Rep el butlletí cada matí al teu correu
Qui no hagi pres decisions pensant en la tàctica, que tiri la primera pedra. Els comuns hi van recórrer quan van decidir que condicionarien els pressupostos al Hard Rock, bandera que feia dos serveis: els singularitzava del PSC en la batalla per l'electorat fronterer i, alhora, els permetia cobrar-se la factura del buit patit en les negociacions dels pactes a Barcelona. Pere Aragonès també va calibrar els interessos domèstics quan va decidir respondre al desacord dels comptes amb un avançament electoral el 12 de maig, data pròxima, pensada per evitar desgastar-se més del compte i que, a més a més, complica la vida adversaris electorals. No volia eleccions, però posats a fer-ne va fer ús de la seva potestat i va triar la data que més li convenia. I, per descomptat, Junts va recórrer als càlculs quan, en la primera resposta a la compareixença d'Aragonès, va inflar el globus de Carles Puigdemont com candidat a la presidència de la Generalitat.
Comunicador hàbil, Puigdemont va aprofitar els micròfons oberts dimecres a Estrasburg per afermar el missatge verbalitzat inicialment per Jordi Turull. Sense explicitar que seria el cap de llista el 12-M, va transmetre que li faria "molta il·lusió" ser present en un eventual debat d'investidura al Parlamentel juliol que ve. No va concretar, però, si es referia a l'hemicicle o la tribuna de convidats. El comentari permetia alimentar l'escenari del retorn, compassat amb l'aplicació de la llei d'amnistia i el calendari electoral a Catalunya, per molt que les projeccions tinguin llacunes.
La llei d'amnistia, finalment aprovada al Congrés aquest dijous i que ara iniciarà tràmit al Senat, sortirà de les Corts espanyoles quan els catalans ja hagin votat. I la seva aplicació depèn de la interpretació dels jutges, que tindran dos mesos de marge per prendre decisions. Dates ajustades per ser categòric amb les certeses. Seria desitjable que el retorn de Puigdemont arribés tan aviat com fos possible —l'operació no hauria de ser una cursa d'obstacles judicial—, però és aventurat determinar quan es produirà.
El que és segur és que el líder moral de Junts pot encapçalar una llista electoral si ho desitja, ja sigui a les eleccions al Parlament o als comicis europeus. No està inhabilitat, com sí que passa amb Turull. Una altra cosa és tenir el convenciment que, si opta per la cita catalana, podria ser investit al juliol de manera presencial, en cas de ser el candidat amb més suports. I no és discutible que té cartell electoral. Va imposar-se a ERC el 2017 en unes condicions extremadament adverses, però no el 2021, quan va fer tàndem amb Laura Borràs i va quedar tercer, per darrere del PSC i d'Aragonès. Ara, Junts podria optar per la mateixa fórmula, amb Puigdemont al capdavant i una tria de número 2 amb categoria de candidat efectiu. L'expresident s'explicarà la setmana que ve.
En el trànsit fins a la confirmació dels plans, però, el partit s'ha esforçat a posar els focus en l'entorn de Puigdemont. I té nombrosos incentius per fer-ho. És la millor proposta electoral possible per combatre tres dificultats: la primera; les expectatives de Junts en un context de fragmentació de les ofertes sobiranistes, per la irrupció de propostes en l'anomenat quart espai independentista, que castiguen més el centredreta que l'esquerra; la segona, la competició amb ERC i el PSC pel lideratge polític a Catalunya; i la tercera, el debat intern al partit per triar el millor company de viatge de l'expresident. Només ell pot apaivagar de forma temporal el bullici de noms. Josep Rull, Míriam Nogueras i Jaume Giró fa dies que apareixen en converses i càbales.
Puigdemont és l'esquer que necessita Junts. A l'estiu, quan el partit estava a la intempèrie institucional, el resultat discret de les eleccions espanyoles li va proporcionar una bola política extra en forma d'aritmètica parlamentària, que va aprofitar posant-se al capdavant de la negociació amb el PSOE per la investidura de Pedro Sánchez i l'amnistia. Ara, amb la llei al sarró, ha de concretar com vol exercir el seu ascendent aquesta primavera a Catalunya.
Avui no et perdis
»El DAFO del 12-M: com hi arriben els partits?; per Oriol March i Carme Rocamora.
» I el PSC, com afronta les eleccions? El seu congrés, primer gran míting; per Bernat Surroca.
» L'avançament electoral frustra el pacte de govern PSC-ERC a Barcelona; per David Cobo.
» El quart espai independentista accelera per arribar amb opcions al 12-M; per Bernat Surroca.
» L'acostament de Génova a un acord amb Ciutadans genera un fort malestar al PP català; per Pep Martí.
» Opinió: «N'hi deien Dragon Khan»; per Marina Fernàndez.
» El Congrés aprova l'amnistia i entra oficialment en campanya pel 12-M; per Bernat Surroca.
