web.
 
La veritat, la té el líder
 
Aquest no és un cercle viciós, és un bucle destructiu de les condicions necessàries per debatre amb assossec sobre els aspectes determinants de la nostra vida en societat. Els oients, espectadors i lectors d’un sol mitjà —o d’una família d’empreses periodístiques— creuen que tenen la veritat absoluta, concedida graciosament pels seus comentaristes o presentadors favorits.
 
Quan els resultats d’unes eleccions o qualsevol fet entra en contradicció amb els seus pronòstics, la seva reacció és sempre la mateixa: qui comet l’error és la realitat. Es comporten d’aquesta manera persones honorables: economistes, politòlegs, professors universitaris… Cadascun d’ells, quan assoleix una certa rellevància, acumula acòlits i detractors online que converteixen les xarxes en un espai tan previsible com els mitjans.
 
Dubtes que no són metòdics
 
Els dubtes que planen sobre els artefactes comunicatius, públics i privats, espanyol(iste)s i catalan(iste)s, retribuïts i amateurs, no són metòdics com els de Descartes; es basen en ocurrències. Per aquesta raó és inútil discutir. En l’horitzó ni hi ha cap consens constructiu, només un espectacle groller al final del qual ningú canvia de parer.
 
Poques conductes es castiguen tan durament com modificar una opinió. La premsa i la seva audiència destrossen aquells que gosen adaptar-se a les circumstàncies. Tant se val si l’encerten o no. La crítica sagnant està assegurada. Els demòcrates estatunidencs, el PSOE, Ciutadans i l’antiga Convergència en poden donar fe. L’estatisme estratègic dóna rèdit. Els republicans nord-americans, el PP o Podem ho poden certificar.

O la quota o la indiferència
 
Als periodistes i els navegants que dictaminen taxativament què és bo i què és dolent, els fa mandra pensar. No tenen ni el temps ni la preparació ni les aptituds mínimes per fer-ho. Han de cridar més que l’altre, l’han de ridiculitzar… A la ràdio catalana, hi ha conductors i tertulians que profereixen riallades i exclamacions mentre els seus companys locuten amb estoïcisme les notícies del butlletí horari.

La seva gent gaudeix amb aquest estil. En aquests mitjans, no hi ha entrevistats, hi ha amics i adversaris. Els qüestionaris es preparen per al lluïment dels primers i la derrota dels segons. Grans noms de cadenes audiovisuals com la Sexta –Ana Pastor, Antonio García Ferreras, etc.- no formulen preguntes per saber, sinó per ferir. Ells sempre guanyen. Perden els assistents a aquesta il·lusió informativa, els empleats precaris —tres quartes parts del sector— i els professionals independents que no constitueixen cap quota. O sigui, aquells que són invisibles o, simplement, números, clics, share.