Després de l’operació de captura de Nicolás Maduro a Veneçuela, l’amenaça plana ja sobre Cuba. El president dels Estats Units, Donald Trump, ho ha dit sense embuts quan ha advertit als dirigents de l’Havana que negociïn amb Washington "abans que sigui massa tard". Ningú dubta que l’administració nord-americana ha posat els focus sobre l’illa castrista -a més d’un Iran on el règim dels aiatol·làs trontolla per l’onada de protestes-, una Cuba encara més aïllada des de la sortida d’escena de l’expresident veneçolà. Aquestes són algunes claus del que pot passar al Carib.

Als deu anys de la mort de Castro

Aquest 2026 farà deu anys de la mort de Fidel Castro. Viu encara el seu germà Raúl, que el va succeir, amb 95 anys i fora del poder, en mans de Miguel Díaz-Canel, d’una nova generació de dirigents. El país travessa el que probablement és el pitjor moment econòmic des de la Revolució del 1959: una moneda (el pes) en caiguda lliure, un turisme que ha batut, amb dos milions de visitants, un rècord a la baixa, la producció més baixa dels darrers 40 anys i talls de subministrament elèctric de prop de 20 hores al dia. En aquest context, la pèrdua del petroli veneçolà pot ser definitiu.

Trump i el seu secretari d’Estat, Marco Rubio -d’una família d’origen cubà-, ja han deixat clar que, sense Caracas, Cuba està contra les cordes. Això explica el nerviosisme a l’illa, on Díaz-Canel s’ha despenjat amb un inhabitual exercici d’autocrítica sobre el mal funcionament de l’Estat i reclamant més eficiència a l’administració i al partit. En aquests moments, un dels pocs fils que no s’han trencat amb Cuba és Mèxic, que l’any passat va enviar 17.000 barrils diaris a l’illa, que en necessita 110.000 i només en produeix 40.000, segons dades de la BBC. El que no està clar és com ho paga perquè l’Havana no disposa de recursos, més enllà d’enviar personal mèdic a Mèxic.    

No repetir l’error de Bush 

Els esdeveniments de Veneçuela indiquen -fins allí on el caràcter imprevisible de Trump permet fer pronòstics- que els Estats Units no volen repetir el manual d’intervencions nord-americanes a l’exterior, que va tenir la invasió de l’Iraq com a màxima expressió, en temps de George W. Bush. En el cas d’Amèrica Llatina, algunes invasions no van generar crisis com la iraquiana i foren més fàcils de gestionar (Guatemala, 1954; República Dominicana, 1964), provocant canvis bruscos de govern. Però, de moment, la intervenció a Caracas ha mantingut en el poder el règim chavista. Caldrà veure si Delcy Rodríguez sabrà mantenir la cohesió entre les diverses branques bolivarianes, d’una banda, i aquestes i Washington. 

Una transició al Carib?

Poden trobar els Estats Units una Delcy Rodríguez a Cuba? Si a Veneçuela un procés de transició democràtica es preveu complicat, a Cuba li passa el mateix, després de 66 anys de castrisme. De moment, Díaz-Canel ha insistit en què no hi ha negociació política amb Washington. Però amb una situació desesperada a l’illa, agreujada per les destrosses de l’huracà Melissa i l’extensió de malalties com el dengue, i quan ha desaparegut ja la generació de la Revolució, la retòrica dels dirigents cubans pot acabar rendint-se a la realitat.

En el passat, figures de cert carisma que havien sorgit dins del règim, com Felipe Pérez Roque o Carlos Lage, havien anat sent purgats per un o altre motiu. No serà fàcil que algú aparegui amb prou autoritat per fer de pont entre el Partit Comunista de Cuba i les prioritats geoestratègiques d'un Washington més imprevisible que mai.  

Un moment definitiu a l’Iran

L’atac nord-americà contra l’Iran el juny passat va ser un moment decisiu que va certificar els canvis en la correlació de forces a la regió, amb un israel que ha emergit com a vencedor sobre l’Eix de la Resistència. L’onada de protestes als carrers contra el règim xiïta que encarna l’aiatol·là Ali Khamenei han arribat a un punt que podria ser de no retorn. Els recursos propis del règim, hàbil en el control d’un joc polític de pluralisme controlat, ja no semblen suficients, malgrat l’intent del president reformista Masud Pezeshkian d’empatitzar amb els manifestants. 

Quan s’acumulen prop de 500 morts per la repressió, els clergues xiïtes afronten la crisi més greu des del triomf de Khomeini el 1979. Trump, del tot desbocat des de l’èxit de la captura de Maduro, ja ha assegurat que estudia una operació contra Teheran com a càstig per la repressió. Un desmentiment en tota regla a un dels principis del moviment MAGA: no fer operacions arriscades ni intervencions lluny de casa.  

L’obsessió per les "midterm": buscant el vot llatí

El proper novembre, les eleccions de mig mandat definiran la veritable correlació de forces als Estats Units. Es renova el Congrés i més de la meitat dels governs estatals. Malgrat que Trump ha menyspreat una possible victòria demòcrata dient que les midterm sempre castiguen el president, molts analistes apunten que amb unes comunitats llatines ferides per les deportacions d’immigrants, Trump es podria beneficiar de la fi de Maduro. Ja no diguem si cau Cuba, veritable somni humit del món de Miami. Les paraules de pinxo de Trump contra aliats -continua amenaçant Groenlàndia - i enemics a tot el món s’han de relacionar també amb els interessos més immediats en clau interna.