» Aquests són els 140 municipis on es limitarà el preu dels lloguers.
» Quin és el preu màxim del teu pis segons la nova regulació de lloguers? Consulta-ho.
» El preu del lloguer a Barcelona modera el seu increment i se situa en els 1.178 euros.
» Opinió: «Han enderrocat casa meva»; per Jonathan Martínez.
» El Suprem estableix que la pausa per esmorzar i els 15 minuts de cortesia són temps efectiu de treball.
» Més enllà de la Via Augusta: set decisions municipals contra la bicicleta; per Arnau Urgell i Vidal.
» Adeu a Montse Miralles, actriu i figura destacada del doblatge en català.
El passadís
El president de la Generalitat valenciana, Carlos Mazón, va ser dimecres a Foment del Treball per fer una conferència que duia per títol "Comunitat Valenciana, liderant el Mediterrani". Un títol genèric que no amagava l'objectiu d'intentar seduir els empresaris catalans. De fet, ell mateix ho va admetre quan va dir: "No he vingut a fer una OPA hostil, però sí a ser irresistiblement atractiu". Però, per a una part de l'auditori, va quedar clara també la voluntat ideològica de Mazón: exposar quina era la seva visió de la relació que havia d'existir entre Catalunya i el País Valencià. El dirigent del PP va advocar per un acostament en infraestructures, defensant el Corredor Mediterrani, mentre lluïa la seva política fiscal, que va ser molt ben rebuda pels presents, en especial l'anunci de posar fi a l'impost de successions i la taxa turística. "Quina enveja!", comentaven dos importants empresaris a la sortida.
Però, alhora, Mazón no va fer cap concessió a aspectes vinculats a la cultura o la llengua. El torn de preguntes per part dels empresaris va girar entorn de temes molt econòmics, des d'incentius fiscals per a la pràctica de l'esport a l'impost de patrimoni. L'auditori va entendre el marc fixat per Mazón, que algú va definir com "liberalisme i tecnocràcia". El president valencià tenia ganes de parlar a Foment. Va ser ell qui ho va demanar fa cinc setmanes i va recórrer a Daniel Sirera —el seu cap de gabinet quan liderava l'oposició a València— per traslladar a Josep Sánchez Llibre el desig. Però també va deixar clar durant l'acte de què no volia parlar.
Vist i llegit
Javier Ayuso és un personatge clau per explicar els darrers anys al poder i als mitjans a Espanya. Durant la gran crisi financera va ser director de comunicació del BBVA, en els anys de la crisi monàrquica va ser cap de premsa de la Zarzuela i va pilotar la comunicació de l'abdicació de Joan Carles I, i en els anys crítics del procés, va ser subdirector d'El País. Ayuso va ser el periodista que va treure a la llum les corrupteles del comissari Villarejo que van marcar el seu declivi. Ara és columnista a Expansión.
Ahir escrivia un article encenent llums d'alarma. Donava per fer que, després de l'amnistia, hi haurà una consulta a Catalunya. "Caldrà esperar molt poc perquè Sánchez incompleixi l'última promesa i ompli Catalunya d'urnes per fer que els seus ciutadans opinin sobre la independència", escrivia després de recordar tot el que president espanyol va dir que no faria i ha fet. Segons ell, això només ho pot frenar el Tribunal Constitucional o la justícia europea perquè, deia, els jutges espanyols estaran pressionats més enllà del que és acceptable.
El nom propi
El Barça no té una setmana de pau. La classificació pels quarts de final de la Lliga de Campions havia d'aportar serenor al vestidor i alleugeriment a la llotja, perquè se salvava una de les projeccions d'ingressos de la temporada. Però la calma va durar el que va tardar Xavi Hernàndez a carregar contra la premsa quan el que tocava era fer brillar l'aposta pel planter -amb atacs explícits a Ramon Besa- i la setmana s'ha completat amb la dimissió del vicepresident econòmic, Eduard Romeu, un altre adeu que engreixa el llistat de comiats. Joan Laporta, una mica més sol per afrontar la situació complexa que viuen les arques del club. Avui, torn per al sorteig europeu. El Barça tindrà sort i podrà somiar amb les semifinals? La resposta, a Nyon.
Els imperdibles
Núria Feliu té un homenatge pòstum en forma d'exposició, que es pot visitar al Palau Robert fins al 19 de maig. És un recorregut musical i artístic per la trajectòria d'una figura icònica. Comissariada per Òscar Dalmau i amb guió de Julià Guillamon, la mostra inclou objectes, continguts audiovisuals i imatges de la vida de Feliu, que ajuden a entendre la transcendència d'una dona més polièdrica del que indicava el personatge que va quedar gravat en l'imaginari col·lectiu. No us la perdeu i si voleu obrir boca recupereu la crònica que en va fer el Modenet. Bon cap de setmana!
redactor en cap de Nació
